“La batalla interna s’està desbocant”. Aquesta és una de les descripcions més repetides entre diversos quadres territorials d’ERC que es mostren astorats davant la bel·ligerància entre els roviristes i els junqueristes. D’aquí que hi hagi moviments entre els dos sectors per mirar de fer el que bategen com “un Puigcercós”. És a dir, repetir l’experiència de l’any 2011 amb un relleu tranquil a través d’un pacte i amb un tiquet de presidència i secretaria general que permeti prou consens entre les dues parts enfrontades. “És difícil, però en l’actual context polític és molt millor un acord que impliqui cessions per les dues bandes que no continuar una guerra que només fa que desgastar la formació i la seva credibilitat electoral”, apunten fonts de la formació en conversa amb El Món.
Aquesta fórmula voldria dir “acostar posicions i arribar a un acord, amb candidat de consens i amb la retirada de la primera línia d’Oriol Junqueras i de Marta Rovira”. Fins i tot, ja han començat a circular noms que podrien satisfer les dues bandes, tot i que siguin noms que estiguin adscrits a un dels dos blocs. Així, s’ha plantejat un lideratge com el de l’exconseller Raül Romeva, ben vist generalment per les dues parts, i una secretaria general ocupada per algú que provingui del món municipal o del Govern, però amb coneixement intern del partit i que sigui capaç de “retallar per les dues bandes”, o fins i tot, un membre de la vella guàrdia respectat pel conjunt de la militància. “A la banqueta hi ha gent que ha demostrat fer bé la feina i ser electoralment fiable, com ara les Natàlies -en referència a les conselleres Natàlia Mas i Natàlia Garriga-, Anna Simó, Jordi Fàbrega, Adam Tomàs o Marc Aloy”, opinen.
Una pau basada en el precedent del 2011
Enmig d’una negociació per una virtual investidura, l’ambient de guerra sense quarter no és un marc nou per a ERC, una formació que està molt a prop del centenari. De fet, dues figures com el president Francesc Macià i el president Lluís Companys són líders històrics de la formació i tenien projectes sensiblement diferents. El darrer exemple d’una gran batalla va ser el congrés del 2008, quan fins a quatre candidatures es van disputar el lideratge del partit que, finalment, van guanyar el tiquet format per Joan Puigcercós i Joan Ridao.
Les dues patacades electorals en les eleccions del Parlament de novembre del 2010 i les municipals del 2011 van provocar un terrabastall al partit que va acabar amb un relleu absolut de la cúpula. Cal recordar que els de Puigcercós i els seus deu diputats fins i tot no van fer suport a la candidatura d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat per no hipotecar la futura direcció de la formació. Mas, que havia vist com ERC havia pactat dos tripartits amb el PSC, es va haver de refiar de l’abstenció del PSC de Joaquim Nadal, després de la dimissió del president José Montilla com a diputat i líder socialista a la cambra.
L’experiència Junqueras
El lideratge de la formació va anar a parar d’una manera tranquil·la a mans del tiquet format per Oriol Junqueras i Marta Rovira, aleshores alcalde de Sant Vicenç dels Horts i secretària de Política Internacional respectivament. El relleu va ser pactat, endreçat i sense cap mena d’estridència. Puigcercós, Ridao i Xavier Vendrell no van fer cap guerra sonora i van permetre la successió, tot i que Junqueras va esporgar alguns dels noms massa implicats amb Puigcercós i el tripartit. En tot cas, des de la vella guàrdia als quadres que van viure aquella situació parlen amb gratitud i amb generositat del que han batejat com a fórmula Puigcercós. És a dir, un acord que permeti triar uns líders de consens capaços de remuntar el partit, ordenar-lo i encarar el cicle electoral previst en poc més de tres anys.
