La Candidatura d’Unitat Popular no permet el desfici. Cada dues legislatures els seus càrrecs electes han d’abandonar escons i avantguarda. Coherència assembleària obliga. Això té un defecte: els electors no tenen capacitat retentiva per convertir-los en referències efectives. La llista de caiguts de la CUP fa una orla de graduació universitària. David Fernández, Antonio Baños, Anna Gabriel, Carles Riera… van passar fugaços per una memòria, la política, inclement amb els efímers. També té una virtut: els cronistes polítics no tenen opció a l’avorriment. La novetat és espavila. Ara es diu, la novetat, Laia Estrada. Llicenciada en Ciències Ambientals -una especialització coherent i previsible-, la candidata de la CUP a la presidència de la Generalitat somriu i riu. I s’expressa loquaçment. Diuen que en sap, que té fusta i que no pateix la transcendència històrica que marca molts dels seus companys de lluites. Al·leluia. Estrada té quatre anys per reivindicar-se. Perquè ja en porta quatre més al Parlament. Després, adéu. Ara, però, haurà de bregar contra les enquestes, que no li auguren un futur immediat gloriós.
Per a què dimonis serveix la CUP?
La CUP serveix perquè el nostre procés d’autodeterminació tiri endavant i, a més, perquè estigui a disposició del benestar de la majoria de la població. I alhora serveix perquè les lluites socials s’hi emmarquin i ens facin avançar en aquest mateix procés. No hi ha ningú més, cap força política, cap moviment, com el de l’esquerra independentista, que estigui en tanta sintonia per defensar sense renúncies aquestes dues qüestions: drets socials per a la gent i independència dels Països Catalans.
Ui! Però si al remat, en la política concreta, allò que en podríem dir real, vostès només serveixen per a investir presidents i després no entren als governs, no aproven lleis ni pressuposts, la pregunta es fa òbvia i necessària.
Hauríem de mirar quin context ha facilitat que els investíssim o no. El primer president que investim és Carles Puigdemont, perquè considerem que és la millor persona, en aquell moment, per a respondre a allò que demanava el país. Després, l’investiment del president Torra va ser conseqüència d’una abstenció, perquè nosaltres vam dir que no investiríem ningú que no fos el president legítim que hi havia en aquell moment, que era el mateix Puigdemont. I més tard, aquesta passada legislatura, investim, de manera activa, Pere Aragonès, després d’arribar a uns acords. Nosaltres fins i tot ens podríem haver plantejat entrar al govern si s’haguessin complert aquells acords. Però si a l’altra banda s’incompleixen tots els pactes als pocs mesos, la confiança que et donen per a anar més enllà és molt poca. Moltes vegades es relega la CUP a un paper de comoditat en l’oposició, quan en realitat nosaltres els diem: “Mirin, si es tracta d’ocupar poltrones i de cobrar més pagueta, no estem per a això”. Nosaltres estem per desplegar el programa que necessita el país, per desplegar les propostes que entenem que necessita el país. A partir d’això, mirem on som més útils. Crec que ningú pot qüestionar la utilitat de la CUP des del primer moment en què entra al Parlament.
Des del 2012 vam proposar tota una sèrie de debats que mai no s’havíem tingut. Posteriorment vam introduir la qüestió del referèndum sobre la taula. És la CUP qui ho fa. Quan Carles Puigdemont va sotmetre’s a una qüestió de confiança nosaltres, després de no haver aprovat els pressupostos, li vam dir que, si hi havia un referèndum sobre la taula, els aprovaríem i facilitaríem la governabilitat. I en aquestes darreres legislatures la CUP ha estat clau, o bé per a impedir que passessin coses com ara la llei Aragonès en l’anterior legislatura, que facilitava la privatització de molts serveis públics, o bé, en aquesta, per posar sobre la taula, per exemple, proposicions de llei per internalitzar el transport sanitari, fer efectiu el dret a l’avortament… Però el que no farem serà facilitar un programa que en aquesta darrera legislatura ha estat bàsicament la agenda del reencuentro de Pedro Sánchez, tant per la supeditació a Madrid com per la supeditació als interessos de les grans elits.
