Una profunda discrepància allunya Clara Ponsatí de qui ha estat el seu referent necessari durant anys a l’exili, Carles Puigdemont. Ponsatí va precisar fa mesos que ella no compartia ni el discurs ni l’estratègia de l’expresident. No en volia fer “de comparsa” i a poc a poc ha anat donant forma a una nova opció política. “Una eina que no podia ser Junts”, com ella recalca. Ara acaba de registrar Alhora com a partit polític i es presenta amb aquesta força com a candidata a la presidència de la Generalitat. Les seues afirmacions tenen la força de qui ha anat madurant durant molt de temps què li cal a l’independentisme, però també revelen la improvisació que ha forçat la convocatòria avançada de les eleccions del 12 de maig.
Què li va passar, políticament, amb el president Puigdemont, perquè vostè haja decidit que l’ha decebuda?
[Riu] Carles Puigdemont era el president durant l’1 d’octubre. Crec que la decepció que podem tenir amb ell, políticament, no jo, sinó molta, molta gent que va participar en el referèndum, la gent que creia que allò era veritat, té un motiu ben clar.
Una decepció, la de vostè, tardana. La podia haver concretat abans de participar en una llista electoral al Parlament europeu amb un número u que, segons vostè, havia decebut tanta i tanta gent.
Sí. És cert. A veure, la meva decepció política arriba l’1 d’octubre a la nit. Una altra cosa és en quin moment decideixo fer públic que cal un projecte polític alternatiu. Han passat anys entremig…
Per què ha deixat que passaren anys?
He estat exiliada, he estat perseguida, m’he hagut de defensar durant aquest exili. Crec que la tasca que s’ha fet des de l’exili, ateses les circumstàncies, ha estat productiva, però ha arribat un punt en què Carles Puigdemont opta per tornar a la política espanyola. I jo no. I crec que és el moment en què realment cal una força independentista que no jugui la jugada política espanyola.
És a dir, que la gota que desborda el got cau quan Carles Puigdemont decideix investir Pedro Sánchez president del govern espanyol?
Sí.
Vostè no l’hauria investit.
No.
Per què?
Perquè crec que reforçar l’estabilitat d’Espanya no ajuda Catalunya
Ajuda Catalunya la desestabilització a Espanya, l’enfrontament continu?
Sí. Al combat per la independència, li convé que, com més inestable estigui Espanya, millor.
Fins a on hauria arribat vostè en els fets d’octubre del 2017?
Durant els fets d’octubre, o bé hauria obeït els resultats del referèndum, que és el que legalment estàvem obligats a fer, ateses les lleis que va aprovar el Parlament de Catalunya, o bé hauria reconegut obertament que no teníem les eines per fer-ho, si és ells es pensaven que no teníem les eines per fer-ho. Una de les dues coses. Però no es va fer ni l’una ni l’altra.
Creu que el govern de la Generalitat en aquell moment tenia les eines per haver anat més enllà?
El poble de Catalunya clarament tenia eines per anar més enllà. El que no tenia el poble de Catalunya en aquell moment era un lideratge capacitat per a fer-ho.
Va ser només responsabilitat de Carles Puigdemont o també en responsabilitzaria part del seu partit i part del govern?
El partit de Carles Puigdemont, òbviament, no el meu. Jo no en tinc de partit. Almenys de fa un mes. De fa un mes estic en un nou estatus vital que és tenir-ne. I això és una novetat absoluta. [Riu]
És clar. “El seu partit” vol dir exactament el d’ell.
Evidentment. Quan parlo de lideratge no parlo d’un lideratge individual. Aquestes decisions són col·lectives. Hi havia un govern, hi havia dos partits molt importants que estaven en coalició al parlament i al govern. Quan parlo del lideratge que va fallar em refereixo a tots, evidentment. Es pot passar llista de persones i jo tinc les meves teories sobre quins van actuar millor o pitjor, però tampoc a hores d’ara, tampoc és tan…
Algú va actuar bé segons el seu criteri?
Dins el govern?
Sí.
A veure, hi va haver un dia en què va haver-hi una votació sobre allò de si havíem de fer aquella proclamació d’independència de deu minuts i només hi va haver un vot en contra, que va ser el meu. Crec que aquí jo vaig actuar bé. Si es proclamava la independència, es proclamava la independència. I si no, dimitíem, convocàvem eleccions i acceptàvem que havíem de dir al poble de Catalunya que havíem fet un referèndum, sí, però que no ens vèiem amb cor de respectar-ne el resultat.
