La campanya del PSC per a les eleccions del 12 de maig no ha durat dues setmanes. Pel capbaix, Salvador Illa la va començar el maig de 2021, quan el president Pere Aragonès i l’aleshores secretari general de Junts, Jordi Sánchez, van anunciar l’acord de Govern en una compareixença al Palau Robert. Des d’aleshores, Illa ha voltat pel país, va articular la fórmula de govern a l’ombra, recuperada de Pasqual Maragall quan estava a l’oposició, i ha aprofitat qualsevol oportunitat per vendre una imatge institucional i de solvència política. Possiblement, l’exemple més evident ha estat aprovar els pressupostos del Govern Aragonès, així com oferir una imatge d’entesa amb el PSOE a la Moncloa.
La maquinària socialista ha seguit en aquest to tota la campanya. És a dir, institucionalitzar la figura de Salvador Illa i oferir una imatge presidencial amb l’objectiu de no perdre l’impuls que li oferien les enquestes. Però a més, tant pel contingut dels seus discursos com per les formes d’actuar així com les poblacions on ha fet els actes centrals ha volgut destacar el caràcter pragmàtic i propici a l’establishment del seu projecte polític. El mateix Illa es definia el segon dia de campanya en un míting a Lleida com un “solucionador de problemes”, emulant la famosíssima figura del mister Wolf de Pulp Fiction, interpretat per Harvey Keitel. A tot això, cal afegir l’espanyolització dels comicis arran de la crisi de reflexió que va protagonitzar Pedro Sánchez el dia abans d’iniciar la campanya electoral.
Un candidat d’establishment
Els discursos d’Illa han fet suar la cansalada als periodistes del seu bus de campanya per trobar alguna novetat en cadascuna de les seves intervencions. L’estil i el to del candidat no s’han esverat fins aquest dijous al míting de Vilanova i la Geltrú, on a darrera hora i sense que estigués previst dies abans, s’hi va incorporar Pedro Sánchez, que, en esperit o en persona, ha estat present durant tota la campanya. Illa ha procurat, sobretot, no cometre errors i mantenir la calma i la serenor, fins i tot, un punt massa. El discurs estava prou amarat en la terna de la “credibilitat, estabilitat i viabilitat” i amb la crítica repetida que a Catalunya en “deu anys hi ha hagut quatre presidents, de dos partits, que no han fet res i ara sembla que no hi siguin”. Illa ha plantejat la possibilitat d’un “govern en solitari”, però tampoc s’ha tancat en banda a la possibilitat d’un govern tripartit o bipartit amb Comuns i suports externs.
Per embolcallar aquesta estratègia, Illa s’ha envoltat d’establishment. La primera prova va ser la conferència que va pronunciar al museu de les Drassanes de Barcelona dues setmanes abans de començar la campanya. Davant de 1.200 persones on es trobaven empresaris, sindicalistes, acadèmics i polítics procedents d’altres formacions, com ara els exconsellers convergents Miquel Sàmper i Santi Vila, que s’han afegit al manifest SI de suport al candidat socialista, juntament amb personalitats com Jorge Javier Vázquez o Joan Manuel Serrat. Illa s’ha deixat veure amb l’exministre Manuel Castells, un torpede dirigit als seus competidors per l’esquerra, els Comuns –que van ser els que el van fer nomenar per al ministeri– i amb Miquel Roca, un altre míssil dirigit al públic convergent que no vol més embolics. Un dels punts que més ha reforçat ha estat la seva insistent comparativa amb la figura del president Tarradellas.
L’espanyolització de la campanya
Els socialistes, gràcies a la seva precisió suïssa i empresarial en la utilització dels mecanismes de la política, han entomat molt bé les suposades sorpreses de campanya. La primera, les dues compareixences d’Illa, com a exministre de Sanitat, a les comissions del Senat i el Congrés sobre la gestió de la Covid i la compra de materials, al voltant del cas Koldo. Se’n va sortir prou bé, en gran part gràcies a l’altra gran sorpresa de campanya, la crisi de la reflexió de la Sánchez per “lluitar contra la màquina del fang”. Una parada i fonda que els primers dies de campanya va suposar la desaparició física de Sánchez dels actes que tenia previstos a Catalunya, però no la seva desaparició virtual. Ans al contrari. La possible dimissió de Sánchez va esperonar la campanya i animar cert votant que no se sentia interpel·lat amb les eleccions al Parlament.
Va ser el tret de sortida oficial per manllevar vots de la bossa de mig milió d’electors que Sumar va convèncer en les eleccions espanyoles del 23 de juliol. A més, el PSC va treure el setè de cavalleria, l’expresident espanyol i exsecretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, que s’ha redescobert com a líder messiànic que aixeca els mítings amb una encesa defensa de l’autogovern de Catalunya i dels postulats de l’esquerra contra la ultradreta que, a criteri seu, representen tant Vox com el PP. Zapatero ha visitat Lleida, Tarragona i Girona i ha triomfat entre la parròquia assistent amb uns discursos abrandats que han deixat petits el discurs de tancament del actes que feia el candidat Illa.
Les enquestes, enemic o amic?
L’enginyeria electoral del PSC evitava presumir de la condició de favorit que li atorgaven les enquestes. Sobretot tot perquè quan un va per davant té més possibilitats de perdre. Per això, s’han imposat el mantra de la frase de Simon Peres que alertava que les “enquestes són com el perfum, estan molt bé per ensumar i és molt bonic, però no te les pots empassar perquè aleshores són molt perilloses”. A més, els socialistes encara tenen en el record Joan Reventós, que tot i els bons auguris en les primeres eleccions al Parlament després del franquisme no va poder governar per la victòria de CiU i l’entesa amb l’ERC d’Heribert Barrera.
La intenció de la campanya del PSC ha estat no aixecar ulls de poll i insistir a acumular el vot útil per tenir “prou força per governar”. El to l’han pogut mantenir, malgrat algunes errades com ara la intervenció del president de la UGT de Catalunya, Matías Carnero, carregant contra la marxa de Carles Puigdemont a Brussel·les. Una patinada que els socialistes van resoldre al cap de poques hores amb una disculpa amb càmera i micros de la cap de campanya i presidenta de la Diputació, Lluïsa Moret. Al capdavall, Carnero devia animar el vot independentista, però també algun d’espanyolista. També els topònims castellanitzats de Lleida –el famós Lérida– o Baix Llobregat pels quals es va disculpar atribuint-los a un “lapsus del cansament”. Illa ha insistit, sobretot, en la idea que és el candidat estable, el de l’estabilitat i el de l’establishment i que, com mister Wolf, està disposat a arreglar problemes com la B-40, el Hard Rock o l’ampliació del Prat.
