El context és, com a poc, hostil per al jove partit Alhora. La formació de la que fora consellera d’educació de la Generalitat Clara Ponsatí –poc després del seu retorn a Catalunya– i l’acadèmic i filòsof Jordi Graupera pensava per a la primavera del 2024 fer les primeres passes d’un intens camí cap a la rellevància electoral – el projecte és “a llarg termini, passi el que passi” el 12-M, sostenen-. L’acte de fundació, de fet, estava programat abans de l’esclat de la legislatura amb el ‘no’ dels Comuns als pressupostos. La conjuntura, però, ha convertit el que havia de ser una optimista posada de llarg en un acte de precampanya en tota regla. Els dos lideratges del partit –en el número 1 i 2 de la llista electoral per Barcelona, respectivament– són conscients que no són els favorits: “Ser la notícia el 12-M –comenta Ponsatí– seria irrompre al Parlament“, poques hores després que una enquesta del GESOP hi doni una intenció de vot inferior al 2%. Amb 600 voluntaris, un “ràpid” crowdfunding per finançar l’expansió territorial i més firmes que cap altra opció política, Graupera sosté que hi ha més opcions de les que augura la seva infantesa organitzativa. “Està passant alguna cosa”, sentencia el pensador.
El Tornaràs a tremolar de Mishima aporta èpica catalana a la prèvia de l’esdeveniment, i abraça els caps visibles d’una candidatura farcida de noms literaris, musicals i poètics. Noms de prou impacte, de fet, per ocupar en dues ocasions el Teatre Borràs en la que només ha estat la primera jornada de vida d’Alhora. Tant Ponsatí com Graupera han aprofitat la presentació en societat de la candidatura per deixar anar discursos independentistes especialment agressius –amb Espanya, però també amb uns càrrecs electes que identifiquen com el principal escull per l’alliberament nacional–. “Qui us digui que la independència no es pot fer, menteix. Però qui digui que es pot fer amb els partits que hi ha actualment al Parlament, també ho fa”, han repetit els dos impulsors de la formació. El record de “renúncies” i les “humiliacions” que, a ulls dels líders, ha patit el moviment d’ençà del 2017 ha estat una constant en una hora i escaig d’atacs als “tres partits del procés”. “No és només negligència, és relligar Catalunya a les arbitrarietats d’Espanya”, subratlla Ponsatí. L’acte, més enllà dels dos caps de cartell, ha deixat espai per a l’encaix al projecte d’algunes de les cares més conegudes de les llistes, com l’escriptora Anna Punsoda (número 3 per Barcelona) o la crítica literària Júlia Ojeda (número 8); així com un Joel Joan que, des de la desena posició, ha servit una cloenda frívola a un “espectacle polític” d’especial gruix programàtic.
Durant l’acte, val a dir, Alhora ha provat de demostrar una iniciativa pensada també per al mentrestant de l’alliberament nacional. “Volem la independència i el bon govern alhora perquè són una i la mateixa cosa”, ha insistit en fins a tres ocasions el número 2 per Barcelona. Ponsatí, complementàriament, situa la palanca d’aquest “bon govern” en la batalla amb Madrid. El camí de les solucions als problemes del país és, per a la presidenciable, només un: “el conflicte amb Espanya”. En aquest sentit, ambdós acusen els darrers llogaters de la Generalitat d’haver fet una política “cada cop més oposada al conflicte”. “Quan tenen un seguit de polítiques disponibles, sempre trien les que fan menys fricció” amb els postulats no només de Moncloa, sinó d’uns poders fàctics –econòmics i culturals– que formen part de la mateixa ofensiva. La independència, al programa d’Alhora, funciona com una idea reguladora que informa la resta del programa: “Pensem totes les respostes alineades amb aquest objectiu”, etziba el fundador. A tal fi, i lluny de les renúncies per captar nou vot, Ponsatí ha rebutjat el mantra d'”eixamplar la base”. “El que cal és endurir-la”, exclama.