Si hagueren entrar als governs des del primer moment, des de dins hauria tingut molta més capacitat d’influència, de decisió, que no des de fora.
És una manera de veure-ho, però nosaltres considerem que les confiances s’han d’anar gestant i que primerament cal arribar a una sèrie d’acords per a facilitar la investidura. Uns acords que, a més, són de mínims, de trobada. Aquesta legislatura no vam imposar el programa socialista de l’esquerra independentista.
Tampoc han obtingut les majories socials per aconseguir-ho.
Correcte. Vam pactar uns punts de trobada que enteníem que eren fàcilment desplegables. Ells no van tenir interès a portar-ho endavant i allà es va acabar la confiança. Però podem mirar què fem a escala municipal. Jo vinc de Tarragona, on vam facilitar la investidura de Pau Ricomà, d’Esquerra Republicana. La cosa va anar bé i això va facilitar que poguéssim entrar al govern, com va ser. Aquesta lògica es reprodueix en molts altres municipis. No és que la CUP estiguem còmodes a l’oposició o que ens faci por entrar a governs i que no siguem útils, sinó que, en tot cas, la CUP és allà on considera que ha de ser precisament per ser el més útil possible per tirar endavant les propostes que necessita el país. Fixi’s també que, si mirem la utilitat que han tingut els darrers governs per a resoldre les problemàtiques que hi ha en aquest país, tant en clau social com en clau nacional, ostres!, no és que hagin estat massa útils.
Qui els ha decebut més, Carles Puigdemont o Pere Aragonès?
No és una competició.
No li ho platege com una competició, sinó com una constatació. Qui els ha deixat més mal gust de boca?
El problema no és qui ens ha decebut més o qui ha deixat pitjor gust de boca a la CUP, sinó qui ha decebut més al conjunt del país. No és que vulgui defugir la resposta, sinó que realment tenim un problema -nosaltres, també; la CUP, també-, perquè el vot d’esquerres i el vot independentista no està actiu ara mateix, bàsicament perquè hi ha una desafecció amb la classe política.
Vostès també en tenen part de la responsabilitat.
Per descomptat. No ens n’excloem i no defugim l’autocrítica. Nosaltres també tenim part de responsabilitat en tot el que ha estat aquest processisme, aquesta decepció de cara a les expectatives nacionals i socials de la gent. La qüestió no és qui ho ha fet pitjor. La qüestió és que vam començar aquesta passada legislatura amb una majoria independentista i una majoria d’esquerres dins aquesta majoria independentista, i això no ens ha servit per a avançar en clau nacional. És més, hi hem retrocedit. Només ens cal mirar l’emergència lingüística, per posar-ne un exemple, tot i que en podríem posar més. El Parlament mai havia estat tan buit de sobirania. I a nivell social, igual. Amb una situació sagnant en habitatge, de serveis públics, amb els preus totalment disparats. En aquest context, d’acord, la gent està enfadada, la gent està decebuda, la gent directament ens diu que no ens votaran, que allà us quedeu…
Ja veurem quants no ho fan. Potser hi haurà una alta participació i continuaran votant les opcions de sempre.
Potser, però el que hem vist és que en les darreres eleccions gran part de l’abstenció era de votants d’esquerra i de votants independentistes. En clau de vot de càstig. El 12 de maig hem de demanar a la gent si el que volen és que es continuen aplicant les mateixes polítiques, seguir l’agenda de Madrid i de les grans elits econòmiques, o si comencem a desplegar unes polítiques que ens serveixin per a millorar el dia a dia de la gent i fer avançar el nostre procés d’autodeterminació.
I ara m’ho dirà? Qui els ha decebuts més?
No. No li ho diré. [Riu]. Perquè em pregunta per la CUP. Jo li podria dir qui m’ha decebut més a mi, però tampoc no li ho diré, i encara menys puc parlar per l’organització.
La CUP té dues ànimes. L’una que es diu Endavant i l’altra que es diu Poble Lliure. Vostès és d’Endavant. I això què vol dir? Com la fa això a vostè?
