Aquest dilluns a la nit s’ha celebrat el primer debat dels tres previstos per aquesta darrera setmana de campanya per a les eleccions del 12 de maig al Parlament. Ha estat a La Sexta i moderat per la periodista estrella de la cadena espanyola, Ana Pastor. Un debat entrebancat -eren vuit representants- i marcat per intentar captar el vot indecís que les enquestes veuen pràcticament com a majoritari i pels possibles pactes postelectorals. El debat ha estat marcat per les diferències entre defensors del referèndum i els contraris. El debat ha tingut de tot, batusses, tocs de crostó i poc humor. I, sobretot, més missatge que política.
Salvador Illa (PSC): Dosificat
El candidat socialista sabia que només tenia a perdre en un debat d’aquestes característiques. No ha plantejat la batalla ni a la defensiva. No li ha fet falta. En tenia prou veient com els altres es barallaven. Quan ha estat de menester, no li ha costat res treure el to d’alcalde amb majories per tallar el joc passat de voltes d’Alejandro Fernández, quan el titllava de mentider, o quan li ha recordat a Jessica Albiach que els comuns havien votat un pressupost del president Quim Torra. I ha sabut parar el joc quan Vox volia entrar-lo. Ha jugat just i només el necessari dosificant forces i arguments. Possiblement, la millor metàfora ha estat la clenxa del candidat que després de dues hores de debat ha sortit igual d’impecable que ha entrat al plató. Es pot dir que Illa ni s’ha despentinat.
Pere Aragonès (ERC): Endreçat
El cap de files dels republicans és, possiblement, i a la vista de les enquestes el que tenia més a guanyar. Però ha optat per una postura conservadora, amb tres intervencions que s’havia preparat perquè tenia clar que sortirien. Aragonès ha fet d’Aragonès, portava el manual. Li ha dit a Illa que no s’animi gaire amb les enquestes perquè se li pot quedar “cara de Feijoo”, o ha sabut treure el ‘no’ dels Comuns als pressupostos i com ironitzar amb la unitat que preconitza Junts. Curós, s’havia preparat el debat de manera endreçada i no se li ha descontrolat. Una dels avantatges competitius ha estat que Aragonès té els números de la seva administració al cap. Una bona artilleria que ha emprat per fer esclatar algunes de les barbaritat de Vox i alguna de les exageracions de Ciutadans.
Josep Rull (Junts): Conservador
Rull és un veterà dels debats i sap perfectament el perfil que ha d’oferir. Ara bé, hauria d’anar amb més cura, perquè sovint s’allarga massa i més que un futur presidenciable, a vegades pot semblar mossèn Tronxo. En tot cas, Rull fa molts anys que està a l’arena política i té en el seu balanç lidiar com a coordinador general amb una Convergència en crisi després de la dimissió d’Oriol Pujol. Després va passar 7 anys debatent des de l’oposició amb Quim Nadal i, dissortadament, quatre anys a la presó. Un entrenament que li ha deixat màcula en els debats. Ha mantingut les formes, i ha dominat, no sense alguna dificultat, aquesta barreja de deix convergent amb independentisme irredempt. Ha estat conservador per no fer malbé el creixement que les enquestes apuntarien de la formació que lidera Carles Puigdemont. De tota manera, Rull és el número tres de la candidatura. Una dada que cal tenir present és perquè no participa en els debats la número dos de la llista, Anna Navarro.
Ignacio Garriga (Vox): Agressiu
La política ha normalitzat els arguments i les raons de Vox i els seus representants. Però arribarà un dia que no podran apujar més el llistó. Aquesta nit s’han passat de frenada i desballestat els marges fins i tot de la legalitat. Per molt menys del que ha dit Garriga contra la Constitució, han empadronat els independentistes a l’Audiència Nacional. “Buidar les escoles d’activistes”, és a dir, fer una purga com va fer el franquisme amb el lema “el Magisterior es culpable” o no permetre empadronar ciutadans han estat algunes de les barrabassades proposades per aquesta formació així com afirmar que a Catalunya s’escolaritza en llengua àrab, quan és una extraescolar voluntària, o que ha relacionat “islamització de Catalunya” amb la sequera i PSC, Junts i ERC.
