Dijous 25 de matí, l’endemà de la declaració inesperada de Pedro Sánchez, reprenem la conversa que havíem mantingut 48 hores abans, el dia de Sant Jordi, amb Salvador Illa. La frenada del president del govern espanyol hi obliga. Tota la premsa en va plena. T’ha tocat o t’ha fet aire? Una finta? Un gest humà i justificat de saturació? Una nova estratègia electoral? La dreta espanyola brama encara més que habitualment. Brama i acusa. Acusa i brama. Ningú ho havia previst. Tampoc Salvador Illa. En parlem entre compromís i compromís electorals, amb el temps comptat:
L’ha sorprès el comunicat de Pedro Sánchez?
No me l’esperava. Crec que és un acte de sinceritat. Demana temps per a un període de reflexió.
Això pot tenir sentit humà, però té sentit polític?
Té un component humà que respecto. Pedro Sánchez és pare, fill, espòs… Hi té dret. Deixem que exerciti aquest dret. A nosaltres, però, ens correspon una altra cosa: hem de fer una reflexió col·lectiva. Ha d’haver-hi límits. La clau és el respecte. A les institucions i a l’adversari polític. Hi ha persones que consideren únicament la política com una arma per a ocupar el poder, no com un servei públic. Jo ara faré una crida a la resistència col·lectiva. Contra la manera d’entendre la política consistent a destruir el rival. Per defensar la política com a servei públic, no com a arma exclusivament per a conquistar el poder.
Considera que Pedro Sánchez pot arribar a dimitir?
No em poso en aquest escenari, no el considero. Respectem per ara la seva decisió i després ja veurem.
Crec que vostès -li ho vaig dir despús-ahir- han col·laborat també a donar un protagonisme excessiu als jutges, a fer que ocupen espais que no els corresponen.
Els jutges han de fer el que els correspon. És important que els actors institucionals tinguin clar quin paper els correspon, però per a mi el punt més rellevant és l’actuació dels poders polítics, si tenen límits o si consideren que tot s’hi val. Em preocupa que les persones i les formacions polítiques tinguin clars els límits. Si no, s’acaba tot. S’acaba tot, per exemple, si tu aprofites l’acceptació d’una demanda judicial per a destruir el teu rival polític.
Dos dies abans, dimarts 23, també de matí, en un hotel del centre de Barcelona carregat de moltes flors i alguns llibres, amb una conversa més distesa, sense la sorpresa que despuntarà poc després, el mateix Salvador Illa, sempre mesurat i poc disposat a inquietar-se, repassa les qüestions que el preocupen. Se’l veu segur, en aquella sala, amb només un guardaespatles, que són les enquestes, i amb molta prevenció ensumant-ne el perfum.
Vostè té dos objectius. El primer és obvi: guanyar les eleccions. El segon, també, però encara no l’ha explicitat: que l’independentisme no sume la majoria. M’equivoque?
El meu objectiu és, si puc, guanyar les eleccions i poder governar Catalunya. Em sento preparat per encapçalar un govern a Catalunya que obri un nou temps. És allò que he explicat aquests dies com la tercera gran transformació que necessitem. Aquest és el meu objectiu. I he posat només una línia vermella, que són els discursos d’odi que practiquen Vox i Orriols. A partir d’aquí, tinc diferències importants amb altres formacions polítiques, però crec que la democràcia és un exercici de recerca d’acords, de buscar un terreny comú. Poso molt l’accent a unir el poble de Catalunya i a servir-lo. Estic, doncs, disposat a fer aquest exercici amb totes les formacions polítiques amb l’excepció d’aquestes dues. Buscaré acords transversals, que crec que en moltes matèries són necessaris a Catalunya. Això sí, obrint una nova etapa després de deu anys que considero que no han estat positius o no tan positius com podrien haver estat.
Les enquestes li ponen totes.
Hi ha una frase que segur que vostè coneix de Ximon Peres. Jo no la coneixia. Mirant el Google he descobert que l’han fet servir alguns polítics espanyols. A mi me la va dir al Regne Unit fa unes quantes setmanes el secretari general del Partit Laborista. “Ep! -em va deixar anar-, recordi la frase de Ximon Peres: les enquestes són com el perfum. És bonic olorar-les, però és molt perillós empassar-se-les”. Em va quedar gravada.
És bona.
És veritat que fan bona olor, les enquestes, però s’hi ha d’anar amb molt de compte, perquè cada vegada hem acabat veient que una part important de ciutadans decideix el sentit del vot les darreres setmanes. Fins i tot alguns, els darrers dies, i encara alguns, el mateix dia de les eleccions. Tinc molt de respecte pel sentit de vot dels ciutadans i, per tant, vull tocar de peus a terra i actuar amb prudència. Ara, és veritat que el perfum que noto és bo, però molta prudència i molt de respecte pel que acabin de decidir els ciutadans de Catalunya.