Això vol dir que jo soc d’Endavant, sòcia de Sageta de Foc, cooperativista de Som Energia… Jo avui soc aquí com a portaveu de la CUP, en tot cas. Dins de la CUP es diu que hi ha dues ànimes, però la candidatura la formen moltes més organitzacions: Pirates, Constituents per la Ruptura… Fa molt de morb aquesta confrontació, però al final som companyes totes, remem totes en el mateix sentit.
Com és que tots els candidats a la presidència són d’Endavant i la gent de Poble Lliure mai n’hi posa cap?
Això no és cert. I en tot cas, jo soc la mateixa candidata de Poble Lliure, que d’Endavant, que de Pirates, que del conjunt de militants i companyes de l’organització.
Em pot concretar de manera molt concisa el model econòmic que vostès propugnen?
Nosaltres proposem planificar i gestionar els recursos que tenim al servei de la majoria de la població. Li’n poso un exemple: l’aigua. L’aigua, ara mateix, que és un recurs escàs i limitat, s’està posant bàsicament a disposició del lobby turístic. Hem vist com, l’estiu passat, es posaven restriccions a la pagesia, però no n’hi havia per al turisme: als camps de golf, a les piscines…
Quina activitat genera més ocupació?
I quins llocs de treball genera el turisme? Llocs de treball precaris. No només es tracta d’una anàlisi quantitativa, sinó també qualitativa. Però si em pregunta quin és el nostre model, li diré que un model en el qual es pugui repartir la riquesa i no quedi en mans d’una minoria. Les polítiques redistributives es poden fer de moltes maneres. Però bàsicament es tracta que qui més té pagui més perquè qui menys té pagui menys.
Ara no paga més qui més té?
No prou, en cap cas. Si no, no veuríem, per exemple, com l’oligopoli energètic té milers de milions de benefici anys rere any. Però no només això. Podríem mirar, també per exemple, què ha passat amb rescats bancaris de crisis anteriors, que han servit perquè la banca acumuli pisos, pisos i pisos buits, mentre la gent destina el 50 per cent de les seves rendes a pagar la hipoteca o el lloguer. Mentrestant, cada hora hi ha un desnonament a Catalunya. Parlem d’un model econòmic que redistribueixi la riquesa, un model econòmic que gestioni els recursos com el que són, recursos finits, i no com recursos infinits i com si tinguéssim cinc planetes. Un model econòmic que ens permeti controlar de manera directa els sectors estratègics del país i els serveis essencials. Necessitem una energètica pública. Això és imprescindible. I hem de posar-ne les infraestructures prop dels llocs de consum, no a quilòmetres i quilòmetres. Necessitem una distribuïdora pública que ens permeti controlar els preus dels productes i que permeti que la petita i mitjana pagesia no agonitzi amb els abusos de les grans distribuïdores, que és el que passa ara. I necessitem elements com la renda bàsica universal, que ens permeti garantir uns mínims de qualitat de vida per la gent.
Vostès en diuen, d’això, “la nova economia catalana”.
Li hem posat aquest nom, que no ens hem inventat nosaltres.
Lenin en deia “la nova política econòmica”.
Sí, però nosaltres ho hem agafat d’Esquerra Republicana, als anys trenta. Ho vam agafar d’aquí, eh?, però cap problema a agafar-ho de Lenin.
Estan més còmodes amb l’Esquerra dels anys trenta que amb Lenin?
No. [Riu]. Cap problema en aquest sentit. Però en el nostre cas és una idea que vam agafar d’aquell context. I que, a més, ens permet connectar amb l’emergència climàtica amb què ens trobem. L’emergència per la sequera n’és una de les expressions més clares. No hi arribem perquè sí. Hi arribem per unes polítiques concretes, un model econòmic concret, que tracta els recursos com si fossin infinits i que fa entrar en col·lapse el planeta.
Quin espai deixen a la iniciativa privada?
A veure, nosaltres no plantegem la transformació del model econòmic d’un dia per l’altre. Això és evident.
Quin seria el final en la transformació? A què aspiren?
Aspirem a un model econòmic socialista. I no ens n’amaguem.
El PSOE, també, no?
Ui! El PSOE fa molt de temps que no sap què és el socialisme.
A Catalunya els socialistes són vostès?
