L’OPA hostil del BBVA contra el capital del Banc Sabadell ha arribat fins i tot als cercles anticapitalistes. A l’acte nacional de la CUP a Lleida, el darrer abans d’un imponent tancament de la cursa cap al 12-M el pròxim divendres al Passeig del Born, l’esquerra independentista ha fet explícit el seu rebuig a les grans cambres enmig del terrabastall del sector. La número 1 per Barcelona, Laia Estrada, ha lamentat l’ofensiva bilbaïna contra l’entitat catalana en tant que operació per “enfortir l’oligopoli financer”, ja especialment agut a l’Estat espanyol. Ara bé, el suport de la tarragonina no arribarà a Josep Oliu: “no us penseu que el Sabadell és el banc del poble català“. Davant dels nombrosos laments empresarials i institucionals, que alerten del mal que pot fer a les empreses del país no comptar amb l’entitat dirigida per César González-Bueno, Estrada ha optat pel sarcasme: “Benvinguts al capitalisme, amics”. El sistema econòmic, analitza, “tendeix al monopoli, a acumular riquesa en cada cop més mans”. En aquest cas, en les del president del Banc de Bilbao, Carlos Torres.
Davant les tendències a la concentració bancària, Estrada ha recuperat una de les propostes més ambicioses del seu partit, ja present al programa del 2021 i encara més vigent en el del 2024: una banca pública catalana “per a la gent treballadora, les pimes i l’economia social”. Un sector financer nacional, públic i independent de les hipercentralitzades caixes espanyoles, esdevindria, a ulls de la CUP, una eina més per “construir sobirania”; talment com ho farien la resta d’alternatives públiques de què fan bandera. Un banc de la Generalitat, en aquest sentit, allunyaria la capacitat econòmica de les elits econòmiques, i impulsaria “projectes per a la societat”, enfront d’un gran capital madrileny que “ens tenen ostatges”. L’alternativa pública és, argumenta la cap de cartell, una de la munió de propostes que porten al Parlament, i que els allunyen de les acusacions de ser “el partit del no”. La CUP, raona, són els del “sí a les propostes de la majoria”. “I tant que diem que no, però diem que no a les seves polítiques de merda!”, exclama, arengant el públic de Ponent.
L’Esquerra Republicana “més propera al PSC”
La legislatura sortint, hi ha insistit Estrada, va començar en clau d’il·lusió. El Parlament del 52%, amb una “majoria d’esquerres dins l’independentisme”, havia de servir per “fer avançar la societat”. Així ho recorda el que fora regidor cupaire a Lleida, i que era titular d’un dels escons que la formació anticapitalista va aconseguir per Lleida el 2021, Pau Juvillà. “Dèiem coses de sentit comú”, rememora des del Pati de les Comèdies de la capital de Ponent. Les claus de l’acord de legislatura a què van arribar amb Esquerra Republicana de Catalunya ara fa tres anys, val a dir, consten majoritàriament al programa cupaire per al 12-M: la RBU, l’impuls de l’energètica pública o l’alternativa a la gran distribució, ja hi eren, fa tres anys, al mateix lloc on són ara. “És frustrant, i fa ràbia”, critica Estrada, el full de ruta d’una Esquerra que “ha trigat 85 anys a recuperar el Govern i ha tirat per la borda” les majories que mobilitzaven el parlament.
Durant els darrers tres anys, critiquen els cupaires, ERC ha estat “incapaç de diferenciar-se” de les polítiques del PSC i de Junts, “la Convergència de tota la vida”. Des de l’experiència d’ambdós, les majories per implementar “polítiques de sentit comú” estan presents al Parlament, així com a la societat catalana: tant la RBU com l’aturada dels desnonaments, com recorda Juvillà, són majoritàries a les enquestes que es fan a la ciutadania del país. “La voluntat hi era”, lamenta el represaliat; “però no es pot arribar a pactes amb una ERC més propera al PSC” que als postulats de les esquerres. Des de casa seva, l’exregidor ha estat especialment crític amb el Govern de Pere Aragonès, que “ha defensat el Hard Rock i el trinxament del territori”. Estrada s’ha afegit a aquest batzac, en clara ofensiva contra l’apropament dels republicans a “l’agenda del retrobament de Pedro Sánchez“; unes màximes madrilenyes que no només tenen implicacions nacionals, sinó també materials. Com a exemple, la llei de lloguers: “no calia esperar que el PSOE legislés en matèria d’habitatge, quan nosaltres tenim competències plenes”, etziba la cap de cartell anticapitalista.
“O la CUP o Vox”
Més enllà de les línies programàtiques, els anticapitalistes es reivindiquen -ja ho han anat fent en els darrers actes polítics- com un “doble vot”: per les polítiques d’esquerres i contra l’avenç de l’extrema dreta. El cap de llista cupaire a Ponent, Bernat Lavaquiol, és, de fet, el primer dic de contenció. Segons les enquestes, el darrer escó a la demarcació està ballant entre l’esquerra independentista i l’extrema dreta espanyolista. “A Ponent, és o CUP o Vox”, etziba. El rebuig a la reacció, a ulls del cap de llista lleidatà, coincideix amb l’avenç de les polítiques socials; fet que requereix un “canvi de rumb” del model econòmic a les comarques de l’interior. “A Ponent no volem més porcs, ni al Pirineu més turistes”, raona; tot reivindicant un programa polític que pren com a referència la resistència contra el feixisme durant la República i la Guerra Civil Espanyola. El cicle polític, però, hi torna a ser; i el mateix Lavaquiol alerta de les tendències que apropen el jovent -“les pantalles, les xarxes socials”- als discursos ultres. “Quan esclati, perquè l’extrema dreta no és una alternativa, hi hem de ser”, anima el candidat; tot demanant el vot a la butlleta anticapitalista als “votants descontent d’esquerra, als antifeixistes”. “No passaran!”, emfatitza.