Fins a on estaria disposada a arribar ara?
Ara? Fins a les eleccions del 12 de maig?
Sí. I després de les eleccions, òbviament, si depenguera de vostè. Fins a on estaria disposat a arribar en l’enfrontament directe amb Espanya?
Després de les eleccions del 12 de maig ja en parlarem després de les eleccions del 12 de maig.
Ho dic perquè vostè reivindica no enredar la gent. Per això és necessari que la gent sàpiga fins a on arribaria la seua candidatura en aquest compromís abans de la votació.
Ja li dic que depèn de quines siguen les circumstàncies després de les eleccions. I avui no sortiré d’aquí. [Riu]. Em sap greu. Em sembla que, si del que es tracta és posar en discussió qui té credibilitat i qui no en té, nosaltres tenim l’avantatge que de moment no hem enganyat a ningú. No es tracta de fer grans promeses sobre la meva disponibilitat.
Li demane que faça una declaració d’intencions.
Les intencions depenen de les circumstàncies. La declaració que he fet fa una poca estona és que nosaltres no participarem en la política espanyola. No farem del pacte amb les autoritats espanyoles la nostra agenda política. Per tant, ja ho veurem. Si som al Parlament, ja explicarem què és el que hem de fer, segons les circumstàncies. I si no hi som, també ho explicarem, perquè no pensem deixar-ho córrer, en principi, tan de pressa. Per tant, ja en parlarem.
Sap vostè què és el “processisme”?
L’altre dia vaig demanar a un amic que me’n donés una definició i no me la va acabar de donar. Vostè quina en faria?
Pobre de mi. Jo soc qui pregunta, de tota manera.
Doncs, la resposta és no. No sé ben bé què és, perquè és una paraula que es fa servir molt, però que no acabo de ser ben bé què vol dir. És un insult, un retret que es fa a molta gent.
Exacte. Per aclarir-nos una mica, li diré que és un retret que es fa a aquells que n’han fet, del procés, una manera de viure. Molta gent també els critiquen haver-los enganyats.
Jo no dic que tota la gent que va participar en el procés estaven enganyant la gent. Jo dic que es va arribar a un punt en què el Parlament de Catalunya va aprovar unes lleis que al cap de poques setmanes es va posar de manifest que, o bé les havien aprovat pensant que no desobeirien o bé són extremadament inútils. Una de les dues coses. En realitat, què és pitjor? Algú que t’enganya molt o algú que és molt inútil?
És una bona pregunta. Potser una mica retòrica.
Avui no ho aclarirem.
En tot cas, ho dic perquè una part de la gent que fa servir aquest insult, que fa aquest retret, els “antiprocessistes”, la inclouen a vostè en el paquet.
Sí. És un adjectiu que també m’apliquen. Per això l’altre dia vaig demanar-ne a un amic la definició. M’agradaria que l’Institut d’Estudis Catalans ho aclarís per poder parlar-ne amb més precisió. [Riu].
Si jo li dic “processista”, vostè no se sent involucrada?
Li donaré una resposta quan aquest terme es precisi.
Una darrera consideració sobre la seua relació amb Carles Puigdemont. Quan vostè deixa Junts…
Jo no he estat mai de Junts!
En soc conscient. Ho diré millor. Quan vostè deixa la marca de la llista amb què s’havia presentat a les eleccions europees…
M’hi vaig presentar amb aquesta marca, que no era Junts, i que incloïa un senyor d’Esquerra Republicana! Mira si era transversal.
Un senyor d’Esquerra Republicana que el seu partit ja no considerava dels seus…
Era diputat d’Esquerra Republicana fins al dia que va començar a ser eurodiputat. Aclarim les coses. Jo era independent i he estat independent fins el dia que vaig fundar Alhora.
Això no la va fer una llista gaire transversal…
La va fer molt més ampla que la d’un partit polític.
En tot cas, quan vostè decideix fer una roda de premsa per anunciar que aquesta relació s’ha acabat…
No. Jo no vaig decidir fer una roda de premsa. Jo vaig explicar la meva visió sobre com s’havia estirat el xiclet de les suposades victòries a Europa que ens portarien a un retorn triomfal i aixecarien la independència.