Nosaltres, dins la CUP, a part que hi convivim comunistes, llibertàries, marxistes, diferents corrents ideològics, el que sí que compartim és la defensa perquè les polítiques econòmiques que es fan al país tinguin com a prioritat el benestar de la majoria de la població. I podem posar-ne exemples concrets. Ara mateix, el Hard Rock. Ara hem sabut que el senyor Pere Aragonès, d’amagat de tothom, va reactivar els tràmits perquè s’impulsi aquest macroprojecte d’esquena al país i d’esquena a la mateixa militància, que el rebutja. A qui interessa el Hard Rock? Interessa a la gent del Camp de Tarragona? No. Les enquestes ens diuen que la majoria de la gent del territori hi està en contra. A qui interessa construir el casino més gran de tot Europa, que comporta problemes de salut pública com la ludopatia, que comporta problemes medioambientals contra alguns ecosistemes, i que, a més, només promourà treball precari?
Això que diu…
Acabo. A qui interessa? A La Caixa, que és la propietària d’uns terrenys que va adquirir a quatre duros, que no sap què fer-ne i que diu: “Que aquí em posin un casino de luxe, que, a més de donar beneficis pels terrenys, ens revaloritzarà aquella zona, on a més estic construint uns apartaments també de luxe.” És un macroprojecte al servei dels interessos de La Caixa. Dobleguen tota la política que es fa al país per satisfer els seus interessos.
Però això del Hard Rock és com un fantasma. Se’n parla molt, s’utilitza la qüestió i al remat no es concreta i no el veu ningú… Ha servit per no aprovar els pressuposts del govern actual i no veig que s’hi avance gens.
Si és com un fantasma, escolti, que li posen punt final. N’han tingut oportunitats de sobra. Però el que va fer el senyor Aragonès al febrer d’aquest any, just abans d’anunciar l’entesa pressupostària amb el PSC, va ser signar un acord de govern que invalidava el del 2020, perquè la compravend estava caducada, i el que fa també és dir a l’Incasol que reactivi les negociacions amb tots els actors. I, per tant, que això tiri endavant. Clar que sí! En plena emergència per sequera aposto pel Hard Rock, jo, que soc el president d’un govern s’esquerres…
Van fer bé, doncs, els Comuns, quan van decidir no aprovar els pressuposts si no es retirava definitivament aquest projecte?
Sí. La llàstima és que no ho haguessin fet en els anteriors. No els va fer res aprovar-los.
De fet, ha passat un any i no s’hi havia fet res.
El que calia haver fet era posar-hi punt final i enterrar-lo definitivament.
Vostès proposen les renovables com a alternativa energètica. Els que més les reivindiquen després són els que posen més pegues perquè es puguen concretar en cada part del territori.
Nosaltres, juntament amb el moviment ecologista, reclamem de fa molts anys la instal·lació d’energies renovables juntament amb el tancament de les nuclears.
Però no a ma casa.
No. No aquest no és el problema. És un problema de fer-ho d’acord amb la llei de canvi climàtic. Fixi’s que no m’estic inventant res. Tenim una llei de canvi climàtic -la CUP s’hi va implicar molt en la legislatura del 2015- que ens diu com ho hem de fer d’acord amb els principis de sobirania energètica…
I llavors no es fa res.
No. Es tracta de fer-ho com ho fan altres països, com Alemanya fa molts anys. El que fan ara mateix és servir els interessos de l’oligopoli energètic. Què interessa a aquest oligopoli? Agafar terres de cultiu que els costen quatre duros, construir-hi macroparcs, macrocentrals fotovoltaiques o omplir totes les carenes de les muntanyes amb molinets, en comptes de fer una planificació tenint en compte quins són els terrenys més antropitzats, quins són els que requereixen més consum i, per tant, apropar-ne la producció al consum, i fer-ho de manera descentralitzada. Això no ens ho inventem. A Alemanya ho estan fent així, apostant per les comunitats energètiques. A més, la CUP vam encarregar un estudi per mirar si era possible generar energia fotovoltaica agafant l’AP-7. Això demostra que…
Aprovarien un macroparc o una macrocentral si tinguera caràcter públic?
