L’escriptor Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) ocupa, en aquestes eleccions, l’últim lloc de la llista del Bloque Nacionalista Galego (BNG), la formació a la qual es va afiliar en el pitjor moment del nacionalisme gallec, quan es va veure amenaçat pel sorgiment d’espais estatals vinculats a Unides Podem. L’intel·lectual -a qui fins i tot Manuel Fraga llegia atentament- ha pres aquesta decisió per la transcendència del moment, ja que aquestes eleccions suposen la primera oportunitat real de presidir la Xunta per al sobiranisme gallec. Rep El Món en una cafeteria de Santiago propera a casa seva, des d’on insisteix que el BNG ja no s’emmiralla en el nacionalisme català, en hores baixes, ni en el basc. Manté que la convicció d’Ana Pontón, a qui Suso de Toro admira profundament, és construir un moviment que respongui a les necessitats del país mentre no s’aconsegueixi el que ara sembla impossible: la independència de Galícia o, la que creu que més convindria a Espanya, la de Madrid.
Va en un lloc simbòlic de la llista del Bloque Nacionalista Galego (BNG). Fa aquest pas perquè creu que són unes eleccions que poden ser un punt d’inflexió?
Més aviat entenc el moment del meu país en la història com un punt delicat, molt preocupant. Fa uns anys el sorgiment del moviment de les marees a Galícia, després del 15M, va qüestionar la necessitat del nacionalisme gallec, del galleguisme polític. En aquell moment vaig fer un pas endavant i em vaig afiliar al BNG perquè creia que era necessari reforçar l’organització més potent del nacionalisme gallec. Ara és un moment delicat per a Galícia com a país pel continu èxode de gent jove i la pèrdua d’indústria i empreses i fins i tot per la situació de la llengua. És un moment delicat pel país i a més ara les eleccions coincideixen amb una debilitat del PP a la Xunta. Hi ha la possibilitat que perdi el govern de la Xunta i això és molt important perquè no és només la substitució d’un partit per un altre, sinó la possibilitat que el canvi estigui liderat pel BNG.
Hi ha possibilitats reals que Ana Pontón sigui la primera presidenta galleguista de Galícia?
El nacionalisme gallec d’esquerres que representa el BNG va néixer a principis dels anys seixanta i hi ha una continuïtat des de llavors. En els últims anys, precisament en el moment de crisi en què el BNG es va veure qüestionat pel sorgiment de Podemos i els seus satèl·lits, aquests partits espanyols van arribar a tenir una intenció de vot més gran que el PSOE. Això va arrossegar una part de la base social del nacionalisme gallec i el BNG va patir una crisi molt forta. Tots els mitjans de comunicació van llançar el discurs que ja no era necessari tenir un partit gallec perquè els partits estatals de direcció madrilenya ens podien representar. La crisi va ser forta, però el BNG va saber sortir-se’n renovat amb una nova direcció, una nova generació a la qual pertany Ana Pontón. Ella és l’expressió d’un BNG que va viure una crisi i que en va aprendre per transformar-se i reaparèixer amb molta més força. Ara és la primera força de l’oposició i Ana Pontón té possibilitats de governar, però depèn de la mobilització del vot urbà. Hi ha una part del vot, fonamentalment a les dues ciutats més grans, la Corunya i Vigo, que vota contra el PP però que no compareix en les eleccions autonòmiques.
Per què s’abstenen?
Per tres factors. Un d’ells és que el domini del PP a Galícia a través dels mitjans de comunicació és tan fort que hi ha una part de la societat que té la idea que mai es podrà vèncer el PP, que la Xunta serà sempre seva. Això seria el domini de la dreta, però també es dona el domini de l’esquerra espanyola. L’esquerra espanyolista, de mentalitat madrilenya, té establert el discurs que Galícia és un país de dretes. Precisament des de Madrid, on governa la ultradreta. Justament aquí tenim una dreta menys ideològica, menys feixista per dir-ho així, però la idea que promouen l’esquerra espanyola i els mitjans madrilenys progressistes, entre cometes, arriba a la gent gallega que llegeix El País i mira La Sexta. És el sector de la població que té referències progressistes, però madrilenyes. Això fa que, per un cantó, el PP sigui capaç de crear la idea que sempre governarà, i que els altres la reforcin perquè suposadament Galícia és un país de cacics que no té remei. Un altre motiu és el domini dels mitjans de comunicació. La televisió gallega la controla el PP i la resta de mitjans transmeten i reprodueixen la ideologia madrilenya. El BNG només té infanteria: tots tenen mitjans de comunicació i poders de l’Estat i el BNG només té a la seva militància.
