Des de la setmana de l’aprovació de la llei del referèndum, Alexandre Chartand no es perd ni una sola ocasió per enregistrar tot el que està succeint a Catalunya. Es troba rodant el seu segon documental sobre el procés independentista català. El primer, Le peuple Interdit (El poble prohibit), es va estrenar l’octubre del 2016 i va tenir una gran acollida, especialment a la seva terra natal, el Quebec, on se segueixen amb gran expectació els successos que estan tenint lloc a Catalunya. Ara, amb finançament quebequès, l’Alexandre i el seu equip s’han embarcat en aquest segon projecte que culminarà amb el referèndum d’aquest diumenge 1 d’octubre.
Està rodant un segon documental a Catalunya.
Conec el tema bastant, perquè ja fa uns quants anys que estic seguint-ho tot. I quan s’apropava la idea de fer un referèndum, vaig decidir presentar la idea i uns productors ho van trobar molt interessant. Hem provat de fer un projecte una mica més potent que el precedent, amb pressupost, amb finançament públic del Quebec, d’institucions que financen el cinema quebequès. Les inversions importants que he rebut són les que em permeten ser aquí, amb un equip.
A diferència de ‘El poble prohibit’, el seu primer documental sobre Catalunya, en aquesta ocasió disposarà d’una important producció darrere. A què contribuirà en el resultat final?
Per a mi la diferència més gran és que puc pagar els meus ajudants, perquè en l’altre projecte tot va ser ajuda gratuïta. Per a mi l’única diferència, al final, serà aquesta. Podré pagar els meus col·laboradors. Això fa canviar la dinàmica. També és cert que he pogut llogar una càmera millor, i per tant això contribuirà a la qualitat final. El muntatge també el faré amb una empresa quebequesa que m’evitarà de fer moltes coses que abans havia de fer jo mateix. Ara tindré ajuda per a aquestes petites coses.
Fins quan estarà?
Fins al dia 14, perquè he sentit que es pot declarar la independència fins al dia 14.
I què passa si no n’hi ha referèndum o no es pot fer com estava previst? Continua havent-hi projecte?
És cert que si no n’hi ha, canviarà el projecte. Però si no n’hi ha, per a mi també hi ha pel·lícula. Al Quebec tenim una tradició de documental polític bastant potent i s’han produït exemples com aquest. És el cas del referèndum del 95, que a la fi va ser un fracàs, però no va deixar de ser emocionant, malgrat que no va ser una victòria. Per a una pel·lícula potser fins i tot és millor, pel sentiment que desprèn. Jo evidentment no espero que sigui negatiu, espero que sigui positiu per a Catalunya. Però com a cineasta el resultat no canvia res.
Per tant, sigui el que sigui, estem davant d’un moment històric que valdrà la pena enregistrar.
Estic aquí per fer el retrat d’un moment i aquest moment, si acaba malament, serà el material amb el qual treballaré.
El Poble Prohibit from Alexandre Chartrand on Vimeo.
Em crida l’atenció que sigui una persona de fora que hagi pensat que calia documentar aquest esdeveniment polític. D’on ve aquest interès?
De lluny. Hi ha moltes coses que van fer que durant la meva vida m’interessés per la Guerra Civil espanyola, el moviment anarquista, els Miquelets… Molts petits detalls que van fer que en un moment determinat fes el pas d’aprendre el català perquè m’interessava personalment. I el que he intentat és incorporar-ho a la meva obra personal. Vaig fer un guió de ficció, quan vaig aprendre el català, i en el guió hi havia un personatge català, perquè volia tenir aquesta part del meu interès personal en una ficció. Fins i tot vaig venir a Catalunya a fer el càsting. Però aquesta pel·lícula va ser un fracàs, no va tenir finançament i finalment no es va fer. I el que ha passat és que amb aquest coneixement de la llengua catalana em vaig fixar en la política.
I es va topar amb què aquí hi havia coses que bullien!
Quan vaig veure que es desenvolupava així, amb la intenció de fer un referèndum, el 2014, vaig adonar-me que hi havia una història. I com et comentava, al Quebec tenim una trajectòria de documental polític bastant potent. Des dels anys 60 es fan molts documentals gruixuts, amb subjectes polítics que esdevenen obres artístiques. Subjectes que d’entrada podrien semblar avorrits poden donar obres artístiques inspiradores. Partint d’aquest concepte he provat de fer-ho aquí, amb aquesta història. Evidentment que aquí hi ha gent que coneix molt millor el subjecte, i podria fer coses una mica més acurades, però crec que tenir també aquesta distància amb el subjecte permet donar un altre punt de vista, que és el meu.