No ho faríem així, perquè no cal fer-ho així. L’únic sentit que té construir aquests macroparcs és reduir-ne costos. Per què? Perquè a l’oligopoli energètic, als senyors d’Iberdrola o d’Endesa, que són els que han contribuït a crear aquesta situació de crisi climàtica sense precedents, els surti més rendible.
Al remat, allò que acaba passant és que no es fa res i que cada dia som més dependents energèticament.
Perquè no hi ha hagut la voluntat política de fer les coses diferents. Hi ha quantitats enormes de diners públics, en forma de fons Next Generation, que s’estan repartint a aquestes grans empreses. Per què no podem tenir nosaltres una iniciativa pública que…
I per què no entren en un govern i ho posen com a condició per a l’acord?
No tenim cap inconvenient a entrar en un govern sempre que parlem de propostes concretes. Ens podem entendre…
Això. Amb qui es poden entendre?
Ens podem entendre amb Esquerra Republicana, ens podem entendre amb Junts per Catalunya i ens podem entendre amb els Comuns.
Amb el PSC, no.
Amb el PSC no ens podem entendre perquè nega el nostre dret a l’autodeterminació.
Tampoc no l’afirmen els Comuns…
Els Comuns… bé… estan allà, que no s’acaben de mullar, però es declaren sobiranistes.
A l’hora de la veritat ells i Sumar, els seus socis estatals, es fan enrere.
Sí. Té vostè raó. Però, com que en alguns casos ells deixen clara la voluntat de garantir vides dignes per al conjunt de la gent, en el terreny social ens hi posem d’acord en moltes qüestions. El problema que tenen és que es posen com a límit el règim del 78. De la mateixa manera que no estem al cent per cent d’acord amb Esquerra Republicana. Pel que fa a Junts, si continuen pel camí que van, que és convertir-se en la vella Convergència però aquest cop lluint l’estelada, arribarà un moment en què serà impossible entendre’s. Però amb l’espai de Junts per Catalunya ens hem arribat a entendre, sobretot avançant cap a l’1 d’octubre, en aquella legislatura en què es van aprovar desenes i desenes de lleis progressistes en matèria social, en matèria ambiental, en matèria d’igualtat de gènere fins i tot, que ens tombaven de manera insistent al Tribunal Constitucional. Si agafem aquella idea, d’omplir de sobirania el Parlament, de recuperar una agenda nacional i social pròpia, de fer avançar el país en clau nacional i en clau social, ens hi podem entendre.
Tot això vol dir que, si ara els resultats electorals permeten que hi haja una majoria independentista, vostès poden investir un president d’Esquerra o de Junts?
Tant de bo li pogués respondre aquesta pregunta, però fins que no tinguem clar quin és el programa que posen sobre la taula Pere Aragonès o Carles Puigdemont, no ho podem dir.
Això no ho sabrà ara i, a més, és mutant.
[Riu]. Jo ho entenc. Entenc que vostè vulgui saber això. No puc dir-ho d’una altra manera. Nosaltres estem posant sobre la taula propostes concretes, des de l’elèctrica pública, la distribuïdora pública, la renda bàsica universal, la defensa dels serveis públics, la necessitat de fer un canvi de rumb, la defensa de la llengua… No podem parlar més clar. No només posem els problemes sobre la taula, sinó també propostes. I no tenen per què ser aquestes eines que nosaltres proposem. Ara bé, que ens proposen unes altres.
Ja que parla de concretar, concretem vies. La independència s’ha de fer unilateralment o d’acord amb l’Estat?
En última instància hauríem d’arribar a un referèndum acordat, però això a hores d’ara no és possible. No som Escòcia ni l’Estat espanyol és el Regne Unit. Hi ha d’haver una combinació. Que el nostre conflicte es resoldrà votant, en un referèndum pactat, però per arribar-hi haurem d’impulsar accions de desobediència, de ruptura, bàsicament perquè l’Estat espanyol no ens reconeix el nostre dret a l’autodeterminació.
Quan arriba el moment de desobeir, vostès sempre retrocedeixen també.
Si l’última conseqüència d’una acció de desobediència és la inhabilitació d’un company o una companya, nosaltres ja hi hem arribat.