I a l’únic diari en gallec, Nòs.
Un diari completament minoritari que no està ni a les barres dels bars. A Galícia és molt habitual llegir la premsa als bars i tota és finançada pel PP amb diners públics. Tota menys Nòs, que no rep cap subvenció.
Tornant al que comentava, és important la mobilització del vot urbà. De què depèn?
Depèn molt del PSOE. En els últims quatre anys la vida política gallega ha estat protagonitzada per l’enfrontament entre el PP a la Xunta, amb Feijóo i després amb Rueda, i el BNG d’Ana Pontón. Això és el que hi ha hagut, el PSOE ha estat amb una direcció transitòria i sense polítiques per a Galícia. El PSOE a Galícia són moltes franquícies de candidatures locals, però no existeix un PSG autònom que pensi alguna cosa per al país. Fa dos o tres mesos han designat des de Madrid un candidat, José Ramón Gómez Besteiro, que portava fora de la política molts anys. No és un mal candidat, és una figura bastant solvent, però està oxidat. Les figures conegudes són Rueda i Pontón. Això fa que Besteiro hagi d’espavilar molt en aquestes setmanes. El PSOE insisteix que li interessa guanyar la Xunta al PP, però això es veurà o no durant les pròximes setmanes segons si desembarca el govern a Galícia per a donar-li suport o no. Per tant, l’aliança entre el BNG i el PSG per treure el PP de la Xunta depèn del suport que doni el PSOE. Tot depèn del govern de Madrid, de què veritablement doni suport a aquest candidat amb tots els seus mitjans. Hi ha una altra part del vot que es guia per La Sexta i pot tenir com a referència a Podemos i a Sumar. Ells no responen a res que tingui a veure amb Galícia, sinó als interessos de la política madrilenya.
Les enquestes mostren que el PP pot aconseguir la cinquena majoria absoluta. Creu que es queden curtes respecte a la força del BNG?
La tendència és que el PP baixa i el BNG puja mentre el PSOE es manté amb tendència a pujar. Tot dependrà de si el govern espanyol fa aquesta feina de suport al candidat. El vot al PP és molt clar, ara ja no és vot ocult. Fa dècades el vot a la dreta era ocult, però ara és clar i explícit, gairebé ningú oculta el seu vot al PP. Amb el BNG, en canvi, sí que hi pot haver vot ocult. El BNG va ser molt estigmatitzat, tots els poders, tant de la dreta com l’esquerra espanyola, li van crear molt mala imatge. Se’ls va titllar de radicals, extremistes, es va dir que donava suport al terrorisme… Va ser molt demonitzat. Ara això ha canviat amb Ana Pontón, una figura que cau en gràcia a les bases tant del PP com del PSOE. Pot haver-hi un vot al BNG ocult i això canviaria les coses, però no se sabrà fins al dia de les eleccions.
S’ha parlat molt d’una foto que feia molt temps que els nacionalistes gallecs esperaven, la de Xosé Manuel Beiras amb Ana Pontón. La reconciliació entre Anova i el BNG era una cosa necessària?
No. Però és un símptoma que el BNG atrau i que d’alguna manera la posició que va mantenir durant la ruptura era la correcta. El BNG va defensar l’autoorganització política, és a dir, tenir forces polítiques pròpies. Va ser una posició molt incompresa en el seu moment, molta gent creia que havíem de diluir-nos en moviments polítics estatals de direcció madrilenya, però el BNG es va mantenir ferm en un moment difícil. Es pot dir que la foto demostra que el BNG tenia raó. Anova és una organització molt petiteta, té una o dues alcaldies en tot Galícia i molt poca militància, però tenia la figura simbòlica de Beiras, que va ser durant molts anys el portaveu del BNG. Des d’un punt de vista humà, i això també és important, no tenia sentit per a ell, un home molt gran, arribar al final de la seva vida en una posició contrària a la que havia estat sempre. No tenia sentit acabar la seva vida sense donar suport al nacionalisme gallec. Crec que ens hem d’alegrar del retrobament sobretot per ell però també pel BNG, perquè té un valor simbòlic i fins i tot afectiu que molta gent ha agraït. És reconfortant per a una part de la base nacionalista, però des del punt de vista electoral el gran actiu del BNG és Ana Pontón, que representa el que és el partit avui. El que a la societat li pot interessar del nacionalisme gallec és el que li ofereix Pontón, una Galícia dinàmica, pragmàtica i sensata, amb una posició clara i digna.
