Diuen que és més fàcil canviar les lleis que les mentalitats i les inèrcies. Un principi polític que es demostra tot sovint. Possiblement, el darrer exemple, d’aquest paradigma és la Llei 16/2020, del 22 de desembre, de la desaparició forçada de menors a Catalunya, va ser aprovada pel Parlament a finals de 2020, i que encara espera que es desplegui, s’apliqui o simplement, algú li faci cas. Així ho assegura el conseller de Justícia, l’exUDC, Ramon Espadaler, en una resposta parlamentària a ERC, sobre l’evolució d’aquest text legal pensat per compensar un dels pitjors episodis de la història contemporània, la desaparició de menors.
“La llei va ser aprovada a finals de 2020 sense que els successius governs hagin desplegat mesures concretes per a la seva aplicació”, posa negre sobre blanc Espadaler. En la mateixa resposta, el conseller no s’està de carregar els neulers a les anteriors administracions, totes sota partits independentistes. “L’anterior equip del Departament de Justícia, Drets i Memòria va al·legar defectes de forma en la llei per
no desplegar-la”, argüeix.
L’excusa, un defecte de forma
Segons detalla en la resposta parlamentària, a la que ha tingut accés El Món, “aquests defectes, principalment en matèria de governança i en matèria de protecció de dades, es devien al fet que, en ser una llei tramitada com a proposició de llei i no com a projecte de llei presentat pel govern, i per tant sense el corresponent i preceptiu acompanyament jurídic, presentava alguns problemes jurídics a l’hora d’aplicar-la”. En aquest sentit, afegeix que “el posicionament de l’anterior govern era que calia modificar la llei en qualsevol cas abans del seu desplegament”. És a dir, reformar una llei de fa cinc anys que encara mai no s’ha aplicat.
Un dels arguments de la inaplicació és que “una de les principals dificultats al·legades era que la llei obliga a crear l’Oficina de la Víctima de la Desaparició Forçada de Menors de Catalunya com un organisme amb personalitat jurídica pròpia”. Una qüestió que toparia amb límits legals. D’aquí que l’equip d’Espadaler s’agafi a un dels conceptes més buits de la política catalana: “s’ha posat en marxa un full de ruta que pretén donar resposta als drets de les víctimes a satisfer les demandes legítimes que la llei estableix d’acord amb un procés garantista que
proporcioni seguretat jurídica al desplegament de la llei”. “En primer lloc, estem avaluant quines són les alternatives més eficaces per crear l’esmentada Oficina, de forma equilibrada i sostenible, que són avaluades pels nostres serveis interns”, addueix Espadaler.
Per altra banda, la resposta indica que estan valorant les “eines” de les que ja disposen al departament per “garantir una atenció eficaç a les víctimes”. El “full de ruta” també incorpora un altre dels elements habituals del relat polític, i és la creació “d’un grup de treball interdepartamental” amb associacions del sector i “diversos agents de l’administració de la Generalitat”. També està estudiant com ampliar el banc genètic existent –basat en acords de col·laboració amb el Departament de Salut–, que actualment està limitat únicament als familiars de
persones desaparegudes en fosses comunes del període de la Guerra Civil i la dictadura franquista i ampliar les plantilles dels serveis que es requeririen per aplicar la llei.
