Catalunya va encetar el passat diumenge amb les eleccions al Parlament del 12 de maig, com a mínim, una nova pantalla política. Els pactes, acords o desacords indicaran si, a més, la nova pantalla, suposa una nova legislatura, un nou Govern i, fins i tot, un nou cicle polític. Els 42 diputats del PSC poden sumar amb ERC i els Comuns una majoria, o socialistes amb Junts; tot plegat, amb 26 diputats del PP i Vox. Tot dependrà de com es resolgui l’aritmètica parlamentària que van deixar les urnes que permet combinacions endimoniades. Però aquesta situació no és pas una novetat en la història política catalana.
Els presidents Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra o Pere Aragonès s’han vist embolicats en investidures complexes, i moltes causades per la dificultat de bastir pactes per l’aritmètica dels escons. Es pot afirmar que la política autonòmica a Catalunya només ha tingut investidures fàcils durant les majories absolutes aclaparadores de la Convergència i Unió de Jordi Pujol. Fins i tot, com si fos un serial de Netflix, alguna s’ha decidit en temps de descompte per a convocar noves eleccions i altres han requerit fins a quatre candidats per assolir el contracte de lloguer de la Casa dels Canonges.
Pujol, només quatre investidures tranquil·les
La primera investidura del president Jordi Pujol es va registrar del 24 d’abril de 1980. Però va ser en segona volta. Una investidura que va marcar l’evolució política de Catalunya en els següents anys. Pujol va ser investit amb els vots dels 43 diputats de CiU, els 18 de Centristes de Catalunya i els 14 d’ERC que liderava Heribert Barrera. La decisió d’ERC d’apostar per Pujol va deixar Joan Reventós, que va obtenir 33 escons, fora de la presidència i va enviar els socialistes a l’ostracisme del Parlament durant anys i panys. Els socialistes comptaven també amb el suport dels 23 diputats del PSUC. ERC també pagaria amb duresa la decisió amb magres resultats dels republicans en les següents conteses electorals.
Pujol no va necessitar suports explícits o implícits fins a la investidura de la V legislatura, el desembre de 1995. L’aleshores líder de CiU es va haver de presentar a la segona volta fins a aconseguir ser investit per majoria simple, amb una combinació força curiosa, l’abstenció del PSC, -que va liderar el llavors alcalde de Girona, Quim Nadal- del PP i d’ERC. Tot plegat en un ambient de contrapoders i ajudes entre Madrid i Barcelona. Pocs mesos després, CiU signava el pacte del Majestic amb el PP, que li faria gruar el futur polític de la formació en els anys següents. El 1999, amb la VI legislatura, les coses ja es van posar una mica més difícils, CiU perdia la majoria absoluta i va veure com el PSC de Pasqual Maragall guanyava en vots populars. Hi va haver un intent d’acord entre CiU i l’ERC, però no va reeixir. Finalment, els 12 diputats del PP van fer costat als 56 de Convergència, en un acord de darrer minut signat per Josep Antoni Duran i Lleida en una columna del saló dels Passos Perduts.
El primer tripartit
Pasqual Maragall va ser investit president després d’unes dures i intenses negociacions entre José Zaragoza, Joan Saura i Joan Puigcercós. El resultat electoral permetia el Tripartit, un invent patentat per Jordi Portabella a l’Ajuntament de Barcelona, a les municipals anteriors. Un acord entre socialistes, ICV-EUiA i ERC que es va negociar mentre els republicans mantenien converses amb CiU, aleshores liderada per Artur Mas. Entre els negociadors, Josep Antoni Duran i Lleida i Joan Ridao. Els republicans estaven sorpresos de com els convergents els acceptaven totes les demandes que proposaven. La premonició de l’acord va venir per l’acord per a la Mesa que va elegir president Ernest Benach. El segon Tripartit ja no va requerir una llarga i intensa negociació. L’acord va arribar al cap de pocs dies de confirmar els resultats electorals. De fet, el pacte es va acabar de configurar a l’establiment Mantequerías Leonesas. El segon tripartit va investir José Montilla.
Era d’Artur Mas, ni investidures ni legislatures tranquil·les
Les eleccions de 2010 van deixar la possibilitat que Artur Mas, el líder de CiU, fos investit. Va obtenir 62 diputats després de l’esfondrament de les formacions del tripartit. Tot i la folgada majoria, Mas va suar la cansalada per obtenir la clau de la casa dels Canonges. La clau li va donar el PSC. Montilla va renunciar a l’acta de diputat i Quim Nadal es va quedar el comandament del PSC amb 28 diputats al Parlament. Nadal va oferir un acord de cinc punts a canvi de l’abstenció. El pacte es va signar in extremis de la segona votació.
Aquella experiència va durar poc. Mas va avançar les eleccions després del fiasco del concert econòmic i de la manifestació de l’11 de setembre de 2012. La patacada va ser imponent, passant de 62 a 50 diputats, i la recuperació d’ERC que ja havia canviat de lideratge i comptava amb Oriol Junqueras i vint diputats més. Finalment, hi va haver acord en primera volta, amb el que es va anomenar el “Pacte de la Llibertat”. És a dir, un acord per celebrar una consulta sobiranista. Va ser en aquelles negociacions on es va establir el lema “Keep Calm and Trust Junqueras” i l’inici d’una relació pèssima entre Mas i l’encara líder d’ERC.
El Procés obre noves dinàmiques
Sense cap mena de dubte, la investidura de Carles Puigdemont, el 9 de gener de 2016, passarà a la història com un hit la història política d’aquest país. La investidura es va celebrar després d’una duríssima negociació entre Junts pel Sí (CiU, ERC, Demòcrates, Més i el suport d’Òmnium, AMI i ANC) i la CUP. De fet, el debat es va celebrar el dia abans que acabés el termini (un diumenge) per convocar eleccions. La primera intenció era investir Artur Mas. Però la CUP va imposar el no de bon principi que es va acabar confirmant en un consell polític el 2 de gener, després de la famosa assemblea a Sabadell de l’empat a 1515. El lema “Mas o març”, és a dir, o investir Mas o anar eleccions al març, es va poder esquivar amb una negociació a darrera hora i el pas al costat d’Artur Mas, proposant l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, com a candidat. La CUP s’hi va avenir, però també amb dimissions com ara, la sortida d’Antonio Baños o Josep Busqueta.
Les eleccions del 155, el 21 de desembre de 2017, també van deixar uns números pocs clars. Junts, ERC i CUP sumaven però grinyolava l’acord. Es va intentar que el candidat a la investidura fos Carles Puigdemont, ja a l’exili, però la Mesa del Parlament, amb la pressió dels tribunals, ho va evitar. El següent candidat era Jordi Sánchez, però, ja a la presó va ser pràcticament impossible procedir a la seva investidura. El tercer candidat va ser Jordi Turull que va celebrar el debat d’investidura fallit, i no va poder repetir candidatura, perquè Pablo Llarena, el magistrat instructor del Procés, el va engarjolar una altra vegada. Abans del termini, i després d’una plàcida assemblea a Cervera, la CUP va donar el sí al darrer candidat proposat per Junts, Quim Torra.
Les següents eleccions, celebrades en pandèmia de la COVID-19, va canviar el podi dels resultats electorals. ERC avançava en un escó a Junts i, per tant, assumia la presidència de la Generalitat. L’acord amb la CUP va ser ràpid, no tant amb Junts que li va fer gruar. Dues reunions en cap de setmana al Lluçanès i a Alella, amb Jordi Sánchez que aprofitava permisos penitenciaris van facilitar finalment la investidura amb un repartiment de carteres equitatiu.