Seguint el perfum, vostè és el candidat que té més possibilitats demoscòpiques de guanyar les eleccions del dia 12. Si li he dit que el seu segon objectiu és que l’independentisme no faça majoria absoluta, és perquè cap dels seus candidats li prestarà el suport parlamentari necessari per ser investit. Almenys així ho declaren tots ara.
Cadascú ha de fer el que cregui convenient, però jo no soc partidari d’aquests plantejaments de vetar o de bloquejar. He arribat a acords amb moltes formacions polítiques. A nivell parlamentari ja li he dit que les úniques formacions amb les quals no em veig capaç d’arribar a cap acord pel tarannà que tenen són les dues que li he comentat. Amb les altres m’hi veig amb cor. Fixi’s, fa quatre anys alguns partits van publicar el compromís de no fer cap pacte amb el PSC i pocs anys després hem arribat a acords amb moltes formacions que el van signar. Hem arribat a acords pressupostaris amb Esquerra Republicana. Amb Junts i també Esquerra n’hem signat per renovar càrrecs institucionals, per l’ús de les llengües oficials en l’ensenyament obligatori… De vegades requereix més coratge arribar a acords que no fer-ho. Definir-se dient no o posant vetos… en fi… Crec que el que hem de fer és definir-nos aquests dies. Escoltar-nos, perquè una campanya electoral no deixa de ser una conversa pública. A partir del dia 13, en funció del que hagi dit el poble de Catalunya, a veure com ho articulem. Respectant aquesta voluntat expressada a les urnes, com aconseguim un govern estable -a mi m’agradaria que fos estable- per afrontar els reptes que jo crec que té Catalunya.
Però vostè vol “passar pantalla”. Una pretensió que ha respost Carles Puigdemont replicant que allò que vostè vol fer és “abaixar la persiana”. La persiana d’ells, òbviament.
Jo el que faig és una valoració d’aquests deu anys, que crec que no han estat bons per a Catalunya, que han estat molt per sota del que Catalunya, per fortalesa, per capacitat de generar prosperitat, podria haver assolit, i obrir una nova etapa. Miro qualsevol indicador de polítiques públiques i veig que estem molt per sota del que podríem estar. Qui ha governat? Han governat Junts i Esquerra, amb diferents fórmules, presentant-se en coalició, amb presidències dels uns o dels altres. I em pregunto: Com estem en matèria de sequera? Doncs, no estem preparats. Com estem en matèria d’educació? Som a la cua d’Espanya quan Catalunya havia estat en posicions de lideratge. Hem pres alguna decisió important en infraestructures? Del tipus que sigui. No n’hem pres cap. En energies renovables, que és un factor estratègic, hem progressat? No. Tenim el 15 per cent de producció en energies renovables com fa ara quinze anys. No s’ha progressat. Hem fet una reforma de calat en matèria de sanitat? No. En seguretat? Hi ha una percepció important d’inseguretat. En habitatge? Tampoc. Sobretot, em preocupen l’aigua i l’energia, dos factors estratègics. Ho dic amb tot el respecte, però he d’assenyalar en quin punt ens trobem. Tenim una dependència estratègica. Catalunya s’ha fet més dependent en aquests deu anys. Llavors dic que hem d’obrir una nova etapa. Em veig amb cor d’encapçalar aquesta nova etapa i convoco a tothom a obrir-la.
Què és aquesta nova etapa?
Unir, buscar denominadors comuns, que crec que hi són, respectant que hi hagi maneres de pensar diferents. Busquem coses que puguem fer conjuntament, amb es serveis públics al capdavant de tot.
Sap que és fer un Collboni, no?
És fer un Girona. O es fer un Aragonès. És una expressió que veig que utilitzen. A mi em van fer un Aragonès. No he dit mai aquesta expressió ni m’agrada utilitzar-la. És veritat que vaig guanyar les eleccions, però també conec quines són les regles del joc i el que no és pet fer és canviar-les a mig partit o quan no em venen bé a mi.
Collboni va dir que l’alcalde seria el més votat, però hi ha una diferència més, que és la procedència del suport; en aquell cas, el PP. Vostè es podria trobar, sense fer cap moviment ni buscar l’acord, si no hi haguera majoria independentista, que Vox li facilitara la investidura sense pactar-ho ni entrar al govern. Acceptaria aquest suport?
Vox es va querellar contra mi fa pocs mesos per la meva etapa davant el ministeri de Sanitat. Fa poc hi havia dirigents -dirigents- de Vox manifestant-se davant la seu del PSC…
Dona per segur que no faran aquesta jugada?
He estat molt clar. Amb els discursos de l’odi no tinc res a parlar.
No em contesta el que li demane.
Li estic dient que amb els discursos d’odi no arribaré a cap acord.
