Les corrides de toros han estat històricament arrelades a Espanya. Com si es tractés d’un coliseu romà, el torero lluita a la plaça de toros contra un brau per acabar-lo matant davant l’expectació d’un públic que brama per veure sang. Una pràctica en què alguns veuen “cultura” i “tradició” i altres hi veuen “tortura” animal. Una mena d’espectacle que a Catalunya fa dècades que té un rebuig majoritari però que a Espanya sempre ha semblat inamovible, especialment entre les classes socials més altes. Tanmateix, el pas del temps ha fet que les places cada vegada es vegin més buides. La decisió del ministre de Cultura, el català i ferm antitaurí Ernest Urtasun, de suspendre el Premio Nacional de Tauromaquia -implementat l’any 2011 pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero- ha esvalotat el galliner i ha posat sobre la taula un precedent que podria suposar una fita històrica per a la societat espanyola: l’abolició definitiva dels actes taurins. Ara bé, es tractaria d’una fita factible, o no?
El 28 de juliol de l’any 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar l’abolició de les curses de braus gràcies a la iniciativa legislativa popular (ILP) impulsada per la Plataforma Prou! Una ILP que va tirar endavant amb 68 vots favorables -amb la llibertat de vot que van donar els partits polítics als seus diputats-, 55 en contra, 9 abstencions i 3 absències. Aquesta iniciativa va comptar amb la signatura de personalitats com l’exdiputada Magda Oranich, l’exdiputada Pilar Rahola, el filòsof Josep Maria Terricabras o el cantant Gerard Quintana, entre d’altres. En aquell moment, només quedava en actiu la plaça de braus Monumental de Barcelona, tot i que anteriorment també havien tingut molta activitat les places de Girona, Olot i Lloret de Mar, que els darrers anys s’arrossegava amb els turistes. El 2012 aquesta llei aprovada pel Parlament va entrar en vigor, però l’any 2016 el Tribunal Constitucional va anul·lar-la amb la sentència 177/2016, ja que considerava que contradeia la competència estatal per a la protecció del patrimoni cultural en què les corrides quedaven recollides com a “bé d’interès cultural”. Des d’aquell moment, les curses de braus tornaven a estar permeses a Catalunya, tot i que ja no se n’han dut a terme més.
Aquests passos que va fer el poble català fa més d’una dècada són els que la societat espanyola hauria de fer per abolir definitivament els actes taurins a tots els pobles i ciutats de l’estat. Per a Oranich, advocada, exdiputada i referent en la lluita per la igualtat de gènere i els drets dels animals, la clau és aconseguir que el Congrés aprovi que “la tauromàquia no és cultura”: “S’estan recollint signatures per a una ILP estatal [el mateix procediment que a Catalunya, obert a tota la població] que permeti treure els toros de la cultura“, argumenta en conversa amb El Món. En cas que aconseguís les firmes necessàries, però, la cambra baixa -on serien imprescindibles els vots del PSOE i no semblen probables- hauria de tirar-la endavant i aprovar-la. Una fita que Oranich veu “complexa”, però “necessària”. Ara bé, cal tenir en compte que, en cas que s’acabés validant, hauria de fer front als embats de la justícia espanyola.
Abolir els toros d’Espanya, un escenari “ambiciós”
Ferran Giménez, sociòleg i professor col·laborador dels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), veu “difícil” que es pugui produir un trencament d’arrel amb la tauromàquia a Espanya perquè encara és “un element identitari de la mitologia espanyola”. És a dir, que encara es manté molt arrelat a “l’univers simbòlic” del que significa ser “espanyol”. En aquesta mateixa línia s’expressa David Bueno, professor de la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB), que, des d’un punt de vista neurològic, argumenta que “la tauromàquia és un aspecte de la identitat nacional que provoca que el cervell generi oxitocina [l’hormona que facilita el procés d’arrelament social]”: “La tauromàquia, entesa com una externalització del desig de cacera en format de ritual, és equivalent neuronalment a veure la teva bandera o sentir el teu himne. Per molt que defensis que estàs en contra de les banderes o els himnes, inconscientment el teu cervell segrega hormones que et fan ser partícip d’aquest element”, apunta.
Tant Oranich com els dos professors coincideixen que “prohibir totalment” les corrides de toros és un escenari “ambiciós” i el veuen poc viable, però asseguren que la concepció que “la tauromàquia és cultura” està “començant a canviar”: “Crec que bona part de la societat que defensa la identitat tradicional espanyola s’ha començat a qüestionar certes coses sobre la tauromàquia, però encara no fins al punt d’acceptar-ne la prohibició”, assevera el sociòleg. Giménez considera que “cada vegada menys es defensen com a cultura”, sinó com a signe “d’identitat i tradició”.
Convertir els toros en una arma política
Aquesta dualitat d’opinions envers aquests actes, però, converteix la tauromàquia en una arma política. De fet, el vicepresident de la Generalitat Valenciana i conseller de Cultura, Vicente Barrera, extorero i membre de Vox, ja ha aprofitat la seva arribada al poder per tornar a impulsar els toros. I no només entre les files de l’extrema dreta: Emiliano García Page, baró del PSOE i president de Castella-la Manxa, també s’ha revoltat contra la decisió d’Urtasun i ha anunciat que crearà un nou guardó per al sector taurí, de manera que converteix els toros en un element més per intentar marcar més les diferències polítiques -internes i externes- entre les formacions polítiques espanyoles.
En aquest sentit, Magda Oranich considera que la tauromàquia “ja s’ha convertit en una arma política” de l’extrema dreta, que es posiciona “categòricament” en contra de qualsevol mesura que defensi “els drets dels animals”. Ferran Giménez creu que “una onada reaccionària” contra els antitaurins encara arribarà amb “més força”. Per al sociòleg, aquesta reacció no vindrà del carrer a través de protestes, sinó a través de les institucions: “Si mires les grades de les places de braus, bona part dels que hi són formen part de l’elit espanyola. Gent amb capacitat de desobediència institucional”, argumenta Giménez, que considera que parasindicats com Manos Limpias o Hazte Oír, que han tornat a la primera plana mediàtica per la denúncia contra la dona de Pedro Sánchez, podrien jugar-hi un paper “important”. Així doncs, tots tres experts coincideixen que el moviment simbòlic d’Urtasun contra la tauromàquia ha servit per “tornar a posar el debat sobre la taula” i evidenciar les discrepàncies socials sobre els toros, però que encara no són suficients per aconseguir l’abolició d’aquesta activitat.