Aquell dia Carles Puigdemont sí que havia programat una roda de premsa…
És el dia, sí, que el Tribunal de Justícia havia pres una decisió. Ells la van comentar a muntó i jo la vaig comentar en una altra.
Ells li retrauen haver-ho fet el mateix dia…
Cadascú parla quan té els micros al davant. Jo tenia reserves sobre la narrativa que s’estava fent servir sobre els casos judicials a Europa, i ja ho havia dit moltes vegades i aquell dia ho vaig tornar a dir. I evidentment aquell dia vaig tenir ressò.
A partir d’aquell moment vostè comença a encarrilar una nova força política.
No. No va ser en aquell moment. Que jo pensi que calen noves eines polítiques és anterior. No he estat mai de Junts perquè sempre m’ha semblat que no era l’eina amb la qual jo podia fer política. La reflexió i les discussions amb possibles col·laboradors són anteriors. Aquell dia se’n va parlar i jo vaig donar la meva opinió, en lloc de fer de comparsa de Carles Puigdemont, que és el que ells esperaven que fes i que jo no vaig fer. Això ha causat una gran decepció. Em sap greu. Carles Puigdemont sap que tinc opinions que expresso com puc i quan puc, i que ell coneix en la mesura en què les vulgui escoltar.
Li havia comentat alguna vegada a Carles Puigdemont la necessitat de trobar una nova eina política?
Amb Toni Comín, que és la persona amb qui he tingut una comunicació molt més fluïda i còmoda, n’he parlat moltes vegades, sí, des de feia molt més temps. A veure, en parlàvem i ells sabien que jo no era del partit.
I es veia vostè en aquells moments liderant una nova opció política?
A veure…
Vostè és la candidata a la presidència de la Generalitat per un partit que es diu Alhora.
Sí. I que ja veurem quin n’és el resultat, perquè les coses estan molt obertes. Sssssí. Sempre he pensat que en allò que acabaria engegant-se jo estaria al capdavant. Si al capdavant vol dir ser cap de llista per a les eleccions catalanes o ocupar el número dos o el número tres, ser candidata a la presidència de la Generalitat… en aquell nivell de detall no hi entrava.
Com els ha afectat la convocatòria avançada d’eleccions? Ha canviat el contingut de presentació de la nova opció que faran el dia de Sant Jordi a Barcelona?
Sí. Necessàriament. Hem hagut d’accelerar el procés de formulació de propostes.
Qui fa aquestes propostes a Alhora?
[Riu]. El grup promotor.
Quants són els integrants d’aquest grup promotor? Dos?
No. [Riu]. Més, però pocs, sí, efectivament. Alhora és un partit que es va constituir administrativament com a tal una setmana abans de la convocatòria electoral. Vam prendre la decisió, molt arriscada, perquè també podíem haver pres la contrària i dir que no estàvem a punt, que no estàvem preparats, que no teníem mecanismes ni associats… És que no tenim associats! Legalment tenim els associats que vam anar al notari el dia que vam donar d’alta el partit…
Quants?
Em sembla que no és un detall gaire important. Però som un grup molt petit. Vam anar a l’oficina del notari, hi érem tots i no estàvem estrets. [Riu]. A part nosaltres, hi ha un grup que són els que des del principi ens han ajudat. La formulació d’aquestes propostes que estem fent, la fem amb aquesta gent. Vam fer una crida per poder tenir els voluntaris necessaris que ens ajudessin a recollir les signatures per poder-nos presentar a les eleccions, les vam aconseguir i després hem omplert totes les llistes amb setanta-cinc noms, més una dotzena de substituts, que hi han posat el seu nom. D’entrada, aquests són els recursos humans amb què compta Alhora.
Això és un petit miracle…
Més que petit, jo crec que ha estat un gran miracle! Els miracles sempre són miracles, però aquesta és una fita molt notable. Quan ens vam posar a recollir signatures vaig pensar que potser no ens en sortiríem. Quan les anàvem aconseguint, vaig adonar-me que havíem de fer llistes. Em vaig seure amb un full excel, vaig començar a omplir noms i quan en vaig tenir alguns posats vaig veure que en faltaven molts fins a setanta-cinc, més els suplents. “No ens en sortirem”, vaig pensar. Doncs mira, ens n’hem sortit.
Fa alguna predicció respecte als seus resultats?
No.
Sap què diuen les enquestes?
