La crisi residencial és una escletxa al cor dels programes de l’esquerra catalana de cara al 12-M. La impossibilitat d’accedir a un habitatge digne amb els salaris realment existents al país –després d’un encariment dels arrendaments superior al 50% i una millora retributiva que no supera els sis punts, com recorda sovint la número 1 de la CUP per Barcelona Laia Estrada– ha disparat els desnonaments, i ha endarrerit una ja tardana edat d’emancipació fins més enllà de la trentena. Els cupaires identifiquen profundament aquesta “emergència” amb les beceroles d’una crisi social que recorda l’any 2008. “La relació amb l’habitatge és la pedra angular de la pobresa per a qualsevol veí o veïna”, reflexiona el número 4 per Barcelona Xavier Pellicer. Per posar de cap per avall una conjuntura que consideren crítica, la formació ha posat sobre la taula l’ambiciós Pla Independitza’t, un impuls al rol del sector públic en el món immobiliari fonamentat en “la feinada de la PAH i els sindicats de llogateres”.
La proposta de la CUP xoca frontalment amb uns partits majoritaris que, denuncien, “no tenen la menor intenció de resoldre el problema de l’habitatge”. Amb el focus en ERC i el PSC, Estrada els ha etzibat que “els hauria de caure la cara de vergonya dient que són d’esquerres”; al torn acusant Junts de “no ser capaços de defensar el país”. L’escut residencial dels cupaires, doncs, és extensiu: el seu desplegament complet té un cost de poc més de 4.000 milions d’euros –una xifra lleugerament superior a la que els Comuns volen establir com a referència per a polítiques d’habitatge, que, en la part alta de la forquilla, voltaria els 3.900 milions per a la legislatura–. La dedicació pressupostària, corresponent a l’1,5% del PIB, és inferior a la que exigeix el moviment per l’habitatge, que l’eleva fins al 2%. Pellicer assegura que els anticapitalistes “hi estan d’acord”, i fan seva la demanda; però mantenen aquest punt i mig com a aproximació inicial. El projecte inclou expropiacions, l’impuls d’una nova empresa pública com a agent de garantia de construcció d’habitatge protegit i desincentius perquè el gran capital faci ús de l’habitatge com a palanca especulativa, de la mà d’una nova llei catalana de lloguers que estableixi màxims de preu i una durada indefinida de tots els contractes d’arrendament.
Com explicita Pellicer, les polítiques d’habitatge s’apliquen des de molts fronts: des d’interior –amb la negativa a desnonar que recull el programa– a serveis socials, passant per la gestió més purament econòmica del sector. La lectura material que en fan és la d’un enorme forat al mercat, d’uns 800.000 habitatges –dels 3 milions que acumulen a Catalunya– no dedicats a usos residencials al país. La primera mesura, doncs, és l’expropiació de prop de 35.000 d’aquesta bossa en mans de grans tenidors. Amb aquest primer moviment, asseguren, es cobririen les necessitats residencials de tota una generació de joves del país: el Pla independitza’t contempla, de fet, uns 32.500 habitatges necessaris per cadascun dels anys de naixement de les persones d’entre 31 i 35 anys. La primera onada, corresponent a propietaris amb més de 50 pisos, correspon també a aquelles residències que van passar a les carteres del sector financer arran dels rescats bancaris posteriors a la crisi del 2008. Per tant, inclou, per exemple, la Sareb.
D’ara endavant, contemplen els cupaires, un nou organisme –l’observatori català de l’habitatge– hauria de valorar progressivament l’estat dels habitatges buits i d’ús no residencial restants i valorar el format mitjançant el qual la Generalitat els hauria d’adquirir. No és només l’expropiació, de fet, el camí per ampliar el parc públic: hi consten també l’acceleració del dret de tanteig i retracte, i l’usdefruit públic d’habitatges privats a canvi d’una rehabilitació. També la constructora pública tindria la responsabilitat de “farcir” el mix residencial del país amb nova obra pública. Per altra banda, i en una pas més respecte de la mesura que els Comuns ja van aplicar a Barcelona, els anticapitalistes proposen estendre a tot el país l’obligació de reservar pisos a cada nova promoció per a lloguer assequible: el 50%, en concret –20 punts per sobre de la mesura estrella de l’exalcaldessa Ada Colau–.
Una nova llei de l’habitatge
Tant els pisos públics com la nova construcció privada, destaca estrada, haurien de regir-se per una nova llei catalana que reguli el mercat de lloguer. Els dos eixos d’aquesta norma serien, a parer dels cupaires, garantir contractes de durada indefinida i un control de rendes estricte tant a la branca privada com entre els productes públics. Les rendes dels pisos protegits tindrien un topall de 400 euros mensuals, amb un màxim de tres convivents per residència. Val a dir que els anticapitalistes contemplen, a diferència d’altres mercats públics europeus, la rotació: el parc protegit està pensat per a joves i persones vulnerables. Per tant, quan un llogater supera aquest context econòmic, podria sortir al mercat privat i alliberar un actiu de la Generalitat per a un altre usuari que sí que compleixi les condicions. Els lloguers públics vitalicis s’han demostrat, val a dir, un important problema a mercats comunitaris com l’holandès, que, tot i comptar amb un 30% d’habitatge assequible i controlat, no aconsegueix donar sortides al jovent.
La primera resistència és política
Les iniciatives d’impuls del lloguer públic al país sovint s’han trobat amb el rebuig frontal de les entitats empresarials del sector: tant de la construcció com de la propietat, amb les cambres locals al centre. Pellicer, però, troba que la primera tanca que cal saltar és la política. “Els partits tenen un límit: no fer res que molesti als poderosos”, critica el candidat. En aquest sentit, crida a una “societat mobilitzada” que serveixi de suport material per a les polítiques del Govern. En aquest sentit, el número 4 per Barcelona ha apuntat als programes dels tres grans partits, frontera, asseguren, per a una bona gestió del mercat immobiliari. “El PSC, a banda de ser negacionista climàtic, porta l’agenda de la patronal, i ERC és incapaç de fer-hi oposició”, critica. Sobre el partit del president a l’exili Carles Puigdemont, el diputat els insta a “aclarir si volen continuar defensant el mateix model” que porta per bandera Salvador Illa. Contra aquests programes, una Generalitat forta: “En tot allò que és essencial, el sector públic hi ha d’intervenir”.