Això va ser fa temps. En aquests moments vostès desobeirien?
Per desplegar propostes concretes, sí. Evidentment. Quan nosaltres parlem de recuperar una agenda nacional i social pròpia del que parlem és de començar a desplegar polítiques que vagin fins al màxim d’on tenim les competències i que vagin més enllà en els casos que convingui. Li’n poso un exemple concret: desnonaments. L’habitatge és un dels problemes més bèsties que tenim darrerament. En aquesta passada legislatura vam demanar no enviar els mossos d’esquadra a fer fora la gent de casa seva.
Això no depèn del govern. Els mossos actuen en aquests casos a les ordres d’un jutge. Fan de policia judicial…
Però com a govern i com a Interior, tu tens un poder.
No. En aquests casos, no. Quan la policia segueix ordres judicials no actua per ordre del departament.
D’acord, però aquí hi ha uns responsables polítics. En tot cas, hem d’assumir les responsabilitats perquè s’executin polítiques concretes. I si la política concreta és donar una indicació al cos que tu controles perquè no vagi a fer fora la gent de casa seva, tu, com a responsable polític, has d’assumir-ne fins a les últimes conseqüències, que pot ser una inhabilitació, fins a on arribi…
No és això, però tant se val. Es recorda concretament de l’episodi de Pau Juvillà? Allà van acabar cedint tots…
És que li van retirar l’escó i nosaltres no ens n’havíem ni assabentat. Això s’ha explicat d’una manera que tampoc respon a la realitat.
No es van plantar per impedir-ho.
Però si li havien tret d’escó.
I ho van acabar acceptant.
Anem a veure. Pau Juvillà fa un acte de desobediència que és no retirar els llaços de la Paeria. Aquest és l’acte de desobediència. I això té una conseqüència, que és la seva inhabilitació. Una altra cosa és que ni tan sols vam poder plantejar una possible desobediència al si de la Mesa del Parlament -on érem nosaltres per garantir els drets dels diputats i les diputats i per garantir que es pogués parlar de tot al Parlament-, on no vam tenir l’oportunitat de parlar-ne, perquè li van retirar l’escó immediatament.
I ho accepten.
L’acció de desobediència era prèvia. La desobediència és perquè es pugui dur a terme una acció política concreta. Parlem del cas de Montse Venturós. L’acció que acaba amb la inhabilitació de la Montse quina és? No retirar l’estelada de l’ajuntament. I no la retira. Fins que la inhabiliten. Crec que de vegades s’acaba confonent el que és l’acció política concreta que genera l’acte de desobediència amb el final de cada cas. Totalment d’acord. Podríem haver parlat en el cas del Pau a la Mesa, però no ens en van donar ni l’oportunitat. Però hi insisteixo: la qüestió és quina és l’acció política que ens interessa desenvolupar. En el cas dels llaços, no els retirem de la Paeria. En el cas de l’estelada, no la retirem de l’ajuntament. Tant de bo hi hagués hagut molts ajuntaments on no s’haguessin retirat ni els llaços ni les estelades. Perquè, tot i que parlem d’accions simbòliques, al final hauríem explorat una via de desobediència massiva i coordinada arreu dels municipis. Nosaltres el que plantegem són accions polítiques concretes al servei de la majoria de la població. En defensa de l’habitatge, per posar-ne un exemple. Que es puguin fer de manera coordinada i que, a més, impliquin els moviments socials i populars per garantir que aquella acció política s’acaba consumant.
Hi havia centenars de milers de persones mobilitzades. Es van desenganyar. Aquest desengany també els afecta a vostès, que reivindiquen la mobilització.
I tant.
Què han fet malament?
Doncs miri, em permetrà que no li respongui aquesta pregunta perquè precisament una part important del Procés Garbí en què estem immerses ara, un procés de debat estratègic intern, és un espai que ha de servir per a autoavaluar-nos i per a poder determinar on hem estat efectives, on l’hem encertat i on hem errat. Per tant, no vull posar ara mateix sobre la taula el que jo pugui considerar. En tot cas, quan acabi el Procés Garbí, la CUP ho exposarà en una ponència o en una conferència. Però ja li avanço que per descomptat nosaltres també formem part d’aquest desengany, també en tenim responsabilitats, malgrat que hem tingut una força minoritària i malgrat que -per posar-ne un exemple- el dia de la declaració de la república dels deu segons ens en vam assabentar pocs minuts abans. Però tant se val, sí, nosaltres també en formem part.
