Enric Millo (Terrassa, 1960) va durar com a delegat del govern espanyol a Catalunya 18 mesos, el mateix temps que hauria costat proclamar la independència i constituir una república catalana independent, segons havien dit. Dos anys després d’haver abandonat el càrrec en ser substituït per Teresa Cunillera, Millo està de promoció amb el seu llibre El derecho a saber la verdad (Península), que recull la seva versió dels fets sobre el daltabaix polític que va suposar la celebració del referèndum de l’1-O i l’aplicació del 155 a Catalunya. Aquesta entrevista amb ‘El món’ ha estat elaborada en dues parts, a causa de la pandèmia de la Covid-19, que va obligar a ajornar-ne la publicació. Tres mesos després Millo ha tornat a atendre una trucada d’aquest diari des de Calafell, municipi on té fixada la residència. Actual secretari general d’Acció Exterior del govern d’Andalusia, Milol s’ha convertit en un entusiasta del teletreball i lamenta que l’hagin amenaçat per confinar-se a Catalunya. La pandèmia ha trastocat els plans de promoció del seu llibre, però ara, mentre no arribi la segona onada del virus, Millo aprofita per moure’l novament i explicar què en pensa del procés. Entre els diversos temors de Millo hi ha el d’un possible “rebrot” unilateralista, però també creu que les forces independentistes estan fetes mica i només se sostenen per retenir el poder. “Aguanten perquè tenen el Govern, però si el perden, el procés es desfarà com un terròs de sucre en un vas de llet”, opina.
El seu llibre pretén representar la veritat del que va passar l’1-O o és la veritat d’Enric Millo?
Qualsevol que vulgui acostar-se ala veritat ha de conèixer-les totes. No pretenc tenir la veritat absoluta, ni molt menys, però el llibre té una virtut i és que és el primer que explica la visió dels que vam defensar la Constitució. Hi ha hagut molts llibres sobre la situació explicada pels que van defensar el desafiament a l’Estat. També hi ha hagut molts llibres antiindependentistes, però encara cap amb la versió des de la perspectiva dels que defensàvem l’ordre i la legalitat democràtica vigent. Tampoc hi ha hagut un llibre que expliqui coses per dintre de les que no es van explicar en el seu moment. La gent té dret a saber la veritat. No la meva només, sinó totes.
Encara pensa que fer passos per celebrar un referèndum és anar contra la Constitució i la legalitat vigent?
Quan l’abril del 2014 les forces independentistes van demanar al Congrés dels Diputats la transferència de competències per poder fer un referèndum d’independència van fer un acte legal i constitucional. Plantejar el Pla Ibarretxe és legal. Defensar unes idees polítiques democràticament sense emprendre cap acció que vagi en contra de la legalitat o que incompleixin sentències judicials és legal. No ho és saltar-se la llei com va passar al ple del Parlament del 6 i 7 de setembre, saltar-se l’Estatut, declarar la independència o organitzar un referèndum que ha estat judicialment declarat il·legal, s’ha prohibit i s’ha demanat que no es faci. La defensa de les idees s’ha de fer per canals democràtics. Soc un demòcrata abans que res i no podria estar en contra que algú defensi el que pensa.
La Constitució és la única via per poder aconseguir la independència doncs?
La Constitució en si mateixa no és la via, és el marc de referència i convivència aprovat durant la Transició per poder debatre i confrontar les idees. Aquesta és la gran virtut que té. Si es considera que no dona resposta a les necessitats actuals de la societat s’hauria de plantejar per canals constitucionals una reforma, debatre i votar. Però fer-ho fora de la Constitució és pretendre jugar un partit de futbol jugant amb les mans, que el reglament diu que no es poden fer servir. Si les volem fer servir hem de canviar el reglament. El que no es pot és actuar en contra del marc legal. Això és el que ha obligat que els líders del procés hagin hagut de rendir comptes davant de la justícia, no per les idees que tenen.
Enric Millo defensa la seva actuació durant l’1-O (J.B.)