Però sí és que no cal arribar-hi…
Jo no sustentaré el meu govern amb gent que faci discursos d’odi. L’hi he dit molt clar. Ja ho vaig dir l’altra vegada. El que també dic és que les regles del joc són les que són. Jo les accepto. També remarco coses que no m’acaben d’agradar. Per exemple, que Catalunya és l’única comunitat autònoma que ha estat incapaç -hem estat incapaços- de fer una llei electoral.
Això també els implica a vostès. Sempre han tingut un gran paper a la política catalana.
No hem estat nosaltres els que hem bloquejat la llei electoral catalana.
Això ho diuen tots.
El senyor Aragonès es va comprometre a proposar-la i encara l’estic esperant. Li vaig manifestar la meva disposició. Mentrestant, les regles del joc són les que són. El que no pot ser és que quan aquestes regles del joc a mi em van bé són bones. I quan a mi no em van bé no són bones. De vegades em fa la impressió que alguns se senten com amb un dret natural a governar les institucions. Escolti, els ciutadans de Catalunya decidiran. Jo ho respectaré i demano a tothom que ho respecti. Jo no m’he queixat. És més, hi he ajudat. El senyor Aragonès no va ser investit amb els meus vot. Va ser investit amb els vots de la CUP i de Junts. Va començar el seu govern. Primer va perdre el suport de la CUP, al primers pressupostos, i als segons, va perdre el de Junts per Catalunya. Nosaltres, lluny de dir “Mira que bé”, vam dir “Escolta, podem ajudar? Podem tirar endavant?
A veure si ho he entès bé, perquè al remat podem divagar molt i se’ns escapa la idea. Diu que si vostè no pot aconseguir un suport en la investidura que li puga garantir després una continuïtat amb un govern estable, no acceptarà aquella investidura.
No. El que jo dic és que primer deixem que enraoni la ciutadania de Catalunya i després veurem què diu. Jo el que faré aquesta setmana és explicar-me i apel·lar a la seva confiança. Un cop això passi, em posaré a treballar, a partir del que han dit els ciutadans de Catalunya, en un govern que sigui sòlid i estable. Amb una única línia que no creuaré, que és la dels discursos d’odi: Vox-Orriols, Orriols-Vox. I veurem quines possibilitats hi ha. I acceptaré les regles del joc i les respectaré amb una actitud constructiva. Què vol dir això? Tenir els vots suficients per poder fer un govern estable.
Quan li diuen que vostè és el candidat dels partits del 155, què en pensa?
Que fa set anys d’això.
Fa set anys, però encara cueja.
Sento que jo soc el candidat que ve a servir Catalunya. Jo també podria dir moltes coses, però estic en el 2024, ben situat en el 2024, i em preocupa el 24, el 25, el 26 i el 27. I crec que el meu partit ha acreditat esforços i ha assumit compromisos no còmodes per girar full i per obrir una nova etapa a Catalunya.
D’acord, però encara hi ha gent que els ensenya les fotografies de vostè o de Miquel Iceta manifestant-se en aquell moment al costat de dirigents de VOX, de Ciutadans o del PP. Perquè ara diu que amb la gent de VOX no vol compartir res…
És que amb la gent de Vox ni comparteixo ara res ni compartia res llavors.
Anaven agafats de les mateixos pancartes i banderes.
Jo no anava agafat de cap pancarta. Em vaig manifestar a favor de preservar el marc de convivència. Crec que el resultat del que ha viscut Catalunya aquests darrers deu anys no és bo i penso que convé obrir un temps nou. Miro endavant i crec que la formació política que jo represento ha estat on havia d’estar a cada moment. Per defensar el marc de convivència i per no imposar res. Ho hem intentat fer amb tot el respecte cap a tothom i crec que hem contribuït al fet que la política torni a fer-se des del marc de la política. Li asseguro que no ha estat còmode ni el que vam fer el 2017, ni el que hem hagut de fer el 2021 o el 2023. Amb mesures que crec que el temps ha anat validant com a correctes, però que quan les hem pres molta gent no ha entès. La meva formació pot acreditar una línia de coherència amb el que ha fet i haver parlat sempre clarament als ciutadans de Catalunya sobre les coses que són viables i les que, a criteri nostre, no ho són.
La llei d’amnistia els ha passat factura entre el seu electorat?
Crec que no. Sincerament, crec que no. És veritat que hi ha molta gent que no la veu clara. És veritat que, des d’un punt de vista emocional, el que va passar a Catalunya ha generat situacions complexes en molts ciutadans. De pensaments diferents, moltes vegades. Però jo penso que el paper dels lideratges polítics, de les persones que han de prendre decisions en l’àmbit de la política, és el d’indicar quins són els camins que crec que cal seguir…
Li ho puc preguntar d’una altra manera? Vostès han votat a gust aquesta llei? El PSOE no ho ha fet.
