Què hauria passat el 21 de desembre del 2017 si Ciutadans i PP haguessin presentat una sola candidatura, com podria succeir el proper 14-F? Cs no tira la tovallola per fer un front unionista que inclogui també el PSC, però el PP, que ja dona per fet que Miquel Iceta no acceptarà, “estudia” si una coalició amb el partit taronja pot ser rendible a Catalunya. Les circumstàncies polítiques de fa tres anys, amb l’1-O a la cantonada, presos polítics i exiliats i un independentisme que va plantejar el 21D imposat per Madrid com un plebiscit, no tenen res a veure amb el moment actual. Ni per a l’independentisme ni per al partit que aleshores va guanyar les eleccions amb 36 escons. Cs és ara residual a l’Estat i totes les enquestes apunten una caiguda en picat, mentre que el PPC, que fa tres anys només va aconseguir 4 escons, ara podria millorar resultats i el partit a nivell estatal comença a recuperar el pols.
En tot cas, amb els resultats del 21D passats per la calculadora de la llei d’Hondt, el sistema de recompte electoral vigent a Catalunya i a l’Estat, una coalició de Cs i PP hauria donat com a resultat posar en escac la majoria absoluta independentista per un sol escó. La suma de diputats de JxCAT (33), ERC (31) i la CUP (3) hauria donat als Comuns el poder de decantar la balança cap a un govern unionista –amb el suport del PSC– o un d’independentista.
Aquest petit moviment d’escons -només 1- és el resultat de la translació directa dels resultats del 21D passats per la calculadora de la llei d’Hondt, però no té en compte factors subjectius, com ara si els votants de Cs i del PP haurien acceptat dipositar el seu vot a la coalició, o si el fet que els seus partits es diluïssin hauria comportat que part dels votants haguessin canviat el seu sentit del vot, per exemple, cap al PSC, que de fet guanyaria un escó a Barcelona.
Els diputats de JxCat i ERC votant a favor de la comissió d’investigació sobre l’article 155
Avui, gairebé tres anys després, la possibilitat de presentar una candidatura conjunta de PP i Cs està sobre la taula. Fonts del PPC consultades per El MÓN admeten que “s’està estudiant”. “Hem de valorar molt bé si la coalició suma, si té recorregut, o si per contra ens podria restar vots”, admeten, conscients que “els resultats del 21D no són indicatius perquè el context és molt diferent i no es planteja el 14-F com un plebiscit. Per això hem de llegir molt bé les oportunitats i els riscos i no descartem res”. Per part de Cs, amb unes enquestes molt a la baixa, s’insisteix en la necessitat que el PSC s’hi sumi, però no es tanca la porta a una coalició només amb el PP.
El factor VOX i la política espanyola
En aquests tres anys, els sondeigs del CEO no ofereixen grans variacions sobre el percentatge de suport a la independència i a la unitat d’Espanya. Es manté una mena d’empat tècnic, i a més, les enquestes dels mitjans de comunicació assenyalen que l’independentisme conservaria la majoria absoluta si bé no superaria el 50% dels vots. Això sí, es produeix un transvasament de vots entre els partits de cada bloc que podria donar un reequilibri de forces internes.
I entra en joc el factor VOX. L’extrema dreta ja va fer el salt a les institucions espanyoles i els sondeigs a Catalunya els donen representació al Parlament. Les darreres dades del CEO apunten que VOX pot recollir part del vot abstencionista i també vot del PP i de Cs. De fet, el partit taronja perdria vots a tres bandes, tant per la dreta i l’extrema dreta com pel centre-esquerra del PSC.
[r:1]
A nivell de l’Estat, des del 2017 fins ara la correlació de forces també ha canviat i tindrà influència a Catalunya. Cs havia de ser el nou gran partit d’estat que comptava amb el suport de les elits econòmiques, i a Catalunya tenia una líder que semblava destinada a triomfar. Avui, el partit taronja no té el seu líder a Espanya, Albert Rivera, i té 10 escons, un dels quals, el d’Inés Arrimadas, que va preferir fer el salt a Madrid i deixar Catalunya. Cs no és decisiu per a cap pacte i bascula entre els pactes amb la dreta i l’extrema dreta en l’àmbit territorial i l’intent d’acostar-se al PSOE per pactar els pressupostos generals de l’Estat. Una actitud erràtica que també pot generar confusió en l’elector català, si bé Cs manté intacte el seu discurs del 21D amb un to molt més radical que el PP català.
Inés Arrimadas en una intervenció quan era líder de Cs al Parlament | ACN
Per contra, els populars a Madrid comencen a remuntar el vol. Principals valedors del 155, desallotjats pel PSOE amb una moció de censura i unes eleccions, i amb una sentència condemnatòria per corrupció, el PP semblava enfonsat tot just fa uns mesos, però Pablo Casado ha aconseguit tornar a marcar perfil propi i ha superat l’embat que havia plantejat VOX amb la moció de censura fallida a Pedro Sánchez. El partit d’ultradreta tenia previst posar contra les cordes els populars fent-los triar entre ells i el PSOE, però Casado se’n va sortir i l’operació VOX va fracassar estrepitosament.
Amb tots aquests elements, una coalició electoral Cs-PP podria interessar més al partit taronja que als conservadors, que recuperen a poc a poc el pols segons les enquestes, tot i ser un partit minoritari a Catalunya. Per contra, la caiguda que preveuen totes les enquestes per a Cs fa que una coalició pugui ser una carta de salvació per dissimular el cop. Sigui com sigui, els dos partits mantenen la porta oberta a exportar a Catalunya un experiment que ja han fet a Euskadi, amb uns resultats, per cert, desastrosos. A Galícia, en canvi, el cap de files del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’hi va negar.
1 
