La decisió adoptada per la candidatura Junts+Puigdemont per Catalunya per a les eleccions al Parlament del 12 de maig de celebrar tota la campanya a la Catalunya Nord ha posat en el focus mediàtic aquesta àrea que administrativament pertany a França des de l’any 1659, quan es va signar el Tractat dels Pirineus per posar fi a la Guerra dels Trenta anys. Un acord que va significar la partició del territori català entre l’Estat espanyol i el francès. El periodista i productor audiovisual nord-català Sebastià Girard veu aquest territori com una “illa ideològica” i destaca el paper de rereguarda que la Catalunya Nord ha fet al llarg dels anys amb la Catalunya del sud. “Som una terra que ha acollit totes les desfetes dels catalans i la gent d’aquí ha vist passar tots els catalans del sud derrotats en diverses batalles”, apunta el president de Sí al País Català, Jordi Vera. I actualment són una terra que se sent abandonada per París i pels catalans del sud.
Puigdemont ha escollit llocs simbòlics de la Catalunya Nord per a la precampanya i la campanya com Elna, on la suïssa Elisabeth Eidenbenz va fundar la Maternitat, una institució humanitària dedicada a ajudar dones exiliades; i Argelers, on es va construir un camp de concentració per albergar part dels més de mig milió de refugiats que van travessar la frontera fugint d’Espanya un cop acabada la Guerra Civil, l’any 1939. En aquest últim indret, Puigdemont i els seus han instal·lat el centre de comandament de la campanya, ubicat a l’Espai Jean Carrere. Allà faran tots els mítings centrals, excepte el final –que es fa a Barcelona–, i tots els actes sectorials i rodes de premsa, així com la nit electoral.
Un protagonisme momentani per les eleccions al Parlament
Tot i això, tant Girard com Vera admeten que la presència de Puigdemont no desperta un especial interès per la zona entre els catalans del sud “més enllà dels seus convençuts”. Tanmateix, Girard creu que és “una manera intel·ligent d’utilitzar la Catalunya Nord i de tornar-la a integrar en un marc mental català” i opina que a Madrid deuen “pair malament” i fer equilibris per parlar de “Puigdemont, Perpinyà i Argelers sense dir Catalunya Nord”. Així mateix, destaca que la premsa local s’ha fet ressò d’això i ho considera una bona notícia perquè “feia molt de temps que el Procés tenia poca premsa al Nord”. En canvi, Jordi Vera es mostra molt crític i fa aquesta comparació: “És com si en el fons del pati de casa teva haguessis deixat instal·lar algú que fa el que vol i ni els mires ni te’n cuides”. El líder de Sí al País Català desitja que Carles Puigdemont pugui tornar a Catalunya “com més aviat millor”, però creu que “tot això és artificial”.
Sigui com sigui, la presència de Puigdemont ha posat la Catalunya Nord en el centre d’aquesta campanya, un territori que se sent abandonat per una França de la qual no pot sortir i també per uns “catalans del sud” a qui reclamen “enfortir les relacions” institucionals.
Abandonats per França
Jordi Vera diu que la situació d’abandó que viu la Catalunya Nord per part del govern francès no és exclusiva d’aquest departament, perquè “avui en dia l’Estat francès té abandonats la immensa majoria dels territoris”. De fet, ressalta que el govern d’Emmanuel Macron actua de manera recentralitzadora, molt “similar al que fa l’estat espanyol amb Madrid”. “Aquí tot és París i a París es decideix tot. Des que hi ha Macron, tots els ministres són de la regió parisenca i no tenen ni idea de què és el territori de l’Estat francès. Ni el coneixen”, lamenta. Aquesta manera de fer “més vertical i parisenca que mai” no és res nou per a la Catalunya Nord perquè, segons denuncia Jordi Vera, fa “segles que està abandonada”. I, en certa manera, hi veu un mal menor: “No ens traumatitza gaire que França no se’n cuidi més de nosaltres perquè sabem que seria pitjor si se’n cuidés més”.
Uns arguments que comparteix el periodista, que ho resumeix d’aquesta manera tan gràfica: “Primer és París”. D’altra banda, apunta que els principals problemes econòmics que té la regió és que viu d’un turisme que “ha de canviar”, “l’agricultura cau en picat” i la gent jove marxa a estudiar a Montpeller i Tolosa i troben feina allà. De fet, Catalunya Nord té la taxa d’atur més alta de tot l’estat francès i és el segon departament més pobre. “Som els campions de l’atur”, lamenta.