Vostè aporta un punt de vista molt concret, com a mínim en el darrer documental. Se centra a documentar el moviment social del sobiranisme.
És intencionat. Jo només he documentat una cara de la situació perquè em semblava que era més interessant. Jo no sóc periodista i no tinc l’obligació de donar dos punts de vista. He donat el meu punt de vista i he decidit posar al davant l’independentisme i el seu projecte, sabent que hi ha una altra cara. El que em va inspirar va ser la implicació activa de la gent. Especialment en les manifestacions que es fan des del 2010. I res d’això sortia als diaris quebequesos.
No en parlaven?
Res! I jo volia que els quebequesos veiessin la implicació política dels catalans. Trobava que allò era inspirador, i volia que el moviment sobiranista català inspirés als quebequesos a tornar-se a implicar una mica més en el seu propi moviment independentista. Nosaltres estem en un altre cicle del moviment independentista. Ara estem dividits.
Quina és la rebuda que va tenir el documental al Quebec?
Va tenir un impacte molt positiu. A l’estrena del documental hi van assistir caps de tots els partits independentistes. Després els vaig veure parlant a tots quatre, a la sortida del cinema. S’ha parlat de convergència, de presentar un projecte junts. El problema és que al Quebec el sistema de vot no és proporcional. A cada regió es presenten diputats de tots els colors i només hi ha un que guanya. I és clar, fer una unió significa que tots aquests partits independentistes només podrien presentar un sol candidat. I és molt complicat decidir en cadascuna d’aquestes petites regions qui presentarà un candidat.
Quin suport té ara l’independentisme al Quebec?
Mai ha baixat del 35%. Entre el 35 i el 40%. El moviment quebequès està en realitat en un moment negre, perquè si bé amb l’antiga fusió antiga van desaparèixer les diferències entre la dreta i l’esquerra, ara el més visible és la dreta, i és una dreta una mica xenòfoba, que no té bona premsa. Ara mateix és la cara més visible de l’independentisme quebequès, aquesta dreta radical que dona una imatge molt negativa. A mi fins i tot em fa una mica de vergonya dir ara que sóc independentista per culpa d’aquest moviment.
Fa bastants anys que ve a Catalunya i documenta tot el que està passant aquí. Com veu la situació?
A mi el que sempre m’ha semblat inspirador ha estat el moviment social de la gent, que tothom lluiti per un objectiu comú.
I no com a cineasta, sinó com a quebequès, com persona del món, com ho observa?
Segurament com a quebequès tinc una sensibilitat especial, perquè és molt fàcil fer un paral·lelisme entre situacions de minoritats lingüístiques i culturals dintre d’un país que és més gran, que la seva llengua és hegemònica. En aquest cas la cultura espanyola i l’anglesa està molt present a tot el món. I tenim un adversari molt més gran que nosaltres. Segur que els quebequesos entenen molt bé del que passa aquí, i des del principi es posen del costat dels catalans, malgrat que fins fa poc no sabien res de Catalunya. Des del Quebec estan posats molts ulls per veure com es fa, no tant el referèndum sinó el que vindrà després, el procés constituent. Perquè al Quebec tenim clar que un altre referèndum no el tornarem a fer. Allò va ser molt dolorós, no va funcionar. I estem apostant més per un procés constituent, que també em sembla molt inspirador.
Quan parla de l’adversari… És comparable Canadà i Espanya?
No és el mateix perquè la manera de fer dels anglesos sempre és d’amagat. En canvi, els espanyols són molt més demostratius, molt més emotius. Els espanyols són més del “in your face”, i els anglesos del “poker face”. Els anglesos somriuen però et claven el ganivet per darrere. Madrid és l’enemic perfecte. Si nosaltres haguéssim tingut del Canadà la mateixa resposta que els catalans tenen de Madrid, el Quebec ja seria independent. Si la reacció del Canadà al 95 hagués estat aquesta, per descomptat que al Quebec hauria guanyat el sí. Pensa que en els moments més provocadors del Canadà, el suport a l’independentisme quebequès va arribar a superar el 60% de suport. Però els canadencs van jugar bé la partida.
Fins a quin punt creu que el que passa a Catalunya podria inspirar el Quebec?
Catalunya ja està inspirant el Quebec. En un any hem passat de no parlar-ne ningú a fer-se un seguiment molt important de tot el que està passant. Al Quebec comencen a dir que les coses s’han de fer “a la catalana”. Quan dic això em refereixo a la unió, a oblidar les petites diferències per anar tots junts.
