Han hagut de passar cinquanta anys per recuperar la visió més realista del que s’ha convingut a definir com a Transició espanyola. Prou temps per comprovar que la història del canvi de règim és prou diferent de com l’han explicada, santificada i pontificada. Tot gràcies als milers de “cables” o “teletips” que l’ambaixador dels Estats Units a Madrid, abans i després de la mort del dictador feixista Francisco Franco, va enviar cada dia, entre novembre de 1975 i mitjans de 1977, al poderós secretari d’estat nord-americà, el veterà i influent Henry Kissinger.
El llibre La Transición según los espías, de Jorge Urdánoz (Akal-Foca, 2024), recull un interessantíssim assaig sobre les informacions que el diplomàtic plenipotenciari dels EUA a Espanya, Wells Stabler, remetia al govern de Gerald Ford. De fet, l’assaig d’Urdánoz aporta desenes dels cables que inclouen una nodridíssima informació de les maniobres internes de l’aparell franquista, de l’oposició i de l’entorn europeu que vigilava de prop els canvis que es produïen a Espanya.
En síntesi, els teletips que van ser desclassificats fa tot just quatre anys permeten tenir una visió força neutra de com van anar les coses. I, sobretot, esberla alguns dels mites que s’han consolidat amb el pas dels anys sobre la Transició. De fet, l’avantatge de les informacions del diplomàtic nord-americà és que tenia fonts directes com ara Adolfo Suárez, José Maria de Areilza, el mateix Joan Carles de Borbó, Ramon Trias Fargas, Felipe González, Manuel Fraga, Enrique Múgica, Luis Yáñez, Francisco Ferdández Ordoñez, Miguel Boyer o membres de l’oposició comunista, catalanista o nacionalista, així com el paper del president Jordi Pujol. Al capdavall, comptava amb una informació privilegiada transmesa sense opinió, és a dir, fets que relatava sense cap ànim literari sinó, ans al contrari, amb un objectiu extraordinàriament informatiu i on s’acrediten el que l’autor descriu com a “veritables intencions” dels protagonistes del canvi de règim.
Tres grans mites
Tot i que els arxius dels EUA deixen teca per a estona, Urdánoz centra la pilota en tres aspectes fonamentals que havien bastit la llegenda de la Transició. En concret: el sistema electoral, la legalització del PCE i el famós “consens” d’on va néixer la Constitució. De fet, els cables recollits per Urdánoz descriuen una història ben diferent de l’oficial històrica, mediàtica i política que s’ha expressat al llarg dels anys.
En el cas del sistema electoral, per exemple, el llibre desxifra la tesi que es va concebre un sistema proporcional corregit per províncies, gens habitual, com un “ordit per obtenir una sobrerepresentació electoral”. És a dir, assegurar la victòria de la UCD davant la dreta d’AP, el pare del PP, i que s’havia fet amb el consens i a voluntat de l’oposició. En canvi, els cables d’Stabler destapen les negociacions internes i els objectius dels anomenats “homes del rei”, desvelen que l’actual sistema electoral, que encara regeix a Espanya, va ser una aposta de Suárez que va fer passar bou per bèstia grossa a Fraga i no pas una concessió a l’oposició.
De fet, Suárez volia un sistema que garantís assegurar-se part de representació, limitar l’acció d’AP -a qui l’any 1976, tothom donava per guanyador- i esquivar la presència de micropartits. Amb un sistema majoritari, un sistema mixt o amb un sistema proporcional pur, Suárez tenia poca esperança de poder mantenir certa quota de poder i d’aquí va néixer l’híbrid espanyol. Les circumstàncies posteriors van portar una majoria comodíssima als reformistes de Suárez.
Carrillo i el finançament de la UGT
Un altre dels mites que desmunta el llibre dels teletips d’Stabler és com es va arribar a la legalització del PCE. És un dels punts candents de la Transició, que la historiografia relaciona amb una trobada secreta entre Santiago Carrillo i Adolfo Suárez al seu habitatge de Pozuelo de Alarcón, als afores de Madrid, amb el teló de fons de la mística de l’enterrament multitudinari de les víctimes del despatx d’Atocha.
Res més lluny de la realitat atès el relat d’Stabler, on explica el poder dels comunistes com a força sindical, fins a tal punt que arriba oferir finançament nord-americà a la UGT per contrarestar l’ofensiva sindical de Comissions Obreres, o la voluntat que tenien des d’un principi Suárez i González de legalitzar el PCE, i van amagar les seves veritables intencions en un joc de miralls i declaracions per amagar els seus plans al búnquer, els seguidors més durs del règim franquistes i bona part de la cúpula militar.
Les converses que manté Stabler amb Suárez, amb membres del PCE, i amb González són demolidores i mostren la intenció des de bon inici de legalitzar els comunistes. A més, sabien que si bé tenien una força social considerable, perdien força a les enquestes i prospeccions que tenia Suárez a les mans, i que també coneixia González i, de retruc, la Casa Blanca, que també veia amb bons ulls la legalització del PCE perquè mai va considerar que fos una amenaça. Segons Stabler, ni González podia sollevar les seves bases ni Suárez el búnquer, i les seves converses amb ells, mostraven l’entesa i l’estratègia per arribar amb garanties a les eleccions de 1977.
El “consens”
Segons la interpretació de Urdánoz, el “consens i la maduresa de la societat espanyola” s’han presentat com els grans factors d’èxit de la Transició espanyola. Una idea que Urdánoz desmitifica seguint els cables del diplomàtic nord-americà, que situen la Transició en un temps més concret, és a dir, entre novembre de 1975 a finals de 1976, la resta són resultats. En aquesta línia, remarca que la Constitució és un “resultat” i no pas l’origen de la Transició.
Stabler subratlla a través dels seus cables que “mai no es va posar en dubte que la monarquia” i d’aquí la intenció des del minut zero d’institucionalitzar una “democràcia coronada”. També, ressalta el sistema de representació, amb una cambra com el Senat, sense funcions i buida de poder, que es va fer per satisfer un sector de la “procuradoria franquista”. De fet, Stabler mostra amb els seus cables grans fal·làcies de la Transició amb el benentès que la seva “llavor” es va dissenyar des d’alt des de les elits del tardofranquisme i després s’hi van afegir els “empelts” com l’amnistia del 77 o l’estat de les autonomies. Això és, els informes freds d’Stabler dibuixen com des del poder es va impulsar una reformar que roman inalterable: “una democràcia monàrquica, bicameral, centralista i amb un sistema electoral dissenyat per les elits franquistes”.