Veu el procés com una història de bons i dolents? En quina banda se situaria i per què?
Això és molt maniqueu. Hi ha uns líders polítics que defensen un ideal i estan disposats a anar fins al final, saltant-se les normes, trencant la llei, incomplint sentències, costi el que costi. No sé si és ser bo o dolent, és un plantejament impossible: emprendre un camí on al final hi ha una paret. A l’altra costat què hi havia? L’intent de reflexionar, de fer veure que no és un camí correcte i que pot portar conseqüències negatives, tant per qui impulsa el camí com per la resta de la societat. És el que ha passat. S’ha produït una fractura social important, que porta conseqüències econòmiques. Parlar de bons i dolents no m’agrada perquè el món independentista considera que jo sóc el dolent, representant de l’Estat antidemocràtic i repressor. I en canvi els que estan amb mi consideren que els dolents són els altres i que el que jo vaig fer va ser restaurar l’odre constitucional.
El procés es divideix entre persones equivocades i persones no equivocades?
El plantejament que se li fa la societat per part dels dirigents polítics és la promesa que es pot declarar la independència i constituir la república en 18 mesos. Això és al què es compromet a fer un grup polític el 2015. Fer això, dir-li a la societat que és possible i que resoldrà tots els problemes econòmics, jo ho qualificaria com a mínim d’irresponsable. Estan equivocats i els resultats demostres que estaven equivocats perquè el que van prometre no ho van aconseguir. Qui ara és considera enganyat té raó perquè es van prometre coses que no es van aconseguir. Quan es prometien ja sabien que no ho podien aconseguir. Per què ho feien? Perquè estaven equivocats.
Enric Millo creu que el moviment independentista està dividit (J.B.)
Vostè parla de respectar la legalitat, però l’Estat disposa del que s’ha anomenat com a clavegueres de l’Estat. Les considera part del marc constitucional?
Aquesta terminologia no l’utilitzo mai. Perquè em sembla que té una càrrega d’intencionalitat molt accentuada. Que tots els estats del món tenen departaments que es dediquen a la seguretat i a la informació i que actuen sota un cert secret no és una novetat, no és descobrir la sopa d’all. Ens pot agradar o no, però tots els estats ho tenen i l’espanyol també, com també té els seus departaments la Generalitat. Aquí ningú parla mai de les clavegueres de la Generalitat, com si no n’hi haguessin. Si n’hi ha a l’Estat també n’hi ha aquí i si no n’hi ha allà, aquí tampoc. El discurs de les clavegueres de l’Estat intenta presentar Espanya com un Estat fosc, antidemocràtic i opressor. És una idea que forma part del marc mental independentista, que necessita identificar un enemic extern que cada matí quan es lleva només pensa en perjudicar els catalans i té aquests clavegueres.
I els informes falsos de la UDEF? Artur Mas en el seu llibre recorda que aquests informes han servit justament per anar en contra de polítics independentistes. No es coneixen informes de la UDEF sobre Soraya Sáenz de Santamaría… Casualitat?
No comparteixo aquest plantejament. Crec que forma part també d’una manera de justificar o excusar un fracàs no reconegut. Aquest plantejament de dir ens ataquen no el comparteixo. Crec que alguns informes que han sortit no surten ni del propi govern. Hi ha molts funcionaris que ja hi eren abans en aquests departaments. Per tant, són informes que s’ha de saber d’on surten, s’han d’investigar, però la meva opinió és que si són veritat són veritat i si no són veritat no són veritat. Però el que ens ha de preocupar és si el que diu l’informe és cert o no. El fet que sigui un atac contra algú, depèn. Si un constitucionalista és corrupte, no puc dir que hi ha una campanya contra el constitucionalisme. Aquí a Catalunya ho hem viscut molt això: qualsevol crítica al Govern era un atac als catalans. El Govern ja no representa el conjunt de la ciutadania de Catalunya, que és molt plural i diversa, i no hi ha una majoria social independentista. Hi ha una majoria de catalans que no se senten representats. És molt més complex que aquesta simplificació de l’independentisme cenyint-nos al relat que tot el món és dolent i va en contra de nosaltres i per tant hem de trencar amb aquest món.