No. A veure, a les enquestes nosaltres no hi sortim. I si comencem a sortir-hi, serà amb números irrisoris. Però crec que hi ha possibilitats.
Vostè va ser la darrera a la llista de regidors a l’Ajuntament de Barcelona per la candidatura Primàries. No en van traure cap, però ara diu que, si extrapolem els seus votants a Catalunya, podríem obtenir representació parlamentària…
Han canviat molt les circumstàncies. En algun aspecte han canviat a favor, perquè la gent estigui més oberta a noves opcions, però en altres, no. Per tant, és molt difícil… El principal problema que tenim -i ho he de reconèixer- és que la gent no sap que existim. La immensa majoria dels votants -i sobretot, entre el votant independentista compromès- no sabem que existim. I si saben que existim, no han tingut temps per saber prou de nosaltres. Encara queden tres o quatre setmanes. Ja veurem…
N’atribueix la culpa als mitjans de comunicació?
Culpa? Aquí no busquem culpables. Els mitjans de comunicació tenen la política d’informar sobre l’status quo, no sobre les novetats. Especialment, en període electoral. Arriba un punt en què, com que hi ha eleccions convocades, ja no es pot parlar de res que no hi sigui els que ja hi són.
Els mitjans públics tenen moltes restriccions. Els privats, les que s’imposen.
Doncs, també es comporten com si les tinguessin. El fet és aquest.
Què faran amb Alhora si no trauen cap diputat?
Nosaltres volem que continuï. Dependrà, evidentment, de quina mena de suport rebem. Si rebem menys vots que signatures, potser ens ho haurem de plantejar, no? [Riu]. Dependrà, però en principi el nostre objectiu és ser vius l’endemà de les eleccions, tant si és amb representació com si no.
Vostès no es presentaran a unes eleccions al Congrés dels Diputats.
No.
A part aquestes diferències amb els altres partits independentistes, ideològicament, com es defineixen?
Com a força política emergent, ens volem definir per les nostres propostes. Un cop les fem, cadascú sabrà si som de dretes o d’esquerres, perquè això de la dreta i l’esquerra és una cosa que s’estira bastant. El Partit Socialista Obrer Espanyol és d’esquerres? Perquè si ells ho són, nosaltres som d’extrema esquerra. [Riu].
Concrete-m’ho. Quines mesures polítiques socials prendrien que el PSOE no pren?
Les propostes que hem fet sobre llengua són propostes d’integració social que el PSOE i que els partits que han estat governant l’autonomia certament no s’atreveixen a fer.
Estan fetes pensant més en la integració social que en la salut del català?
En les dues coses, perquè és el mateix. La salut de la nació té a veure amb la preservació de la llengua i amb la integració dels nouvinguts. I això s’ha de fer alhora.
Com entenen més l’economia? S’acostarien més al model d’Esquerra o al de la CUP?
Totes dues em semblen males opcions. El problema no és el que dius retòricament -aquests dos grups que em comenta fan grans declaracions ideològiques o ideologitzades-, allò que importa és veure què és el que han fet. En els últims sis anys tothom s’omple la boca a Catalunya d’economia del coneixement, d’industrialització, de noves tecnologies, però el fet és que les polítiques de veritat, on s’aboquen els diners públics, alimenten el que hi ha. I el que hi ha és una economia molt basada en el turisme i en els serveis, en la precarietat laboral, basada a importar mà d’obra en molt males condicions i molt mal pagada, i a viure d’aquest sistema. Nosaltres estem totalment en contra de mantenir aquestes polítiques.
Vostès restringirien el turisme?
Faríem polítiques que no el promocionessin. La taxa turística és miserable i a sobre va a parar a activitats de promoció d’aquest mateix turisme. És com si donéssim la taxa del tabac a les tabaqueres. Crec també que s’han donat massa llicències d’habitatge turístic.
Creu que hi ha massa hotels?
Sí.
S’ha d’ampliar l’aeroport del Prat?
Si s’ha d’ampliar perquè hi hagi més vols de baix cost, no cal fer-ho certament. Restringiria? Jo soc economista. Quan vostè diu “restringir”, veig algú planificant o prohibint que vinguin turistes. No, perdoni, no és això. Però es poden fer polítiques a través de les eines fiscals, d’on es posen les infraestructures… Hi ha moltes eines per fer altres polítiques. No faria el Hard Rock sota cap concepte. L’argument que hi ha uns contractes… Que ens ho expliquin.