Independència de França, “impossible”: l’objectiu és un estatut propi
Malgrat aquest maltractament i oblit per part de les autoritats franceses, veuen molt difícil sortit de l’Estat francès i, en aquest sentit, Jordi Vera considera que l’ideal per a la Catalunya Nord seria “tenir un departament, un territori, amb un estatut específic”. L’objectiu del catalanisme és aconseguir que “les competències administratives de la regió fossin una sola institució” per tal d’obtenir “un mínim autogovern”.
Girard admet que “sortir de l’estructura administrativa francesa és impossible” i assenyala que “de projecte territorial de país no n’emergeix cap que sigui diferent dels altres territoris de l’estat francès”, però que s’intenta tant com es pot salvar la llengua catalana. Així mateix, subratlla que la Catalunya Nord celebrarà un referèndum per proposar que es tregui el nom de Pirineu Oriental, el nom escollit per París. “Després de molts anys de promeses buides, finalment el Departament dels Pirineus Orientals –la institució oficial de Catalunya Nord– ha anunciat que faria una consulta ciutadana per a canviar el nom imposat a aquest tros del nostre país durant la Revolució Francesa”, constata.
Les relacions amb els “catalans del sud”
El periodista i productor audiovisual subratlla que hi ha relació de forma regular entre diferents col·lectius, però és de l’opinió que caldria “enfortir les relacions entre les institucions” i creu que un dels factors que no ha ajudat a enfortir aquests lligams i crear una “dinàmica que perduri” és que les institucions “no són estables”. Més contundent es mostra Jordi Vera, que assegura que no creu que cap ciutadà de la Catalunya Nord “esperi que la Catalunya del Sud faci alguna cosa per nosaltres”.
Amb ironia, afegeix: “Encara que hi hagués una República Catalana no crec que declarés la guerra a França per recuperar la regió”. I critica que la Generalitat de Catalunya hagi fet “coses molt minimalistes” per intentar establir llaços amb la Catalunya Nord, perquè “si hi hagués hagut una voluntat forta de recatalanitzar el territori des del punt de vista cultural es podria haver fet molt més”. En aquest sentit, creu que pensar en la nació en el seu conjunt, els Països Catalans, “no interessa en absolut” i posa l’exemple de les poques escoles de la xarxa La Bressola –amb ensenyament en català– que s’han posat en marxa. Així mateix, Girard creu que “ha fet molt de mal el buit informatiu durant molts anys perquè durant la manca de cobertura s’ha produït una imatge esbiaixada del territori”.
El retorn de TV3 a la Catalunya Nord 10 anys després
Girard considera “una bona notícia” que el 3cat hagi recuperat la delegació a Perpinyà, però avisa que “no serà tan fàcil com fa deu anys” perquè “el problema que tenim d’informar del nord cap al sud és que la contextualització necessària és impossible amb continguts tan breus”. Sobre això, exposa que xoquen “dos models mediàtics”, perquè el que es consumeix a la Catalunya Nord “és majoritàriament premsa francòfona i que més enllà de la llengua “correspon a un model molt diferent del català, que és similar a l’espanyol.”
Una valoració compartida per Jordi Vera, que destaca que els catalans del nord viuen “en un altre estat amb altres valors culturals, criteris, horaris i maneres de fer”. “És un altre àmbit cultural. Estem involuntàriament dins de la francofonia. 50 cadenes de televisió que parlen en francès. És una invasió cultural total”, subratlla, i ho diferencia de les Balears o el País Valencià, i lamenta que TV3 ha estat “inexistent” a la Catalunya Nord durant anys. “No s’ha fet el mínim possible per connectar un territori amb l’altre”, conclou.
Un altre aspecte que està en risc és la supervivència del català a la Catalunya Nord. “El català aquí ja no és la llengua de ningú i només quatre gats la transmeten en família” i “la llengua i el dialecte d’aquí és una cosa de vells i molt vells”. Així de contundent es mostra Jordi Vera, tot i que no perd l’esperança en els joves: “Pot ser positiu que hi hagi milers de joves que hagin après el català”.
De fet, des de la Covid hi ha un organisme, Oficina Pública de la Llengua, que aplega tots els actors públics i associatius per mirar de bastir “una estratègia per desenvolupar la llengua catalana”. Ara, després de molts anys, es tornarà a fer una enquesta lingüística per calcular el “baix percentatge de parlants en català”, però Sebastià Girard diu que la clau per a la supervivència del català “rau ara en l’educació nacional”. “És a dir, qui va ser el teu botxí, que va matar la llengua, ara és l’única eina que queda per mirar de mantenir-la perquè ja quasi no hi ha transmissió oral ni familiar”, conclou.