Amb ella al capdavant el BNG va aconseguir en les passades eleccions el nombre més gran d’escons de la història del partit. El creixement del galleguisme en els últims anys es deu només a ella?
També ha calgut el descrèdit en el qual han caigut tots els moviments nascuts a Madrid al voltant de Podem i els moviments locals. A Galícia va ser un veritable espectacle desastrós el que van fer entre ells. El que estan fent ara a Madrid ja ho havien fet abans a Galícia. El que pretenia ser una renovació de la política es va revelar com una lluita descarnada per les prebendes de la política i pel poder. Això la societat ho ha castigat i ho ha escombrat completament. A banda, també ha calgut la renovació interna del BNG, el canvi de direcció que continua les anteriors i manté els principis històrics, però que és absolutament autònoma. Aquí la figura de Pontón és clara. Fa dos anys i mig va plantejar al BNG un temps de reflexió per decidir si el partit estava disposat o no a lliurar la batalla per aconseguir la Xunta. Històricament, el BNG va interioritzar una cultura de resistència, de fer front a polítiques hostils al país, sobretot a les classes populars del país. Era una política gairebé sindical, de resistència. Pontón planteja: volem governar o no? Al BNG hi havia por a assumir el govern per si es perdien principis. Governar és pactar, intentar col·locar les teves coses però saber que hauràs de renunciar a altres. El BNG té un component moral molt fort i menys polític. Ara la generació és política, vol governar de veritat.
El canvi generacional, per tant, és un factor a tenir en compte, però pot haver coincidit també amb un esgotament de la vella força del PP o amb algun efecte del debat territorial que hi ha a l’Estat arran del procés de Catalunya?
La reconfiguració de la política espanyola a partir d’aquestes últimes eleccions ha obligat el govern de Sánchez a reconèixer políticament el nacionalisme català i a fer passes en aquest sentit. Això és una novetat que afectarà. Si entra el BNG a presidir la Xunta hi haurà un nou marc amb Catalunya, Euskadi i Galícia, tres comunitats que es defineixen com a nacions i que tenen forces polítiques pròpies que condicionaran la política de l’Estat. Però això no està influint ara en l’opinió pública gallega perquè justament el PP evita fer una política nacional gallega. El PP de Rueda està a les ordres de Gènova. El que sí que hi ha és una evolució dins del PP des de Fraga fins a Alfonso Rueda.
La figura de Fraga era molt complexa. Fins i tot llegia els meus llibres, em considerava un intel·lectual. Va ser el franquista que va ser, amb responsabilitats polítiques negres, i després es va voler adaptar al nou període després de la mort de Franco. Va ser un home que es va reinventar quan va venir a Galícia. Tenia una contradicció interna constant: sempre era el polític franquista, però va tenir una connexió afectiva important amb Galícia. A més era un polític capaç, molt actiu. Va crear un PP molt enganxat al territori i amb autoidentificació. El seu PP buscava ser gallec fins al punt que va arribar a fer carnets del partit amb la bandera gallega. En els últims temps va perdre una batalla interna davant d’Aznar i després el va succeir Feijóo, exactament el contrari a ell. Però Feijóo almenys tenia una certa habilitat per dissimular i deixar content tothom. Va ser molt hàbil a promocionar-se a ell mateix, una figura falsa i construïda, però ho va fer bé. És un cínic, li és exactament igual dir una cosa al matí i la contrària a la tarda. Té una cara dura total, però mentre va estar aquí, gràcies al control dels mitjans que venia des de Fraga i a la seva habilitat, el PP va continuar. Rueda, en canvi, és un mal candidat i ho saben. Per això mai vol afrontar debats. Ni tan sols sap mentir i en aquest sentit és un moment de debilitat del PP que el BNG pot aprofitar.