Jo l’he votada a gust, convençut. I li diré que una gran majoria molt gran del PSOE, també. És veritat que hi ha persones del PSOE que no, perquè és un partit plural i amb veus diferents, però el que jo he copsat parlant -i li asseguro que ho he fet amb molts companys del Partit Socialista- és que l’han votada convençuts. Han vist que s’ha d’obrir un temps nou. I han vist que el camí que s’havia seguit -del qual, per cert, alguns treien rèdit electoral aquí i allà- no era el camí correcte. Algunes vegades m’he commogut en veure expressions de companys a qui no deu resultat fàcil, a Extremadura o a Andalusia o a Múrcia…
No seran les mateixes que a Castella-la Manxa.
Castella-la Manxa, alguns dirigents, sí, però també m’he trobat amb companys -dos companys, concretament, marit i muller, de l’executiva de Toledo, que tenen una filla treballant i vivint aquí a Catalunya- que estaven encantats. La gent vol superar etapes de tensió. Entenc que hi hagi molta gent que tingui dubtes, sobretot veient la reacció d’algunes persones, d’algunes formacions polítiques, però penso que cal ser generós. I que la democràcia espanyola -que per a mi és una democràcia perfectible, com totes, però sòlida i forta- faci aquest gest m’ha fet sentir molt a gust. Així ho he traslladat des del primer moment al president del govern, Pedro Sánchez, que també he vist convençut de prendre aquesta mesura.
Vostè deu parlar amb tots els líders polítics. Ha parlat darrerament amb el president Carles Puigdemont?
No. No hi he parlat mai. No s’han donat les circumstàncies. M’he relacionat amb els responsables parlamentaris i orgànics de Junts per Catalunya, però, amb el senyor Carles Puigdemont, no hi he parlat mai.
Creu que, si pot ser investit president té prou garanties, després que s’aprove la llei d’amnistia, per tornar?
El que li puc dir és que la voluntat amb què s’ha fet la llei d’amnistia i amb què el meu partit hi ha donat suport és la d’obrir un temps nou. A partir d’aquí, la llei l’han d’aplicar els jutges, no? Crec que la voluntat és explícita i cada poder de l’estat ha de fer el seu paper. En aquest cas, correspon al poder legislatiu. El poder legislatiu ha fet una llei, que està en tramitació, en l’àmbit del Senat, que és prou clara i explícita. El títol n’és el millor resum: llei per a la normalització política, social i institucional de Catalunya.
Què en pensa, del poder judicial?
Jo el respecto.
Ells no respecten el poder legislatiu.
Mal servei, des del meu punt de vista, faria jo a la democràcia, si des de l’àmbit legislatiu -ara soc membre del Parlament de Catalunya- manifestés, ja d’entrada, manca de respecte al poder judicial. Jo els respecto i demano respecte.
Quan prenen posició contra una llei abans de l’aprovació parlamentària, crec que respecten el poder legislatiu?
Jo demano respecte.
Però no li fan cas.
Hi ha de tot. Jo demano respecte, per al poder legislatiu, que és el que ha de fer les lleis, i per al poder executiu. És veritat que la situació en algunes circumstàncies… En fi, vostè sap que hi ha pendent de renovació el Consell General del Poder Judicial, ells diuen que ha de ser una decisió del Congrés dels Diputats, i tenen raó… Jo voldria que les coses tornessin a anar en una direcció de respecte mutu de cadascun dels poders. Jo respecto i demano respecte. L’àmbit de l’elaboració de lleis és el legislatiu i el judicial ha d’interpretar aquestes lleis i aplicar-les, però l’àmbit d’elaboració no és el d’ells, és del poder legislatiu, que és el que escullen els ciutadans espanyols. Hi ha hagut una majoria que ha apostat, des del meu punt de vista, de manera correcta per obrir un temps nou. A ells els en correspon l’aplicació. Jo respectaré també l’aplicació. Hi ha diferents instàncies que ofereixen unes garanties. Si unes instàncies prenen unes decisions que no són correctes, cal anar recorrent. I si hi ha hagut actuacions inadequades del poder judicial, doncs, també hi ha mecanismes per corregir-les i perquè s’arribi al fons. Jo defenso que s’utilitzin aquestes mecanismes.
El veig molt elegant i diplomàtic amb les altes instàncies del poder judicial, però això no és correspon amb una realitat que ha estat i és molt agressiva contra segons qui i contra els altres dos poders.
Crec que es poden dir totes les coses amb elegància. Soc conscient que no sempre ho aconsegueixo, però ho intento. No m’agraden els estirabots i crec que se m’ha entès. Qui fa les lleis és el Congrés dels Diputats i qui s’asseu en els 350 escons del Congrés dels Diputats són aquelles persones que escullen els ciutadans espanyols. I val igual el vot d’un ciutadà de la Vall d’Aran, de Lleida o de Barcelona, que de Múrcia, Extremadura o Galícia. Agradi o no agradi. I són tan diputats els 48 diputats que enviem des de les quatre circumscripcions catalanes o els que s’envien des de les tres circumscripcions basques com els que s’envien des de les vuit circumscripcions andaluses. No sé si m’entén. I és tan diputat un diputat per Catalunya com un diputat per Madrid. És així.
