La història política de Catalunya està farcida de coincidències, -agradables o no- que poden semblar cícliques. La majoria d’investidures han requerit una intensa, i sovint, estrambòtica, geometria variable, com serà previsiblement, -si és que n’hi ha-, la que en resulti de les eleccions del 12 de maig al Parlament de Catalunya. Però també la vida dels partits es va repetint. Un dels exemples d’aquestes eleccions ha estat el fiasco electoral d’ERC que ha passat de 33 diputats a 20, tot i tenir la presidència de la Generalitat. Una pèrdua encara més significativa de la que va partir l’any 2010, després del segon tripartit, que va passar de 21 diputats a 10.
La formació va fer un control de danys i va prendre contramesures de manera exprés, cosa que comença a passar també ara, amb l’anunci de la retirada de Marta Rovira com a secretària general i el pas al costat “temporal” per “fer una reflexió” d’Oriol Junqueras com a president.
En aquell moment, el president del partit, Joan Puigcercós i el secretari general, Joan Ridao, van plegar veles i es van retirar. Va ser aleshores quan es va convocar un congrés extraordinari -com el que ara hi ha previst per al 30 de novembre- que es va celebrar el setembre del 2011 a Girona i que va entronitzar, precisament, Oriol Junqueras, aleshores exdiputat d’ERC com a independent i alcalde de Sant Vicenç dels Horts amb una coalició batejada amb un nom que faria història, Junts per Sant Vicenç. Una història que ara pot servir de model per la renovació dels republicans.
El segon tripartit, de fons
El canvi de rumb i d’estratègia d’ERC es va encetar en les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2010. Els republicans venien d’un fort desgast intern arran del pacte tancat a l’establiment Mantequerías Leonesas, que va formalitzar el segon tripartit amb el president José Montilla al capdavant. La guerra civil es va desencadenar amb l’abdicació de Josep-Lluís Carod-Rovira i la convocatòria d’un congrés el juny de 2008 al Fòrum de Barcelona.
La prèvia va estar marcada per quatre candidatures internes a dirigir el partit: l’oficialista, de Puigcercós i Ridao; la carotista, amb Ernest Benach i Rafael Niubó; la de Reagrupament, liderada per Joan Carretero i Rut Carandell -que acabaria amb l’escissió i la creació d’un nou partit que s’aliaria després amb Junqueras i posteriorment es dissoldria en el magma de Junts- i la d’Esquerra Independentista, amb Uriel Bertran i Jaume Renyer. L’aparell es va imposar i l’executiva de Puigcercós i Ridao no va integrar ningú dels altres sectors, fet que va aprofundir la crisi.
Un cicle electoral minvant
La pressió contra el tripartit, el posicionament incòmode de la formació amb el moviment de les consultes sobiranistes iniciat a Arenys de Munt el setembre del 2009 o la sentència de l’Estatut del 2010 arraconaven ERC i se l’identificava com una crossa del PSC. Una sensació que es va fer més evident amb l’acord de finançament pactat pel conseller Antoni Castells amb la vicepresidenta espanyola Elena Salgado. Una decisió per la qual la direcció d’ERC va suar la cansalada en una maratoniana jornada de cap de setmana a la seu de la formació, al carrer Calàbria.
El resultat de tot plegat va arribar amb una primera patacada en les eleccions de novembre de 2010, quan CiU, amb Artur Mas al capdavant, va assolir 62 diputats. ERC va passar de 21 diputats i 416.355 vots, un 14%, a 10 escons, amb 219.173 vots, un 7%. El detall va ser l’entrada al Parlament de quatre diputats de Solidaritat Catalana per la Independència, amb Joan Laporta al capdavant. La curiositat és que un dels diputats era Uriel Bertran. Un clatellot electoral que va encendre tots els llums d’alerta.