El país s’ha desmobilitzat. Si vostès no n’hagueren estat considerats responsables, ara tindrien en les enquestes més intenció de vot.
El problema va més enllà dels escons de més o menys que pugui tenir la CUP, perquè la independència no la farà només la CUP. Aquí el problema està en la decepció de tota una gent mobilitzada als quals els van prometre -i això no ho va fer la CUP, perquè ens vam quedar soletes dient que això no seria així- que tot seria un trànsit plàcid de la llei a la llei. Hi ha una desafecció profunda, un desengany en la classe política, que ens ha tirat enrere. Si partim de la premissa, com fem nosaltres, que el nostre procés d’autodeterminació s’haurà de fer recuperant aquesta agenda social pròpia, però també reconstruint aquest moviment popular independentista ampli que acompanyi tot aquest procés de desbordament del règim del 78, certament aquí ens hem de posar les piles, en el sentit de facilitar tota aquesta reorganització en tots els àmbits. He parlat d’un moviment independentista ampli. En aquells moments, els CDR, per exemple, estaven formats per moltíssimes persones de diversa ideologia, i aquella era la riquesa i aquell era el camí.
Tot això s’ha acabat.
Sí, però, però crec que de l’1 d’octubre hi ha una llavor sembrada que difícilment s’oblidarà. La gent difícilment oblidarà el que ha passat. Hem de tenir clar que les coses no surten a la primera. A més, aquí portem 300 anys d’ocupació. 300 anys de resistència i de lluita.
Podem passar-ne 300 més…
No. [Riu]. Jo crec que en cap cas a ningú li passa pel cap que parlem d’una cosa que hagi de passar d’aquí a dècades i dècades. Penso que cal reconnectar amb la gent i que la millor manera de fer-ho és amb polítiques concretes. Hem de millorar el dia a dia de la gent. Hem d’agafar els serveis públics -el desmantellament de la salut públic, el desmantellament de l’escola pública catalana, amb els resultats que hem tingut de l’informe Pisa, que evidencien el que tothom sap de fa molt de temps…
El fracàs de les proves Pisa s’explica pel desmantellament de l’escola pública o pel desencert d’uns sistemes pedagògics equivocats? L’escola pública no trau millor resultats…
Més enllà d’aquesta qüestió, és evident que el sistema educatiu català és dels que té més percentatge de places concertades de tot Europa. Nosaltres tenim només el 70 per cent totalment públic i el 30 per cent de places concertades. Si mirem països com Alemanya, Holanda, França, tots tenen a partir del 90 per cent de places públiques.
És una tradició d’un país que es va industrialitzar i que va establir xarxes escolars privades al marge de l’Estat, que no feia gran cosa.
Sí, d’acord, però ara les places concertades han de ser per a complementar l’escola pública. No és una qüestió de fòbia cap a l’escola concertada. És una qüestió de decidir on van els recursos. Tenim unes aules a l’escola pública que estan tensionades, perquè tenim molt alumnat, cada vegada tenim menys aules d’acollida, tenim un professorat cremadíssim perquè cada vegada li demanen a l’escola que faci més coses, que assumeixi més competències, tenim dèficit d’especialistes a secundària… i en comptes d’aprofitar la baixada de la natalitat per reduir les ràtios, es tanquen línies públiques. Doncs, això és desmantellar l’escola pública. I li podria dir el mateix de la sanitat.
No sé si la desmantellen, però el govern actual afirma que ha contractat no sé quants mil professors…
Que ho expliquin els docents, que els han organitzat més mobilitzacions que en totes les altres legislatures juntes. I parlem també de sanitat si vol, amb els centres d’assistència primària cada vegada més desmantellats i més concentrats per unes línies d’espera que, tot i que s’han reduït lleugerament, ni tan sols se situen als nivells previs a la pandèmia. I amb unes professionals que també estan exhaustes. Quan jo li dic desmantellament em refereixo al fet que gent que fins i tot ideològicament és defensora d’allò públic acaba contractant serveis de mútues privades o acaba portant la canalla a l’escola concertada perquè veu com està el sector públic.