Laure Vega (CUP): Estable
La candidata cupaire tenia una feina molt concreta i l’ha feta. Explicar el discurs de la CUP i treure l’etiqueta de ser una formació que no és eficaç. “No som els del no a tot, som els de la feina digna”, ha exclamat davant les acusacions de les altres formacions. Vega ni s’ha posat nerviosa ni s’ha calmat massa. S’ha mostrat estable durant tot el debat sense esdevenir iconoclasta i respectant la rigorositat que suposa representar la CUP i les seves sensibilitats internes. Ha fet la feina encomanada, explicar què vol fer la CUP i intentar prendre-li la cartera als Comuns i als votants més esquerranosos d’ERC.
Jessica Albiach (Comuns): Pressionada
No ha estat el millor debat de la candidata dels Comuns. Albiach tenia a sobre el jou de les enquestes i la “crisi de la reflexió de Pedro Sánchez” que pot manllevar-los vots. No ha tingut prou cintura per respondre a Illa quan el socialista li ha fet memòria que els postcomunistes van aprovar un pressupost al president Quim Torra. Aragonès també ha aprofitat el seu no als pressupostos per aturar-li alguna ofensiva. Semblava que avui Albiach patia el “cayismo”, en referència a la síndrome de la novel·la “El disputado voto del señor Cayo”, semblava que socialistes, republicans i cupaires volien captar vot dels 500.000 que van obtenir a les passades espanyoles. Albiach no ha pogut parar tants cops.
Carlos Carrizosa (Cs): Trinxeraire
Carrizosa no tenia un paper fàcil. Si el plató amb aires de pizzeria low-cost de poble de costa turístic hagués estat un bar, Carrizosa hauria estat el client amb les claus del cotxe antiquat sobre la barra, amb un got de tub a les mans. No hi ha res pitjor que anar un debat sense cap més il·lusió de ser de les darreres vegades que sortiràs a la tele. Per això, Carrizosa ha fet de trinxeraire, fins i tot, ha atacat sense embuts al líder de Vox, recordant-li l’afer de les despeses personals o el presumpte sentiment contra la monarquia borbònica dels verds. Els atacs a l’independentisme han resultat una pantomima patètica del partit que fa sis anys va guanyar les eleccions. La política és especialment cruel.
Alejandro Fernández (PP): Autosuperat
Si hi ha un acord en la política catalana és que Alejandro Fernández és un extraordinari orador. Amb humor, simpatia i amb una expressió de subjecte, verb i predicat. El problema rau quan t’ho diuen massa i t’ho creus. Aquest ha estat l’entrebanc d’avui. El candidat del PP s’ha vist autosuperat pel seu geni i la seva figura. Les acusacions contínues de “mentider” a Illa -no li perdona el pacte de Castelldefels de les municipals de fa quatre anys- i la contesta robusta d’Illa l’han desconcentrat. Pocs moments després, li ha sortit de dins una expressió que ha fet grinyolar el plató: “No permetren que Puigdemont torni a embolicar la troca”. Una expressió que ha sonat a amenaça quartelera de 1939 i que ha fet saltar Rull com una molla. No ha sabut defensar la posició enrocant-se i ficant-se amb el contrincant que li ha parat els peus en temps i forma.
Ana Pastor: Còmoda
La periodista Ana Pastor ha estat la mar de còmode dirigint el debat. Tot i que hi havia el risc que semblés una candidata més. Ha controlat l’ego i lluït traça i ofici. Ha deixat jugar i ha tallat dues enganxades en el moment precís.
El decorat: Horrible
Possiblement, el creatiu de La Sexta ha pensat que imitar els mosaics de les botigues de souvenirs de Barcelona seria una bona idea. Ha estat una idea horrible.