El PSC i vostè es refereixen una vegada i una altra a superar la divisió o la bipolarització que es viu a Catalunya. A Espanya hi ha una divisió i una bipolarització fortíssimes…
És veritat i no m’agrada. Miri, tinc una visió de la situació actual que pot no ser compartida, però la meva visió és que estem vivint un canvi sistèmic al món. N’hem viscuts d’altres, potser cada segle n’hi ha un o dos. Crec que aquest canvi sistèmic es manifesta -almenys jo ho veig així- en quatre eixos. Un eix geopolític, que es reordena en unes instàncies de governança mundial que no acaben d’ajustar-se a aquesta realitat geopolítica que ha anat evolucionant, si vol vostè en dues maneres d’entendre com s’ordena la convivència. Molt sintèticament, una manera d’entendre aquesta convivència organitzada de manera democràtica, que és la que predomina, encara que no exclusivament a Occident, i una manera d’organitzar la convivència d’una manera més autocràtica, que predomina a Orient, a Xina o a Rússia.
Un altre eix, econòmic. Crec que la gran recessió del 2008 indica el final d’un sistema d’economia de mercat que s’ha denominat neoliberalisme o capitalisme financer, que ha generat molta prosperitat, però que l’ha concentrat en molt poques mans. I el corrent central del pensament econòmic adverteix que, deixant a banda consideracions polítiques, consideracions ideològiques, només des de l’àmbit estricte del funcionament de l’economia, això no va, perquè si la prosperitat es concentra en molt poques mans, no funcionarà l’economia, i per tant, aposta per un nou contracte social, un nou contracte econòmic.
I un eix climàtic i un eix tecnològic. Qui governa la tecnologia i com afectarà les nostres vides? Servirà per a controlar-nos com a ciutadans, com estan fent països de l’àmbit més oriental, Xina, o servirà per a millorar els diagnòstics mèdics o l’educació? Servirà per a suprimir llocs de treball? O servirà per a millorar-ne les condicions? En aquest moment de canvi sistèmic a mi em sembla que el model de vida que nosaltres tenim, que és model de vida europeu, l’economia de mercat que genera prosperitat, en règims de llibertat, democràcies, i amb l’estat del benestar, a Europa -450 milions d’habitants- o anem junts o no ens en sortirem.
La reflexió és llarga i interessant, però jo li parlava d’enfrontament, de divisió, de bipolarització a Espanya…
Per això li deia que o anem junts o no ens sortirem. Per això jo defenso un autogovern fort dins Espanya i no m’agrada que a Espanya hi hagi aquest clima de divisió i de manca de capacitat d’arribar a acords en alguns temes importants. I crec que la responsabilitat principal -també vull ser clar al respecte- és del Partit Popular. Ahir jo vaig tenir l’ocasió de comparèixer al Congrés i demà ho he fer al Senat. Ho faig molt a gust, no tinc cap inconvenient. La reflexió que em feia anant a Madrid en tren, que serveix no només per al Partit Popular, sinó també per a altres formacions, era que, si en un moment de tanta dificultat com el que vam viure fa quatre anys, som incapaços de tenir un mím d’unitat, a què juguem? Quin pes tindrem al món si no anem junts els 450 milions d’europeus? Com podrem incidir en polítiques migratòries, en polítiques de seguretat, com podrem fem sentir la nostra veu, com podrem defensar l’estat de benestar, millorant-lo, però que no existeix als Estats Units i molt menys a Xina? No m’agrada aquest clima.
El PSOE hi col·labora.
Durant l’etapa que vaig formar part del govern d’Espanya i pel que he anat seguint, crec que el Partit Socialista va fer prou esforços per a intentar generar un altre clima. És molt difícil que no s’hagi renovat el Consell de Govern del Poder Judicial després de cinc anys. Això és molt difícil. És un dany que es fa, des del meu punt de vista, a la democràcia. La responsabilitat principal, si no única, recau en el Partit Popular. De vegades hi ha formacions polítiques que se senten amb un dret especial a governar. Si no governen elles…
En tot cas, el PP va guanyar les eleccions, ja que parlàvem de collbonis i aragonesos…
Però hi ha les regles del joc i s’han de respectar. És veritat que durant els darrers anys la democràcia espanyola ha hagut d’acostumar-se a realitats que fins ara no s’havien donat. Hem fet un govern de coalició, del qual jo vaig formar part, que és veritat que fins ara no s’havia fet mai a Espanya. I no ha funcionat pas malament, des del meu punt de vista. O efectivament això, que hagi fet govern qui no ha guanyat les eleccions.
No havia passat mai a Espanya.