Per a ser candidat del PP s’ha de saber mentir o per ser simplement polític s’ha de saber mentir?
He conegut molts polítics de tot arreu i, per exemple, soc molt amic de Zapatero. He parlat amb molts polítics i no són tots iguals. Ni les polítiques són totes iguals ni la manera de concebre la política és igual. Els polítics no poden explicar-ho tot perquè poden perjudicar-se a ells mateixos o al seu país. Per exemple, en un moment donat li vaig dir a Zapatero: ‘José Luis, reconeix que estem en una crisi econòmica’. Ell em va respondre que, si ho deia, l’endemà cauria la borsa. Un polític que té responsabilitats de govern no pot explicar-ho tot. Ara bé, no ha de mentir, i el PP menteix per norma. Això és una realitat. Si pot mentir o dir la veritat sempre escollirà mentir. És estadística pura.
Un exemple de mentida en aquesta campanya ha estat la crisi dels pèl·lets? La Xunta afirma que va ser conscient del desastre al gener, mentre que entitats ecologistes diuen que van donar l’avís al desembre.
Aquest és un cas evident de mentida, el mateix procediment que van fer anys abans amb el Prestige. El PP és molt mal governant. Sempre han estat governs molt dolents, incapaços de gestionar. Quan tenen un problema real s’amaguen. Podrien haver gestionat això, un problema que no van crear ells i que va passar al mar, en benefici propi. En canvi, instintivament han aplicat la cultura de la mentida, que s’associa a la covardia.
Aquest cas pot tenir efectes en les eleccions?
Pot tenir efecte mobilitzador. Perquè hi hagi canvi polític aquí cal la mobilització, perquè els votants del PP voten sempre. La diferència la marcarà el vot de les grans ciutats.
Com veu el galleguisme la situació de Catalunya?
Parlaré sobre com la veig jo. Crec que el galleguisme en aquest moment no la té gaire compte. Pontón té clar que Galícia ha de tenir un model propi de nacionalisme que no sigui imitar el català o el basc. Històricament, han estat referències per al nacionalisme gallec, però ella té clar que s’ha de crear una forma política pròpia basada en la realitat del país. Parla d’oblidar-nos dels altres i crear la nostra fórmula. Per tant, el galleguisme no pensa en això ara mateix, però lògicament celebra tot reconeixement que es faci dels drets civils a Catalunya i l’amnistia.
Catalunya ha viscut un procés històric públic, però no va ser produït pels partits nacionalistes, que no eren independentistes, eren nacionalistes. El que va passar va ser un moviment cívic d’impuls ciutadà que va desbordar aquests partits. El moviment els va plantejar un nou programa que no estava previst: si Espanya no ens vol, marxem. El que va passar després va ser una improvisació. A més, el PP no va deixar sortida, mai va voler dialogar amb la Generalitat i els va dirigir a un carreró sense cap més sortida que marxar. Els governants a Catalunya tenien una base social que volia marxar i un Estat que gairebé els empenyia. Tot això va portar al referèndum i a la proclamació simbòlica d’una república que va ser perquè no podia ser. Pràcticament no podia succeir.
Després el que ha passat és una baixada a la realitat de la situació de Catalunya, que està dins de l’Estat espanyol, que és autoritari, i dins d’una Unió Europea formada per estats que mai reconeixeran la independència d’una part del territori d’un altre estat. Ningú reconeixeria Catalunya. Per tant, des de llavors el que ha passat és una baixada a la realitat molt dura, perquè l’Estat espanyol no és un estat democràtic. Ara tot això s’està reajustant. La ciutadania, que pensa en termes ètics i morals, pot estar defraudada i descontenta, però des del punt de vista de la política, els partits han de buscar sortides dins la realitat. Hi ha un problema perquè la ciutadania, que va ser castigada i s’ha sentit humiliada i agredida, necessita temps adaptar-se al marc de realitat en la qual és ara Catalunya. Però els polítics han de fer política, no poden fer ètica o moral.