Però el clau el van reblar les eleccions municipals del maig de 2011, quan els republicans van obtenir 142.141 vots i 443 regidors. Uns números força lluny de les locals del 2007, quan van obtenir 201.092 vots i 549 regidors. La xifra més dura d’aquells comicis va ser que ERC, a les deu ciutats més poblades de Catalunya, només va mantenir representació a Barcelona, amb Jordi Portabella i Joan Laporta, que ja era diputat no adscrit després de la guerra civil entre els diputats de SI que configuraven el subgrup parlamentari.
Junqueras treu el cap
Un dels herois d’aquella jornada electoral municipal va ser Oriol Junqueras, que compaginava la seva tasca de docent universitari amb aparicions mediàtiques al programa En guàrdia, de Catalunya Ràdio, i a El favorit, de TV3. A més, era eurodiputat per ERC com a independent i regidor a Sant Vicenç dels Horts, també com a independent però a compte dels republicans. Junqueras, en aquelles municipals, es va presentar al capdavant de la formació Junts per Sant Vicenç i va assolir l’alcaldia en un feu històric del PSC del Baix Llobregat. Junqueras ja apuntava maneres i es deixava estimar com un possible líder, tot i mantenir un posicionament desmenjat perquè era militant només des del febrer de 2011 i li calia certa antiguitat de carnet.
Curiosament, Junqueras va rebre el carnet en un acte a la plaça dels Àngels de Barcelona juntament amb dos independents força coneguts en els ambients independentistes que van voler mostrar el seu suport a ERC després de la patacada dels comicis de novembre de 2011. Eren l’històric alcalde de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, que militava a l’Entesa -la marca blanca i independentista d’ICV- i Gerard Fernández, un dels cervells de Decidim.cat i activista independentista de pedra picada al Baix Llobregat i impulsor de la Plataforma per Dret a Decidir, juntament amb Mònica Sabata. Tots tres van rebre el carnet de la mà de Joan Ridao.
El pas i el resultat
Junqueras va trobar una partner que se sabia bellugar dins el partit. De fet, era una de les poques supervivents de l’executiva de Puigcercós tot i mostrar-se contrària a fer costat al finançament pactat amb la Moncloa. Era una militant osonenca que havia arribat impulsada per l’estructura del partit a la Catalunya Central i per una de les promeses tecnòcrates de la formació, com Carles Mundó, futur conseller de Justícia i etern regidor a Gurb (Osona). El juny de 2011 Junqueras va remetre una carta a la militància on anunciava que faria tiquet electoral amb Marta Rovira, com a secretària general dels republicans, per dirigir la formació després del Congrés de Girona.
Aquell conclave va ser l’entronització de Junqueras i Rovira, que s’ha perllongat fins avui, i que encara no està clar si s’acaba per part del president de la formació, que assegura que deixa el càrrec “temporalment”, per fer “una reflexió”.
En aquell moment, tot i que Junqueras va fer dissabte de bona part d’exdirigents que suposadament identificava massa amb l’estratègia del tripartit, amb el pas del temps els va haver de recuperar parcialment. Una idea que discuteixen camises velles de la formació que recorden com va col·locar a Lluís Salvadó –tripartidista– a la sala de màquines, fent de Xavier Vendrell. El lema d’aquell congrés se’l van endur Isaac Albert, exregidor d’ERC a Terrassa, que coordinava el debat de la ponència política. “Entre dreta i esquerra, esquerra; entre país i esquerra, país”, va clamar Albert com a resum de la nova estratègia dels republicans. El relleu de la direcció i el gir en l’estratègia va ser un èxit gairebé immediat.
El setembre de 2012, només dos anys després de les eleccions que van atorgar 62 diputats a CiU, el president Mas va avançar les eleccions que es van celebrar el novembre de 2012. ERC va obtenir 498.124 vots, més del doble que el 2010, i va recuperar la xifra dels 21 escons. Mas va ser reinvestit president amb els vots d’ERC amb una agenda marcada per la nova era junquerista. La crisi electoral va servir per reflotar més aviat que tard els republicans. Ara n’hi ha una altra, paradoxalment al final de la legislatura en què havien recuperat la presidència de la Generalitat després dècades. I els moviments tot just comencen.