No, però pot passar. És un signe de maduresa i s’ha d’acceptar, perquè qui és president del govern és qui obté la confiança majoritària del Congrés dels Diputats. Jo no he discutit mai que qui és president de la Generalitat és qui obté la confiança majoritària del Parlament. I és així. I així ho tenim escrit al nostre marc de convivència, i hem d’aprendre tots a respectar-ho. Li dic una cosa i crec que puc fer-ho des d’un cert coneixement de causa: és molt important el paper de generació d’una alternativa, de cap de l’oposició. I es pot fer molta feina des de l’oposició. Una bona oposició ajuda a fer un bon govern. Una mala oposició dificulta un bon govern. Li diré més: és molt difícil, molt, fer una bona oposició, perquè moltes vegades sembla que una bona oposició sigui criticar-ho tot. He intentat defugir aquest plantejament.
Parlava del cas Koldo Garcia, que l’ha afectat. Oriol Junqueras ha dit que ells tenen una línia roja per a arribar a acords, que és la corrupció. Ho ha dit referint-se a vostè.
Em sento perfectament identificat amb el fet que hi ha aquesta línia roja. La tinc molt assumida. Però, fixi’s, ja en les darreres eleccions van aparèixer informacions que deien que no m’havia vacunat, que m’havia fet una PCR falsa… Això és normal que passi? No ho sé. O també han aparegut informacions que afectaven Núria Marín a l’Hospitalet… Estic molt tranquil.
Creu que tot el que l’afecta a vostè quedarà en no res?
Pel que fa a la meua gestió del ministeri de Sanitat, hi ha hagut 72 investigacions, actuacions judicials, -algunes encara estan en curs, una de les quals, a instància d’una querella de VOX-, auditories de control… Fins ara ningú hi ha detectat cap irregularitat. Jo estic tranquil i convençut que en unes circumstàncies molt difícils i molt extraordinàries vam haver d’aplicar mesures extraordinàries i complicades de prendre. Crec que vam fer tot el que vam poder i crec que vam aconseguir superar allò.
Si es descobreix que algun dels seus col·laboradors directes en va traure profit, se sentiria directament implicat fins al punt de prendre alguna decisió política?
Tinc confiança en el meu equip. Sé quin equip tenia. Li estic dient que hi ha hagut 72 investigacions. El Tribunal de Comptes ha revisat gairebé el 90 per cent dels contractes que va fer el ministeri de Sanitat en dos òrgans de contractació, i pràcticament el 99 per cent dels 750 milions d’euros que vam invertir en aquells moments. Vostè pot saber qui vam contractar, pot veure l’expedient de contractació, les valoracions que es van fer de solvència del producte, dels preus… Pot veure la qualitat del producte que vam rebre i pot veure, efectivament, que algun producte no tenia la qualitat desitjada i que el vam apartar del mercat, pot saber a qui vam comprar-ne, com vam valorar aquell proveïdor, si va haver-hi retards en l’arribada… Tot.
Hi ha converses gravades i filtrades entre membres de la trama Koldo segons les quals ja havien parlat amb vostè, que els havia donat el plàcet…
Jo no vaig parlar amb cap d’aquestes persones. Vaig signar directament set o vuit contractes des del ministeri, però no vaig donar la conformitat a cap contracte de cap comunitat autònoma. Això no em corresponia a mi. Per tant, tinc tota la tranquil·litat del món, n’he donat totes les explicacions i ho continuaré fent quan se’m demanen.
El candidat Salvador Illa ha prioritzat la qüestió del finançament, sempre mal tancada, a Catalunya. Parla vostè de crear un consorci tributari entre els dos governs i de respectar el criteri d’ordinalitat. Per què des del govern de l’Estat -des del govern socialista- no s’han fet abans propostes per desbloquejar la qüestió i tot queda sempre ajornat a les promeses electorals?
La pregunta que jo em faig és per què no s’ha fet des de Catalunya. Des del govern d’Espanya el Partit Popular no crec que tingués cap interès de prendre cap mesura i els governs de Pedro Sánchez van arribar en una situació molt complicada encara i després amb una pandèmia. Per cert, durant la pandèmia vam destinar recursos, molts, 20.000 milions, en dos exercicis i a fons perdut, a les comunitats autònomes. Però em centro en la seva pregunta, en la meva proposta. La pedra angular n’és el consorci tributari. No serà fàcil. Ara, el primer pas està fet. Això forma part d’una llei, que es diu Estatut d’Autonomia de Catalunya, i ha passat els filtres que havia de passar. Pot agradar més o pot agradar menys, però…
De quan és l’Estatut?
De 2006.
D’acord. Quin any som?
Hi estic d’acord. L’últim sistema de finançament el va negociar el govern de Montilla el 2009. Tres anys de negociació d’un nou sistema que caduca el 2014, però no s’ha fet res en els darrers anys. Si és una cosa que forma part de la llei, que, a més, és singular…
Des del 2009 i vostè creu que ho resoldrà ara…
Jo m’hi veig amb cor, sí.