Tot i la seva trajectòria a l’executiu i al Parlament Europeu, Ponsatí se situa com a garant d’un “canvi de lideratges” que considera imprescindible per revifar el moviment. “Els líders no només han fracassat, no veuen la raó del seu fracàs”, diagnostica la número 1, que veu a l’independentisme institucional del 2024 “la mateixa retòrica, les mateixes dependències, les mateixes apel·lacions sentimentals” que van seguir les successives derrotes arran del 2017. Més enllà del canvi discursiu, però, la proposta política d’Alhora s’ancora en la necessitat d’una nova llei electoral que superi “l’obediència mesella dins els partits, derivada de les llistes tancades”. La forma de decidir els representants dels catalans, descriu la nova líder, “ens priva de millors polítics i degrada la vida democràtica”. Sobre aquest previst nou dinamisme de les cares visibles de la política catalana, Ponsatí es planteja com el primer contingent d’una generació encara incipient: “No vull eternitzar-me, vull trencar el gel i obrir camí”, declara. Enfront, una classe política catalana que avantposa “les prioritats que no tenen a veure amb el país, sinó amb allò personal” –acusació que ha aprofitat per retreure als principals partits els acords que han portat “als indults i a l’amnistia”, en un velat atac cap als lideratges a l’exili, amb el president Carles Puigdemont al capdavant–.
Independència i economia
El discurs de Graupera, val a dir, ha provat de donar contingut material als objectius nacionals, amb la càrrega de “les coses importants de la nació a 30 anys vista”. En unes eleccions marcades per les reformulacions del model de país, Alhora ha emfatitzat, en la seva presentació, l’horitzó independentista com a catalitzador de la gestió que, asseguren, necessita el país. Entre les posicions més sòlides d’Alhora de cara als comicis del 12-M, en la línia de les tensions que han acabat per trencar la legislatura, hi ha l’oposició al Hard Rock, així com a iniciatives del mateix camp semàntic com “l’invent dels Jocs Olímpics d’Hivern”. Uns macroprojectes -que troben des d’avui un nou enemic, afegit a l’esquerra alternativa- “corruptes, que destrueixen l’economia i la nació”.
En aquest sentit, ambdós líders han situat al centre de les limitacions materials que pateix l’economia catalana la tendència cap al “monocultiu turístic”, que condemna, critiquen, a la precarietat una majoria de la força de treball del país. El present model productiu, relliga Graupera, “és fruit de les decisions d’uns polítics plegats als interessos dels bancs, el lobby turístic o les indústries que tenen capturades les seves llistes”. Alhora, de fet, ha obert la seva ponència amb la secció econòmica, de la mà de la número 4 per Barcelona, l’economista Ada Ferrer. Una tria, val a dir, que ha generat reticències entre el públic: un dels assistents, des de les butaques, els hi ha cridat “i d’independència, res de res”.
Educació i territori, banderes nacionals
Malgrat el curt recorregut d’Alhora, Ponsatí ha celebrat la presència a la conversa política durant les primeres hores de la precampanya, especialment arran de la seva proposta d’una doble xarxa educativa que garanteixi en una de les seves línies un 100% de l’escolarització en català. L’encarregada de defensar els postulats educatius i lingüístics de la formació ha estat Júlia Ojeda, amb un crit a “esmolar les eines” en defensa d’una llengua “en estat delicat”. El sistema educatiu hauria de recuperar, raona la candidata, “l’habilitat de crear catalans” que ha perdut en les darreres dècades. “Ara només queda el pacte amb Espanya”, lamenta. La llengua, així, és també el gran recurs al programa d’Alhora per millorar la integració de les persones migrades. La ponent, en aquest sentit, ha aprofitat per rebutjar els “discursos d’odi que han entrat amb força a la política catalana”. “I no només al partit de Ripoll”, acusa, tot enlletgint una pulsió de “fer als nouvinguts el boc expiatori” en comptes d”‘impulsar la catalanitat amb drets i deures per a tothom”.
La darrera pota de l’expansiu programa dels de Ponsatí i Graupera és el territori. La perspectiva d’Anna Punsoda, des de la segarrenca vila de Concabella, és la d’un país que s’ha de teixir des de l’interior. “No volem que Igualada sigui la cinquena corona d’una Barcelona gentrificada”, estableix l’escriptora; tot cridant a una nova vertebració de Catalunya que inclogui, però superi, Barcelona. El sistema radial del transport català té com a única motivació, a ulls de la candidata, “fer content els cacics, i no la població; un sistema colonial per empobrir-nos i desmembrar-nos”. La concepció territorial d’Alhora, doncs, planteja trencar les fronteres barcelonines també per a l’activitat econòmica, i fer “política industrial allà on hi ha possibilitats”. Com la resta del full de ruta, Punsoda planteja l’encaix territorial com una baula més de la cadena independentista: un territori articulat permet crear “un poder català, per pensar el país com un projecte a llarg termini”. “Un país de ciutats lliures no subordinades a la gran metròpoli”, dibuixat per “descentralitzar” l’acció productiva; però també les idees i la creació. “Els centres de pensament no poden ser eines castellanitzadores”, i un bon repartiment facilita eixugar-se la influència espanyola.