Hi ha un clar contrast entre el que està passant al nacionalisme gallec, molt esperançat, i la depressió en la qual està l’independentisme català.
Sí, però són processos històrics i porten temps. El que passarà és un terme mitjà: no era possible la independència dins la Unió Europea i dins l’Estat espanyol, però tampoc tornarem a l’època de Pujol del peix al cove. Pujol es basava a integrar Catalunya al Regne d’Espanya. En canvi, la postura que manté ara el president Puigdemont és de diàleg i negociació amb l’Estat. No és la de Pujol, és un pacte des de fora. Tot això són raonaments en fred, fets per algú com jo que soc gallec encara que vaig viure i em vaig identificar tant amb els catalans que tinc fins i tot una Creu de Sant Jordi.
Un dels àmbits que el PP ha atacat més des de la Xunta és la llengua, sobretot en l’ensenyament. El BNG pretén blindar la llengua, l’expressió que utilitzen els partits catalans?
El que ha fet Feijóo ha estat corregir polítiques sobre la protecció a la llengua que va assumir el mateix Fraga. El PP de Feijóo i Rueda ha legislat contra la llengua gallega, una cosa inèdita. Però la pèrdua de parlants es deu a un procés més ampli que té a veure amb la pressió de l’Estat. Tots els mitjans de comunicació excepte la televisió gallega són en castellà i, per acabar-ho d’adobar, la televisió gallega manipula la informació en favor del PP i es dirigeix sobretot a la gent gran amb baixa formació acadèmica. Per tant, els sectors més dinàmics socialment i econòmicament estan sotmesos a la presència de la llengua de l’Estat en tots els àmbits de la vida. És un procés més ampli que el de Feijóo i Rueda a l’ensenyament, però és cert que han legislat contra la llengua gallega retallant fins i tot polítiques de Fraga. El BNG presentarà batalla també contra això.
Sorprèn que el decret del PP que prohibeix fer en gallec matemàtiques, física i química i tecnologia no tingui repercussions electorals.
L’objectiu és minoritzar la llengua i dir que el gallec valgui només per parlar de poesia, no per a coses importants. Això ja ho va fer el franquisme: a partir dels cinquanta van començar a permetre fer poesia en gallec, però res més. Una cosa minoritària i infantil, mentre que les coses serioses han de ser en la llengua de l’Estat. I no té cost electoral pel domini que tenen dels mitjans de comunicació. Al desembre han donat una quantitat milionària a les empreses que editen diaris, començant per La Voz de Galicia, el principal instrument que tenen. Legislar contra la identitat del poble que governes és una demostració colonial. Els partits espanyols són els tentacles administratius i polítics de la capital de l’Estat per reproduir-la.
Galícia mira massa a Madrid?
Amb el PP, sí, però no només Galícia. L’Estat no només és l’administració, també són els poders econòmics radicats exclusivament a Madrid. Tot està a Madrid i tot això és l’Estat, que hi guanya si homogeneïtza el territori perquè l’Estat està basat en una economia parasitària. Madrid no té per què ser industrial, ni li cal tenir agricultura ni pesca. Espanya és Madrid, el que va dir Ayuso és cert. Espanya hauria d’haver estat catalanitzada, però Espanya és Madrid, i Madrid no es deixa catalanitzar. Madrid té interessos propis i són seguir devorant l’Estat. Dels diners que arriben d’Europa per a l’agricultura, se’n queda més Madrid que Galícia. El problema d’Espanya és Madrid, ni Catalunya ni res.
Si Espanya fos com un dònut, sense Madrid, li aniria millor?
S’ha de donar la independència a Madrid.
La independència de Galícia és l’única forma de conservar intacta la identitat gallega?
Seria natural. Galícia és un país per si mateix, històricament, encara que faci cinc-cents anys que està sotmès a la Cort de Castella. La classe dirigent gallega va ser derrotada i es va exiliar a Portugal i a Anglaterra. Per als nostres interessos econòmics, socials, culturals, indubtablement l’associació amb Portugal des de la independència ens beneficiaria, en lloc d’estar connectats amb Madrid radialment. El veritable paràsit que devora el territori peninsular és Madrid, i si els portuguesos es deixen també se’ls menjaran.