I com reaccionaran el Consell de Política Fiscal i Financera i tots els presidents de tots els governs autònoms?
Hi ha algun president d’algun altre territori autònom que estigui a favor d’incomplir la llei? Els preguntaré això. Vostès volen incomplir la llei o estem a favor de respectar-les? Ara, això em dona la impressió que no ho ha dit mai ningú en nom de la Generalitat en aquells consells. Perquè estaven en altres coses. I és un element -hi insisteixo- molt potent, complex de desplegar, perquè obliga a la col·laboració, i jo em veig amb cor de fer-ho.
Vostè defensa el criteri d’ordinalitat. Doble salt mortal. Si s’aplica a Catalunya -com han demanat mols presidents de la Generalitat-, trastoca tot el sistema de finançament autonòmic espanyol.
És veritat que fa anys l’àmbit de l’espectre que jo represento ho acceptava. A mi em sembla bastant de sentit comú que cap comunitat autònoma no hagi de trobar-se en la situació en què es troba Catalunya, que és la tercera a l’hora d’aportar recursos i la catorzena a l’hora de rebre’n.
Ja ho saben tots això.
I què s’ha fet per solucionar-ho? Constato que en aquests deu darrers anys ni s’ha pensat. No vull dir que sigui fàcil, no vull dir que sigui immediat, vull dir que aquí hi ha arguments per a poder-ho fer i jo m’hi comprometo. I hi poso una tercera pota, que per a mi també és molt important i que vostè em pot dir que no és cosa de la Generalitat. Té raó, però s’hi pot fer políticament des de la Generalitat i des d’altres comunitats autònomes. Parlo de la competència fiscal deslleial. Li ho dic des d’un plantejament polític més de fons: és que Europa se’n sortirà si Holanda paga un tipus impositiu més baix que França? És que així ens en sortirem? Hem de jugar a això ara? Això mateix que val per a Europa val per a nosaltres. Pagar menys. Això interessa a alguns. Però no hem vist darrerament que convé que les instàncies públiques estiguin ben finançades? No hem vist que necessitàvem una sanitat publica per a tirar endavant? O ens pensem que les teràpies i els medicaments cauen del cel? Això s’ha de finançar.
Es proposa aconseguir vostè allò que no ha aconseguit cap govern anterior de la Generalitat. Recorde la redacció de l’Estatut de pasqual Maragall, els esforços del conseller Antoni Castells, que es pensava que ja ho tenia, l’intentant fallit d’Artur Mas a la Moncloa en aquella reunió amb Mariano Rajoy…
Jo vull ser modest i no dir que solucionaré en dos dies coses que fa anys que no s’han solucionat. El que li dic és que tots aquells intents van ser passos endavant.
Som on érem al començament.
No. Es van fer passos endavant abans i en aquests deu anys no s’ha aconseguit fer res. Li dic quin és el meu plantejament, que em veig amb cor d’aconseguir-ho, subratllo que serà difícil, crec que és un plantejament viable. Perquè, l’hi torno a dir, em poden dir que això no els agrada, però això forma part d’una llei validada pel Parlament i pel Congrés dels Diputats. Una llei que ha passat tots els filtres. No és qüestió que els agradi o no, és qüestió que s’ha de fer.
En l’entrevista que vam fer l’altre dia al president Aragonès ens va dir que ells són un partit d’esquerres i que vostès són un partit conservador, que formen part d’allò que en diuen sociovergència i que tot allò que proposen, com el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport, no coincideix amb les propostes d’Esquerra Republicana.
No m’ha agradat mai definir amb adjectius els plantejaments de les formacions polítiques, però ja que vostè em trasllada aquesta opinió, li diré que ser progressista és votar una reforma laboral que millora les condicions dels treballadors. Jo li podria dir que tinc seriosos dubtes que Esquerra Republicana, que hi va votar en contra, pugui esgrimir progressisme en aquest tema. Ho dic per posar-li’n un exemple i reconeixent la col·laboració que estem tenim en aquesta legislatura en el govern d’Espanya. A mi allò em va generar una profunda decepció. Una reforma que crec que ha donat uns resultats positius per al conjunt dels treballadors. Veient els principals sindicats de classe i les principals patronals demanant que allò tirés endavant, que ho posés en risc una formació que em diu a mi que soc conservador i que es diu que és molt d’esquerres, doncs, què vol que li digui… A vegades aquest tipus de coses són més definitòries que res més.
Acabem amb la proposta que vostès han fet sobre la llengua en l’ensenyament. El model que reivindiquen, de tres terços, és el que Ciutadans exigia fa anys.
El plantejament que defensa el meu partit polític és el que recull la llei que vam aprovar conjuntament amb Esquerra, Junts i els Comuns…
Per defensar-se de la intromissió dels jutges!