Un govern independentista què ha de fer? Cuidar els serveis públics i dir a la gent que això és el que fa un govern independentista: posar-se al servei de la població. El que ha de fer un govern d’esquerres i independentista és agafar els pisos buits en mans de grans tenidors, expropiar-los, d’acord amb la llei de l’habitatge del 2007 -fixi’s si és antiga aquesta llei i no s’aplica-, i posar-los a disposició del parc públic. El que ha de fer un govern d’esquerres independentista és agafar l’emergència lingüística i afrontar-la amb més recursos per a l’escola pública, formar els professionals, fer més aules d’acollida, baixar les ràtios… Hauria de crear una conselleria de llengua, però l’hauria de fer efectiva, perquè, si no té incidència en les altres àrees, no ens servirà per a res, que és el que ha passat amb la conselleria de feminismes. I hauria d’agafar l’àmbit laboral per garantir cursos de llengua en horari laboral i remunerats… Són propostes concretes.
Acabem. És possible que, per la convicció de no caure en el dirigisme, la CUP no haja caigut en l’error d’apartar dirigents que la gent ja coneixia i amb els quals s’identificava?
M’ho diu perquè no em coneix ningú? [Riu].
Sí i també perquè cada vegada que algú destaca i es fa conegut acaba apartat.
Nosaltres vam acordar una limitació de mandat clara. Per no perdre la perspectiva de què anem a fer a les institucions, que són un camp de batalla més, i que és anar a un servei públic a posar-se al servei de la gent. La vam ampliar, aquesta limitació, en el cas del Parlament fins a dues legislatures. Entenem que això és el que beneficia un projecte polític que té com a objectiu ser una eina al servei de la gent, no una eina per al mateix partit. Sí, hi ha una part de tot això que ens perjudica, però preval aquest objectiu de no perdre perspectiva. Fixi’s que hi ha molts consensos a nivell social que no s’acaben traduint en polítiques concretes al Parlament. A mi m’agradaria saber quants dels polítics que toquen poder van a la sanitat o a l’escola públiques.
D’acord, però, siga com siga, a vostè no la coneix ningú. I cada vegada lA CUP mamprèn el mateix procés, com un bucle…
Pensem que és molt més interessant donar a conèixer el projecte polític sense perdre de vista perquè som on som i que no ens perdi el poder. Les institucions són molt llamineres i es perd la perspectiva política d’una manera molt clara. Només cal parlar amb la gent, que té aquesta desafecció política.
I que després voten els que coneixen.
La gent votarà el que votarà, però a la CUP no se li pot retreure que no faci el que diu. No. La CUP fa allò que diu. Pocs partits fan això. I, si podem fer això, precisament és perquè no li devem res a ningú. Estem allà de pas. Jo quan acabi aquesta legislatura tornaré a ser professora de secundària, que és el que soc.
D’acord. Segons les enquestes, la majoria independentista penja d’un fil. En tot cas, el candidat independentista que té ara més intenció de vot és Carles Puigdemont. Carles Puigdemont ha de passar a la paperera de la història?
Carles Puigdemont ens ha d’explicar què vol fer quan torni. Torna per convocar un referèndum, per reprendre el procés d’independència, per reprendre aquella tendència d’aprovar lleis progressistes? Cap problema. Ens podrem entendre. Ve a desplegar les polítiques de Junts per Catalunya, que han estat bàsicament les mateixes que defensa el PSC i que s’emmarquen dins l’agenda de la patronal espanyola? Doncs, difícilment ens podrem entendre.
Li ho han preguntat directament?
Estem en campanya i l’estem interpel·lant contínuament.
Personalment?
No, personalment no li ho hem preguntat. En tot cas, és Carles Puigdemont qui entenem que estaria bé que comencés a explicar què és el que vol fer i si el que vol fer és compatible amb el que està fent Junts per Catalunya fins ara, que cada cop s’assembla més al que feia la Convergència de tota la vida, però aquest cop amb l’estelada.