El mèrit d’aquell relleu també va ser les diferències estratègiques que existien entre la direcció de Puigcercós i la línia de Junqueras. Els que deixaven Calàbria volien mantenir la línia de col·laboració amb els socialistes i Junqueras volia el PSC ben lluny, sobretot, arran de la seva experiència municipal. Ara, tot i que part de la militància, autobatejada com els “desconcertats”, no acaben de veure les diferències entre els actuals dos blocs, els tres darrers dies les dues faccions han contraatacat per mostrar que entre els dos sectors hi ha diferències ideològiques i estratègiques. Una ofensiva per rebutjar la idea que el combat és més de noms que no pas d’idees, com s’ha expressat en diverses assemblees, conclaves o nombrosos grups de whatsapp dels republicans que ara com ara treuen fum.
Entre la “crossa del PSC” i “l’acomplexament convergentil”
En aquest sentit, una part important del rovirisme creu que defensar l’opció de ser la “crossa del PSC” portaria ERC a la seva irrellevància a ser una “Iniciativa o un Euzkadiko Ezquerra”. “Si hem de pactar, ERC, com a partit de centreesquerra, tant pot pactar amb els socialistes o amb els convergents, per què hem d’estrènyer el nostre camp d’acció només pactant amb PSC?”, es pregunten defensors del rovirisme. En aquest sentit, defensen que ERC ha d’articular propostes de “front popular” amb el sobiranisme. En aquest sentit, abonen que ERC ha de centrar la seva batalla ideològica contra socialistes i Sumar, sobretot a l’àrea metropolitana, on els juntaires pràcticament han desaparegut del mapa. Així mateix, critiquen que la direcció no ha estat prou exigent amb els diputats a Madrid, que “no han collat prou” els socialistes amb l’excusa de la deriva extrema del PP i Vox.
Per altra banda, fonts dels junqueristes repliquen que el rovirisme “viu en una mena de síndrome d’Estocolm amb relació als juntaires i convergents”. De fet, veuen que els intents del rovirisme de postular una “transició tranquil·la” es tradueix en el fet que es quedin “controlant el partit”. “En el junquerisme no hi ha el complex convergentil”, afegeixen, per això insisteixen que “la visió de país d’en Gabriel Rufián o Joan Tardà no té res a veure amb la de Sergi Sabrià o Marta Rovira”. “Davant d’aquestes diferències estratègiques i ideològiques els intents d’acord ara per ara són molt complicats”, admeten. “Sobretot cal tenir present que moltes diferències s’han traslladat al camp personal”, indiquen.
La investidura, un test d’estrès
Si una cosa flota a l’ambient és el que pot suposar, en aquesta voràgine interna, un virtual preacord entre ERC i PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. Un pacte que s’ha de sotmetre a l’aval de la militància. De fet, fonts del rovirisme indiquen que “seria honest per part d’en Junqueras és que si hi ha un acord, el presenti juntament amb Rovira, perquè ell fa dos dies que ha plegat i no se’n pot rentar les mans, i més si es té present que ell estava rere l’acord d’entrar al govern de Jaume Collboni”. “Si no el presenta amb Rovira, això no és seriós”, afegeixen. De tota manera, el junquerisme evita entrar de ple en el debat d’una virtual investidura.
Al capdavall, si una cosa s’ensumen les dues faccions és que la “militància està rebotada”. “Les consultes internes les carrega el diable”, recorden quadres territorials amb molts anys de cotització a Calàbria. “Ara és molt punyeter presentar a consulta un acord, quan els militants estan emprenyats i més després de l’escàndol dels cartells de l’Alzheimer”, addueixen. Per tant, hi ha un càlcul seriós que els militants poden frustrar un acord d’investidura, i més si es fa en un context de retorn del president a l’exili, Carles Puigdemont, i és detingut i engarjolat a Madrid sine die. Si hi ha una cosa en què coincideixen les dues parts, ara per ara, i és que un acord d’investidura serà un “test d’estrès” de l’estat actual del partit, i més després de l’enquesta del CEO d’aquest dijous, que vaticina per als republicans una certa estabilitat en els resultats en una plausible repetició electoral.