La Generalitat ha de pagar al propietari dels terrenys, que és La Caixa, si no els dediquen a aquesta activitat…
Algú en deu tenir la responsabilitat. Això vol dir que ens hem d’hipotecar muntant una operació Las Vegas al costat de Tarragona? No em sembla que sigui la millor manera d’oferir prosperitat.
Més o menys intervenció de les administracions públiques sobre l’economia?
Hi ha molta intervenció. I n’hi ha de molt inconsistent. La gent que ha de fer coses necessita passar per l’ajuntament, pel consorci de no sé què, per una conselleria, per l’altra… Els expedients van d’un costat a l’altre, ara t’el tornen, ara te’l demanen… D’intervenció, n’hi ha moltíssima. Per tant, jo seria partidària de simplificar-ne molts els tràmits. Que se sàpiga qui és el responsable de cada cosa i de facilitar la vida als emprenedors. La qual cosa no vol dir simplificar la vida a la gent que vol posar hotels. Cal facilitar la vida a la gent que vol engegar activitats d’altra productivitat.
Qui ha de delimitar el model econòmic del país, l’estat o l’activitat privada?
Són els ciutadans els qui han de decidir quin ha de ser el model econòmic del país. Com a proposta política, creiem en l’economia de mercat regulada i en la intervenció de l’estat per a la redistribució amb polítiques socials. Amb això no som especialment originals en abstracte. El que és important és com es concreten les coses.
Veig que no són un partit exactament marxista…
[Riu]. Home, marxistes, no en som. Això es pot dir sense…
I què son?
Som nacionalistes pragmàtics, independentistes, amb consciència social. Crec que això és una definició més que suficient…
Pragmàtics en quin sentit? Enfrontar-se amb l’Estat no és exactament pragmàtic.
Perdona. No hi ha res més pragmàtic en el cas dels catalans que enfrontar-se amb l’estat si volem sobreviure. Sense enfrontar-nos amb l’estat no hi ha nacionalisme pragmàtic.
I si perden? Des de 1714 no veig que hi haja hagut gaires victòries…
Perdona! És que no ens hem enfrontat amb l’estat de veritat de fa molt temps.
Des del 6 d’octubre del 34?
És possible que sí, però si l’entrevista deriva cap a la història, no m’hi veig amb cor. En tot cas, crec que el 2017 no hi va haver enfrontament. Hi va haver un referèndum, que vam guanyar nosaltres, i després ens en vam retirar. Hi ha hagut batalles judicials, algunes les hem guanyat…, però això no és enfrontar-se a l’estat. Això és litigi ben fet amb bon advocats.
Diga’m una mesura econòmica que el seu govern decidiria com a prioritària.
Un pla d’energies renovables que requereix un canvi molt dràstic del sistema de permisos i d’autoritzacions que inclogués al mateix temps un mecanisme automàtic d’instal·lació quan es tracti d’autoconsum amb bateries.
Catalunya és el país de “Al meu corral, no”…
Sí. El govern ha de ser prou valent per enfrontar-s’hi. Aquesta és una de les grans malalties nacionals, sí. La situació que estem en termes d’energies renovables és una vergonya i ens condemna a ser a la cua d’Europa. Catalunya ha fet dues revolucions industrials. Aquesta l’hem de perdre?
Ja l’estem perdent.
De moment, l’estem perdent, sí senyor. Necessitem donar-hi una empenta bestial.
Li sembla adequada la pressió fiscal que fa la Generalitat? L’accentuaria o la rebaixaria?
No l’accentuaria.
La rebaixaria?
M’agradaria fer-hi uns quants números abans de decidir-ho, que és l’altra cosa que no es fa.
Mantindria l’impost sobre el patrimoni?
N’he vist uns números que ha fet el professor Jordi Galí i que denoten que és un impost regressiu. Ha estat molt mal dissenyat. Pràcticament qualsevol que té un pis a Barcelona i que no en deu la hipoteca està sotmès a aquest impost. Es podria discutir que això sigui una persona rica i, per tant, aquí hi ha marge de discussió, però al mateix temps el sistema d’exempcions i el límit aquest sobre el 60 per cent de l’impost de la renda acaben implicant que hi ha gent que és molt rica i que paga molt poc, molt menys que un professional benestant que té una segona residència. Clarament aquest impost ha estat mal dissenyat i s’ha de revisar.