Al llibre diu que Junqueras li va suggerir que podia fer alguna cosa per aturar que les lleis de desconnexió sortissin endavant.
Va ser en una conversa secreta que vam tenir en una atmosfera singular perquè ens van fer amagar els mòbils. Li vaig preguntar si estava d’acord amb l’aprovació de lleis il·legals i els vaig advertir que allò acabaria malament perquè l’Estat és com un gran mamut que està assegut, garanteix l’ordre i no es mou massa, però si el punxes s’aixeca i començar a caminar i això no ho atura ningú. Li vaig dir que compte amb això. Em va contestar que a ERC no havien de demostrar que són independentistes perquè ho han estat sempre, però que es veien immersos en una dinàmica per culpa de la CUP i en Puigdemont que resulta que en 18 mesos havien de fer el que no havien fet en 40 anys.
Enric Millo durant l’entrevista (J.B.)
I què li va proposar?
Em venia dir que el seu objectiu era la independència i que hi treballaria sempre, però que no tenia pressa: tant li feia 18 mesos, que un o deu anys. Em va dir que Catalunya seria independent algun dia, que no sabia si ell ho veuria, però que li agradaria veure-ho. “Això passarà, no tinc pressa”, em va dir. És discurs diferent a l’altre, de partits que mai havien defensar la independència i d’un dia per l’altre esdevenen independentistes i han de demostrar més que els altres, això es fa accelerant i apareixent públicament com el que més que ningú. Això per Junqueras era un problema. En aquest context li vaig preguntar si enlloc de fer el que feien per què no plantejaven fer un referèndum a tota Espanya i això no es trenca la sobirania, però permet comptar i saber els vots que tens. Ho va rebutjar perquè això no seria vinculant i no implicaria el reconeixement del dret d’autodeterminació, considerava que seria una enganyifa. Però em va dir que en canvi nosaltres havíem de tenir en compte que al Parlament hi havia diputats de Junts pel Sí que no compartien el procediment unilateral. “Si aquests no ho votessin, no s’aprovaria”, em va dir. I jo li vaig preguntar què farien en aquest cas. “Nosaltres acceptaríem el resultat del Parlament, el procés parat i seguim”.
Per què creu que li deia això?
No sé amb quina finalitat. Em va dir que no farien res per aturar-ho. Ara bé, em va contestar: “Això vosaltres, si teniu alguna manera de convèncer-los que no votin…” “Nosaltres no podem fer-ho”, li vaig contestar. Em va sorprendre perquè per una part deia que no compartia el plantejament, però a la vegada que no farien res per aturar-ho….
Què li sembla la iniciativa d’una taula de diàleg? Clara Ponsatí ha dit que és una enganyifa i que li serveix a Pedro Sánchez per guanyar temps. Vostè què en pensa?
Sense que senti precedent, segurament és la única cosa que ha dit Ponsatí des de que tinc ús de raó que tingui raó. Tota la raó. És la única que s’ha atrevit a dir la veritat. Aquí va tenir un atac de lucidesa i va dir la veritat. Em va sorprendre. També m’ha sorprès quan Junqueras li diu a Jordi Évole que era necessari arribar a aquell punt de confrontació perquè tothom veiés el que està disposat a fer l’Estat. És que ho van provocar expressament per obtenir unes imatges per utilitzar-les després. Hi ha una irresponsabilitat molt greu perquè l’1-O s’hagués pogut evitar d’una manera molt fàcil, a Puigdemont ja li havia dit tothom que estava prohibit. Hagués pogut desconvocar i convocar una gran manifestació a les portes dels col·legis, el que vulguis, però no obliguis a la gent anar a una situació en la que pots posar en perill la vida de les persones. Aquell dia vaig fer dues declaracions i vaig demanar que desconvoqués. Puigdemont no tan sols no desconvoca, sinó que demana a la gent que s’adreci altra vegada als col·legis a defensar les urnes. Això no és demanar que es vagi a votar, és demanar a la gent que vagi a enfrontar-se a la policia judicial, que té un mandat del jutge de requisar un material. I ell va dir a la gent que anés allà per impedir-ho. Mentre tu fas el James Bond canviant de cotxe en un túnel envies a la gent a trencar-se la cara per tu…
Millo en conversa amb ‘El món’ (J.B.)
