José Luis Rodríguez Zapatero ha declarat fa poc que no és partidari d’un referèndum per a Catalunya. Podem ignorar les seves paraules, i sens dubte tindríem bones raons per fer-ho, perquè que no provoquen cap mena de sorpresa i perquè el personatge ja no és un polític en actiu. Però jo prefereixo parar-hi atenció, atès que també hi ha alguns motius per escoltar-se’l. Ha estat president del govern espanyol, i segurament és l’estadista més raonable de l’univers hispànic pel que fa a la qüestió catalana. Entre altres coses, diu que és ben partidari del reconeixement del català a Europa, de resoldre el dèficit fiscal, etc. I ara mateix està fent d’enllaç de luxe entre Puigdemont i Sánchez. No és el que en diríem un cavernícola, tot i ser espanyol de cap a peus, i segurament representa l’ala més oberta i dialogant de la política del país veí.
Per tant, anem al moll de l’os. Els arguments que ha esgrimit Zapatero per oposar-se a un vot sobre la independència són tan clàssics que avorreixen; que això dividiria la societat i que no aportaria cap solució, sinó tot just el contrari –un problema més. Són opinions previsibles, i m’encantaria poder-les discutir personalment amb ell, perquè un servidor, com tants altres catalans, tenim arguments contraris de molt pes. En qualsevol cas, si més en parlem, de l’autodeterminació, quan ja semblava que el concepte havia passat al retir de la llar de la jubilació política. I en parla un personatge del relleu de l’expresident espanyol. Vol dir que, malgrat creure que les urnes divideixen i no resolen res, també deu pensar que parlar-ne ja és prou útil o important. Si no ho veiés així, ni tan sols en parlaria. I reconeguem-ho, com a mínim ha tingut el detall de no engegar-nos la bretolada burocràtica aquella sobre la llei i la constitució i les taules de Moisès que no ens permeten ni anar a fer un riu.
Anem a pams. La idea que un referèndum divideix és tan simple com gamberra. Si aquesta fos la línia vermella de debò, acabaríem prohibint qualsevol elecció o vot lliure, com feia el general Franco i qualsevol altre dictador enemic de les urnes. De fet, aquí ve a tomb una curiosa pràctica del Parlament de Westminster, on el clàssic Division Vote obliga els diputats a migpartir-se; els partidaris del Sí passen per una porta mentre els partidaris del No passen per una altra. I val a dir que, efectivament, tota votació genera divisions i expressa diferències; això no vol dir que les discrepàncies siguin culpa del mètode emprat, és a dir del vot. Són derivades d’una situació existent, on la majoria d’afectats ja tenen disparitats abans de votar. I, per tant, el vot és positiu, atès que resulta l’opció més civilitzada –la menys dolenta, si ho preferiu- de resoldre alguns litigis.
Votar en general, i concretament votar en un plebiscit, és l’alternativa més decent que coneixem. No només és una bona solució, sinó que ajuda a evitar opcions nefastes, com un conflicte armat, o l’opressió d’una comunitat damunt una altra. Els referèndums han estat molt útils històricament, i segur que en més d’una ocasió han ajudat a trobar el millor desenllaç. És més que imaginable que a cop de votacions hàgim impedit desastres, vessaments de sang i violències prescindibles. Aquesta modalitat del sufragi fa una funció similar a la d’unes eleccions; endreçar els suports, comptar els partidaris d’una aposta o l’altra, i ajudar que la decisió final no depengui de les bastonades, sinó del debat pacífic i lliure. Exactament, igual que quan vota partits a l’estil del PSOE del senyor Zapatero, o d’altres partits –i fixeu-vos en la paraula partit, que comparteix arrel comuna amb part, partir, partició, partidisme…
D’altra banda, la idea que el referèndum no resol res simplement és falsa. En realitat, és l’eina que resol més bé un dilema nacional. Segur que en podríem trobar exemples lletjos, però la majoria són bonics; Eslovàquia, Lituània, Estònia, Letònia, Ucraïna, Sudan del Sud, o entre els fallits Escòcia, el Quebec… per a tots els pobles esmentats, la via plebiscitària va resultar la solució ideal i segurament l’única que permetia el consens entre els votants unionistes o independentistes. En tots els casos, i amb independència dels resultats, ha permès que societats senceres assoleixin la majoria d’edat i decideixin sobre el seu futur col·lectiu. En última instància, tot i l’aparença divisionària del vot, són les sortides que han fet possible el consens entre persones lliures i madures, i per tant han estat factor d’unitat. A Catalunya, a banda del signe del vot, és obvi que també existeix aquesta unitat respecte al mètode; votem per deixar de barallar-nos, podria ser l’imaginari col·lectiu.
Zapatero és el més mal calçat. Ell que exhibeix democràcia per tots els plecs, és incapaç d’acceptar el més bàsic i elemental dels exercicis democràtics. El pes dels seus raonaments resideix en la societat que representa, la part més benpensant i assenyada de la nació espanyola. Però no diu el que pensa. El que Zapatero vol dir no és que realment el vot sigui divisionari i inútil, el que vol dir és que no li agrada el vot sobre aquesta qüestió en particular, perquè li fa por un resultat advers. Quan afirma que un referèndum divideix, en el fons està dient que esquerda el seu mapa de la unitat d’Espanya, cosa que no li abelleix en absolut, que li sembla diabòlica i que entén, no pas com l’absència de solució, sinó com la pitjor de les solucions. Que és diferent. Tots aquells que no posem la pàtria espanyola per davant de tot, sabem perfectament que un referèndum d’independència és l’única solució sòlida de debò, i l’única sortida que ens uneix fraternalment en la diversitat.
Per això ja en vam fer un, de referèndum, i les Espanyes, la de Zapatero i les altres, hauran d’acceptar-ho més aviat que tard, amb tots els ets i uts de l’oficialitat.