Li sembla correcta la pressió fiscal sobre les empreses?
He vist un estudi que acaba de publicar l’American Economic Review segons el qual l’emigració de patrimonis i d’empreses cap a Madrid no es deu només a motius ideològics, polítics o nacionalistes. Hi ha una competència deslleial per part de Madrid.
Per què deslleial?
En un país federal hi hauria un pacte fiscal, però nosaltres som un país ocupat. El que resulta ridícul és actuar en fiscalitat com si aquest fos un país normal. Ara, jo demano que les coses es facin amb serietat i fent els números. I que no es facin servir amb frivolitat les discussions sobre impostos per treure pit a veure qui és més d’esquerres o qui és més de dretes. Això empobreix la política i condueix a prendre decisions de manera equivocada. Això en general passa amb tot. Amb tota la legislació. Vinga fer lleis, per poder-ne parlar a les tertúlies. Cada vegada que en fas una de nova n’elimines una de vella? Home, mira’t el corpus legal que tens abans i elimina algunes coses perquè, si no, què passa? Saps que les regulacions de la Generalitat ocupen 100.000 planes i les del govern basc n’ocupen 8.000? Aquí passa alguna cosa molt greu.
Economia creixent o decreixent?
Això de creixement o decreixement és una qüestió sobre com compten la prosperitat els economistes.
Hi ha partits que defensen l’economia decreixent.
Ningú que sigui normal.
Els Comuns o la CUP.
A veure, porta’m un economista que sàpiga què és el PIB i com es mesura, de la ideologia que vulguis, i que em defensi el decreixement. Això no és seriós.
Parlen del català a l’escola. Vostès defensen un nou model basat en el que anomenen “doble xarxa”, però això presenta un problema. Si vostè en el 80 per cent dels centres rebaixa les exigències que comporta la immersió, ni que siga formal, molts directors i mestres baixaran la guàrdia…
És un bon argument. Aquest no l’havia sentit.
Li’l regale.
[Riu]. A veure, si és un 20 per cent o un 40 el percentatge de les escoles que, si tinguessin l’oportunitat legal, defensada i protegida, de fer immersió en català ho fessin… A nosaltres ens preocupa que el dret de les famílies que volen educar els seus fills en català, o perquè el parlen a casa o perquè vulguin per als seus fills aquesta oportunitat, no estigui garantit.
Potser s’han equivocat amb la fórmula proposada per aconseguir-ho.
Potser sí. En tot cas, el que celebro molt és que almenys ara en parlem. Els arguments que defensen que la immersió és un èxit fan riure. I això és el que està dient el govern d’aquest país ara mateix, el que ha tingut la responsabilitat de les escoles durant els darrers sis anys. Aquest partit diu que les coses van fantàsticament bé i els altres que són al parlament han fet també aquest discurs i ara de moment callen. Això és viure al país d’Alícia i més, perquè és evident que el sistema d’immersió fa molt temps que té problemes i que en els últims quatre, cinc o sis anys en té de l’alçada d’un campanar. No reaccionar davant això és suïcida nacionalment. Nosaltres hem fet una proposta, basada en les opinions de la majoria d’experts. És una proposta que xoca contra el tabú i contra el cofoisme nacional que diu que l’escola catalana va fantàsticament. Si la nostra proposta no és la més adequada, i jo crec que sí, perquè per això l’hem fet… Vostè em planteja un problema interessant, que hauríem de mirar com abordem, però ara mateix és cert que acceptem que no hi ha immersió però que “Déu n’hi do”. En alguns llocs se’n fa i en altres molts no se’n fa gens. Sobretot, a més, estem a mercè d’agressions de minories molt activistes nacionalistes espanyoles protegides pels jutges espanyols.
Si vostès defineixen unes escoles que faran immersió total, la proposta xocarà contra els tribunals que obliguen tots els centres a fer el 20 per cent de les assignatures en castellà.
No, senyor. Precisament, si hi ha una xarxa en què el castellà serà també idioma vehicular, complirà aquestes condicions, i després n’hi haurà una altra en què no caldrà. Mentre deixem que els jutges continuïn tenint poder, faran coses així, i per tant, ens hem de defensar.
Les escoles han d’acatar les sentències sobre els percentatges obligats de castellà?
