El pròxim 5 de setembre, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) registrarà l’escrit d’execució de sentència sobre les pintures murals del monestir de Sixena que la jutgessa li va demanar en la seva darrera interlocutòria. Un escrit on ha de proposar un cronograma de lliurament de les pintures murals reclamades i quines possibilitats hi ha d’arrencar els frescos del museu sense que es facin malbé. Una petició de la jutgessa del cas que fa unes setmanes parava els peus al govern d’Aragó, que ja reclamava fins i tot enviar els Mossos d’Esquadra a custodiar les obres. Sens cap mena de dubte, el cas Sixena és una de les qüestions que encetarà amb més força el curs polític. L’exconservadora del Museu de Lleida ho té molt clar, perquè recorda l’altra branca del cas, la que es va acabar amb agents de l’institut armat espanyol enduent-se les peces que hi havia: “Amb Sixena, jo era l’enemic de la Guàrdia Civil”. Ho ha explicat públicament en l’última edició de la Universitat Catalana d’Estiu.
Un cas com Sixena no podia passar per alt als responsables de l’UCE, que aquest 23 va cloure la seva 57a edició a Prada (Conflent). I es van decidir a organitzar un agosarat debat tècnic, jurídic i polític sobre l’obsessió per part de l’Aragó amb les obres de l’art de la Franja que es troben a Catalunya. Un col·loqui amb Carmen Berlabé, exconservadora del Museu de Lleida, Josep Cruanyes, advocat i membre de la Comissió per la Dignitat, i Mireia Freixa, catedràtica emèrita del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i membre de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Un debat nodrit on es va acusar la Generalitat de Catalunya d’estar-se de braços plegats davant l’ofensiva aragonesa. Però el col·loqui també va servir per entendre la importància de Sixena en la història col·lectiva de la Corona d’Aragó i com ha esdevingut l’enèsim episodi d’una operació per “carregar-se la Franja”. Tots tres ponents van coincidir a ubicar com a rerefons del procés contra el MNAC la “catalanofòbia”. Tant és així que el relat de Berlabé sobre l’infame 11 de desembre, dia que la Guàrdia Civil va confiscar les obres del Museu de Lleida, va esfereir al públic, quan la conservadora va recordar que ella va ser “l’enemic de 80 guàrdies civils al més pur estil militar”. Tot plegat amb l’alerta que el cas Sixena obre la porta a demandes per tal d’emportar-se obres d’art de Catalunya.
“Quan ens van aarrabassar les obres”
Berlabé va relatar la seva experiència com a conservadora el dia que l’institut armat, aprofitant el 155, va “arrabassar les obres d’aquella manera” al Museu de Lleida. Una experiència que, a parer de la conservadora, va carregar de política la decisió d’enviar els agents armats. “Jo hi era”, va recitar a poc a poc. “Ho van fer al més pur estil militar que m’ho emporto”, va concretar.
“En aquell moment jo vaig ser molt conscient que l’enemic era jo, que aquells 80 guàrdies civils estaven allí armats esperant la batalla en primera línia, perquè jo i gent com jo que érem allí érem l’enemic”, va exposar. “Quan tu ets conscient d’això, és molt dur, molt dur, perquè la mínima pèrdua de la compostura, un estat de nervis… tot allò pot acabar molt malament”, va admetre. Berlabé va visitar com a particular el museu de Sixena per veure com evolucionava la conservació de les obres.
“No pot ser que es treguin les obres d’un museu públic per anar a una entitat privada”, va criticar. A més, va afegir que el que “feia de mal veure és que qui, en aquell moment, era conseller de Cultura de la Generalitat amb el 155, el ministre Íñigo Méndez de Vigo, fos el germà del vicepresident de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a Espanya -orde propietària del monestir de Sixena-, això és molt lleig, encara que no hi hagués tingut res a veure”. “Les obres no estaran bé a Sixena perquè no té les condicions que pot tenir un museu perquè està sobre una llacuna, les monges demanaven permís per marxar perquè emmalaltien, és insalubre!”, va reblar. “Els aragonesos no s’estimen gaire el seu patrimoni si volen aquest trasllat”, va afirmar Freixa.
I la Generalitat?
Un dels punts calents del debat va ser la visió jurídica que va aportar Cruanyes. L’advocat va desgranar com s’havia gestat el procediment i les llacunes per manca de garanties processals. Un procés que era perfectament impugnable, per vulneració de drets, davant el Tribunal Constitucional. D’aquí que va retreure a la Generalitat no haver fet els deures impulsant més vies de reclamació o de reconeixement judicial. De fet, va recordar que la primera demanda es va dirigir contra el MNAC quan qui tenia el dret a dipòsit de les obres era la Generalitat.
Per altra banda, Cruanyes va insistir que si els béns es conserven és perquè la Generalitat els va salvar el 1936. “Si no fos per això, aquests béns no existirien”, va sentenciar. Per això, l’advocat de la Comissió per la Dignitat va carregar contra la decisió de la Generalitat de no reclamar cap mena de despesa per haver conservat les obres durant tants anys i garantir la seva preservació. En aquest sentit, Freixa va reclamar que es reconegui la tasca de Josep Gudiol, l’arquitecte que va recuperar les obres. Per altra banda, tant Freixa com Berlabé van alertar que el cas Sixena obre la porta a la possibilitat que es reclamin més obres que són a Catalunya. Una postura que, jurídicament, Cruanyes va admetre que no acaba de veure, perquè la reclamació de Sixena és molt concret. “No es pot permetre que la sentència digui que no es pot afirmar que Gudiol tingués o un ànim lucratiu o salvaguardar les pintures”, va cloure Berlabé.
“S’han carregat la Franja”
En el tram final del debat, Berlabé i Freixa van recuperar l’evolució dels mapes de la Diòcesi de Lleida que es va mantenir fins al 1995, quan es va decidir dividir el Bisbat. Una decisió política que acabava amb segles d’història conjunta i va ser el tret de sortida per la reclamació de les obres de Sixena. Uns mapes que mostraven com la política havia variat els mapes, però es mantenia el conjunt de la unitat cultural i espiritual. Una evolució fins als nostres dies que, per a Berlabé, ha tingut un objectiu clar i que s’ha assolit. De fet, un objectiu del qual l’art de Sixena és la darrera víctima. “S’han carregat la Franja de Ponent! I com a ponentina, em sap molt de greu!”, va resumir Berlabé.