Si el referèndum ja havia estat declarat il·legal, impedir-ne l’escenificació a la força sembla un acte innecessari…
Això no és veritat. Aquest és el relat que diu tot allò era un farol. No era un farol, era un intent claríssim d’aconseguir un objectiu i es va treballar a fons. Primer es va desestimar l’espai de diàleg que oferia govern d’Espanya, després es van habilitar tres fronts per defensar l’operació fins a la constitució de la república. Un front intern que va posar la gent contra les cordes i amb amenaces personals, un segon front institucional amb el ple del 6 i 7 de setembre, i el tercer front és l’internacional, que feia temps que es treballava per convèncer que això anava en de debò.
Però per deixar sense validesa el referèndum no calia aixecar les porres.
S’havia d’actuar. El que no era necessari era forçar aquella situació. Si els col·legis haguessin estat tancats i amb una gran concentració de persones reivindicant el que calgui no hi hagués intervingut la policia. De fet va intervenir com a policia judicial. Jo com a autoritat governativa no vaig poder intervenir, ni donar ordres d’actuar o deixar d’actuar. Perquè era un dispositiu policial que rendia comptes davant de l’autoritat judicial, no davant de mi. L’actuació era evitable si s’haguessin tancat els col·legis i la gent hagués estat al carrer.
Però insistint: per deixar el referèndum calia violència?
Tots els elements que caracteritzen el referèndum estaven desmantellats. Si malgrat tota això es donen resultats, imagina’t si no es fa res, seria un reconeixement explícit de que el referèndum era correcte.
Què vol dir? Que si s’hagués seguit un pas darrere l’altre i la gent hagués resistit els cops al carrer ara estaríem en una república?
La gent no tenia perquè rebre cap cop. L’objectiu de l’operació no eren les persones, era un objectiu material. Hi ha llocs on la gent va obrir passadís, la policia va agafar el material, se’n va anar i no va passar res. Quan es produeix el xoc és quan la policia arriba i la gent fa barrera i no deixa entrar. Si a la policia li diuen que ha d’entrar, ha d’entrar i s’ha d’obrir pas. Quan van deixar d’actuar va ser a la tarda quan hi havia una gran concentració de gent i el perill per la integritat física era tant alt que van deixar d’intervenir. No és que truqués la Merkel, això és mentida.
Diu que la intervenció policial responia a un mandat judicial i que l’objectiu era la requisa de material i no contra les persones. Aleshores d’on surten els càntics d’“a por ellos”?
Han existit imatges d’aquesta gent de l’“a por ellos” i també una utilització excessivament perversa d’aquestes imatges. Abans que aquestes persones vinguessin cap aquí ja hi havia hagut episodis d’atacs a casernes amb bombes inflamables, amb els fets del 20-S la gent de la resta d’Espanya veu imatges de cotxes de la Guàrdia Civil destrossats amb rodes rebentades. Aquests imatges es veien a Espanya, et poses a la pell d’una guàrdia civil d’un poble d’Andalusia o Múrcia que ve cap aquí i quan les novies surten a acomiadar-se canten això. Això té la connotació que té, però un s’ha de posar a la seva pell, és com si anessin a un lloc on hi ha un conflicte civil al carrer. Tu ets guàrdia civil i vas amb el Nissan i el teu cotxe pot acabar així. Això és impensable en cap lloc d’Espanya i el món. Com si se n’anessin a la guerra. Aquí no ens volem fer càrrec d’aquesta situació, però és així. Aquí es posen “a la orden” als vaixells aquells, en hotels i càmpings assetjats, d’alguns hotels els van fer fora. Tot això genera un entorn que un s’ha de posar a la pell d’ells. No crec que hi hagi un sentiment generalitzat a la resta d’Espanya d’“a por ellos” en el sentit anem a trepitjar-los, no hi és això. Ara, la situació que s’havia generat aquí i les imatges que havien arribat allà tampoc les tenim en compte. Per entendre el que passa t’has de posar a la pell de l’altre. Jo crec que no és el més afortunada la interpretació que s’ha fet i la utilització que s’ha fet per intentar projectar una idea que la resta d’Espanya va contra Catalunya. Això no és veritat.