Mentre aquest país no sigui independent, no pots deixar en mans dels directors dels centres decidir aquestes responsabilitats…
El govern les ha d’obeir?
Si es tracta d’un govern independentista, el que ha de fer és la independència. No es tracta d’obeir o de desobeir. Es tracta de fer la feina que has de fer. Mentrestant, has d’administrar el que pots administrar amb encert i amb rigor. Una de les coses que és responsabilitat del govern d’administrar és l’escola. I una altra que té la responsabilitat de reforçar és la llengua. I ni una cosa ni l’altra han estat administrades o defensades com cal.
Són tan importants les proves Pisa? Per què quedem tan malament?
A les proves Pisa tothom ha quedat malament després de la pandèmia. Hi ha hagut un retrocés. És evident que els mesos en què els nois i les noies no van tenir escola han tingut un efecte. Això ho hauríem d’interpretar com una bona notícia. [Riu]. Alguna cosa fan les escoles. Però també és cert que a Catalunya estem bastant pitjor.
Per què?
Ho atribueixo a dues causes. El fracàs de la immersió té un efecte sobre les competències bàsiques dels alumnes. Al mateix temps, ha estat aquesta una època d’experiments pedagògics. Si no hi ha una coherència amb la llengua de l’escola, la comunicació dels alumnes és més pobra. Si alhora el rol del mestre dins l’aula no és el fonamental, els alumnes parlen més entre ells. Hi ha una incoherència entre l’idioma oficial de l’escola amb el de les aules. Això afecta el rendiment escolar. Per això és necessari fer un pas endavant. Després hi ha un altre efecte, i és que s’estan jubilant una part important dels nostres millors mestres i professors, que són els que van fer la immersió.
Els nous no són tan bons?
Els nous no estan tan ben preparats i no han entrat en el sistema com van entrar en els anys vuitanta les mares fundadores de l’escola catalana. Qui estudiava per ser mestre els anys setanta a Catalunya? Quines eren les opcions de les dones en aquells anys? Moltes dones, les millors, es van dedicar a la docència. Era un moment en què la qualitat del professorat era molt alta, i al mateix temps va ser un moment d’ambició nacional, d’auge. Hi havia entre la gent que va fer allò un liderat molt fort i hi havia militància. Hi creien. El país estava en un altre moment? Evidentment. També van muntar la gran TV3. És un moment d’orgull nacional. Ara no estem en aquell moment. I totes aquelles grans mestres ja no hi són. Les seves deixebles immediates s’estan fent grans i hi ha hagut una gran deixadesa en la política de recursos humans.
Ha parlat vostè de mares fundadores… S’ha fixat que els tres partits que tenen més possibilitats de fer govern a Catalunya presenten un home com a candidat a la presidència de la Generalitat?
Sí. Coses que passen. És la retòrica que envaeix la política catalana. Si ara hi hagués aquí un concurs de feminisme, retòricament tothom és més feminista que ningú, però després, quan és l’hora de la veritat, hi ha dones a les llistes perquè ho diu la llei. A la nostra llista als deu primers llocs n’hi ha un seixanta per cent. I no n’hi ha més perquè la llei ens ho impedeix. Podríem haver tingut una llista de deu dones si la llei ens ho hagués permès. Però en canvi, mireu els alcaldes. Quan es tracta de posar un cap als llocs sempre acaba sent un tio. Per què deu ser això? “Ja n’hi ha, de dones! Les posem de número dos. Les portem d’Amèrica per posar-les de número dos”, però, al davant, el senyor. Fins i tot a les altres eleccions hi va haver unes primàries que va guanyar una senyora de l’alçada d’un campanar, però al davant es va posar un senyor. [Riu]
Acabem. Ara imagine’s que el seu vot és determinant per investir Carles Puigdemont o Pere Aragonès perquè l’independentisme ha estat majoritari…
Es pot triat entre l’un o l’altre?
No és això el que li demane. Vostès votarien Pere Aragonès si fora el candidat independentista més votat?
Depèn.
I a Carles Puigdemont?
També depèn.
I de què depèn?
Dependria del que ens proposessin.
D’entrada, no ho descarten.
Depèn. Ara fer anuncis sobre això…
S’hi asseurien a parlar?
Fins i tot, si no els haguéssim de votar, asseure’s a parlar és normal.
I a Salvador Illa?
Nosaltres no investirem mai Salvador Illa.