Alguns ho feien amb aquest objectiu i uns altres ho fèiem amb l’objectiu d’arribar a un consens ampli, que a mi m’hauria agradat que encara fos més ampli. Allò ens va donar un marc de llei que va establir quin és l’ús de les llengües oficials en l’ensenyament obligatori. Allà es diu claríssimament que el català n’ha de ser el centre de gravetat i reconeix -amb un eufemisme que ara mateix no recordo- que el castellà és una llengua que ha de ser apresa també en l’ensenyament obligatori, però que, a més, també pot servir per traslladar continguts, i el que diu la llei és que siguin els equips docents, considerant quina és la realitat sociolingüística de cada centre, els encarregats de fer-ho. És un model d’escola única, sense línies. També diem que l’ús social del català ha anat a menys en aquests darrers anys. És un altre capítol en què crec que es podia haver coses diferents i, en aquest sentit, estàvem disposats, estem disposats i estarem disposats a arribar a un pacte. L’únic pacte que a mi m’ha sabut greu que no s’hagi pogut fer en aquesta legislatura -i estava ben encarrilat, almenys per part nostra- és el pacte nacional pel català. En aquest sentit -i no sé si li faig un favor o no; si li genere un greuge o la perjudico, em sap greu- vull fer un reconeixement a la tasca de la consellera Natàlia Garriga. I ho faig als inicis d’una campanya. Ella ha fet una bona feina. Ens ha generat credibilitat i ha mantingut una actitud de voler arribar a acords. M’hauria agradat poder fer aquest pacte. Crec que la millor manera de defensar el català és que arribem a un acord ampli, com més ampli millor. I és el que jo faré estigui on estigui. Estigui governant o estigui en l’oposició. Estava previst poder-lo tenir enllestit cap al mes de maig i ara malauradament haurem de reprendre’n les feines al proper mandat.
En aquesta qüestió, deixe’m dir-li que a vostè personalment l’acusen de passar-se al castellà amb moltíssima facilitat.
Jo en alguns moments i conscientment he fet intervencions en castellà. I li n’explico el perquè. Vaig trobar-me en la darrera edició de la Setmana del Llibre en Català amb el pare d’un diputat d’una altra formació política amb qui tinc una relació correcta, em va fer la mateixa pregunta que m’ha fet vostè i em va dir que li sabia greu. Jo li vaig respondre que hi ha hagut moments, per les coses que hem viscut darrerament a Catalunya, en què m’ha semblat que una part important de la població -castellanoparlant, moltes vegades- se sentia aliena a les institucions catalanes. I he volgut en alguns moments fer una part de la meva intervenció en castellà per dir-los que ells també hi estan representats. A mi m’importa molt la unitat civil de Catalunya i és una de les raons fundacionals del meu partit. Ara, jo m’expresso habitualment en política a Catalunya en català. No tinc inconvenient si se m’adrecen en castellà en l’àmbit polític -o veig que hi ha alguna dificultat- de fer-ho en castellà, però la meva llengua materna és el català. En aquest sentit -hi insisteixo- el que hem de fer és un pacte transversal.
Això no té res a veure a mirar de recuperar o de prendre part de l’electorat de Ciutadans, ara que aquest partit es descompon?
No. Crec que faríem un mal servei al català si serveix de predictor de la manera de pensar o comportar-se políticament. Per il·lustrar-ho, li explicaré que vaig tenir una relació fluida amb un cardiòleg català molt rellevant que viu als Estats Units durant la pandèmia. Intercanviàvem informació i punts de vista i em va ser útil. Una vegada em va dir una cosa que a ell li semblava terrible i a mi també. Em va comentar que als Estats Units en funció si una persona es vacuna o no es vacuna pots saber si és demòcrata o republicà amb un nivell de precisió del 98 per cent. Bé, doncs això no és bo. Aquí hauríem d’aconseguir -i crec que podem aconseguir-ho- que la llengua no sigui un predictor.
Però això passa i ho alimenta, per exemple, Ciutadans. Els seus dirigents sempre parlen en castellà. Com els de VOX o, quasi sempre, els del PP.
Així és com va, sí, però crec que hem d’incorporar el Partit Popular a aquests pactes, perquè el seu màxim dirigent ve de Galícia, que té una llengua pròpia. L’hi hem d’incorporar. Crec que aquí hi ha un terreny. A mi m’agradaria que tornéssim a aquests consensos amplis. És veritat que en matèria de llengua hem aconseguit arribar a acords Esquerra, Junts, els Comuns i nosaltres. Respecto molt Ciutadans, però sembla que les seves expectatives no són gaire bones. Hem de demanar al Partit Popular que per què allò que val a Galícia no val aquí. Per què és normal allà i no passa res, i aquí no és normal. Hem d’intentar no etiquetar -i això ens obliga també a nosaltres- i que siguem conscients que el català requereix una atenció especial a les administracions, no només però sí particularment, de la Generalitat, sobretot en l’ús social. Hi estic compromès i crec que la millor manera d’aconseguir-ho és amb un pacte.