Millo creu que l’independentisme utilitza el procés per amagar deficiències del Govern (J.B.)
Creu que la pandèmia de la Covid-19 dificulta que l’independentisme torni a un escenari d’unilateralitat?
Un rebrot serà inevitable. Aquí, malgrat tot el que ha passat i que s’ha vist que amb situacions així el més important és anar tot junts i deixar-se de confrontacions i d’històries tornaran a anar endavant. I això malgrat el fracàs del procés, que és evident que aquell camí no tenia sortida, el procés es va estavellar contra una paret. Però hi tornaran perquè és un camí que els hi permet ocultar moltes deficiències del Govern de la Generalitat. Mantenir viu el procés els permet que no hi hagi debat sobre temes realment importants. Ho tornarem a viure i veure i això serà una altra vegada perjudicial per Catalunya com ja ho ha estat fins ara.
Per tant, encara confia en el moviment i els seus lideratges?
En conjunt el moviment que va liderar el procés està totalment esberlat i esquinçat, tenia dues cares visibles i ara n’hi ha 15. El menys pintat és veu en cor d’encapçalar una altra vegada aquest moviment. El que els caracteritza ara és la profunda divisió entre ells i la guerra pel poder, que no és per la independència. El més interessant a veure és què passarà quan Torra plegui. De totes les especulacions el més curiós és que ningú posa Torra a les travesses com a candidat. Diu molt del que està passant quan l’actual president, que és un president ‘florero’, no surt a les travesses. Veurem què passa quan desaparegui de l’escenari, quin paper li queda a Puigdemont i si llença la tovallola. Són molts els despropòsits i veurem electoralment per on va tot això. Mentre estiguin al Govern aniran aguantant, però si el perden això desfaria com un terròs de sucre en un got de llet calenta.
La setmana passada vostè va intervenir al FAQS de TV3 i després l’han acusat de covard i mentider, Jaume Asens ha dit fins i tot que hauria d’asseure’s al banc dels acusats per fals testimoni. Es reconeix en les crítiques?
Això té dues cares de la mateixa moneda. Hi ha bàsicament molta intransigència i no m’ha sorprès perquè ja ho conec. No és la primera vegada que em passa. El que puc dir és que això només reflexa el fanatisme que es respira en una part important del moviment independentista, que s’ha convertit en una mena de fanatisme religiós, que actua com una secta, uns marquen les pautes i els altres surten com llops a mossegar, insultar, amenaçar i calumniar. Això posa en evidència que no poden reconèixer que els van enganyar, la ràbia que tenen a dins, és el reflex de la impotència i de la manca de reconeixement que van ser enganyats. I tot això ho projecten sobre mi com si en fos el responsable. Això diu gens de l’esperit democràtic que hauria de regir la defensa de les idees. Per sort penso que no tots els independentistes són així. Encara n’hi ha que no estan fanatitzats i no són sectaris. En conec, alguns se m’han adreçat per dir que els sap greu, que no comparteixen la manera d’actuar dels altres, però no lideren el moviment i crec que ho tenen difícil per sobreviure. Ho porto com millor puc, però hi ha una segona cara, que és l’odi que això genera aquesta actuació. Perquè són persones conegudes, no estem parlant de gent irrellevant, o actors o tertulians… el que fan és atiar l’odi contra una persona i això està tipificat en el codi penal, és un delicte.
