Corre per Terrassa, tercera ciutat de Catalunya, una enquesta que dona la victòria a l’actual alcalde -Jordi Ballart, independent-, seguit d’un empat entre el PSC i Vox. Al marge d’aquestes sigles, l’únic partit independentista/catalanista amb representació municipal seria Aliança Catalana (AC). Junts, ERC, Comuns, CUP i PP ni tan sols arribarien a obtenir representació. Falta molt per a les eleccions municipals, certament, però és probable que el panorama s’assembli a això. Un terratrèmol polític de gran magnitud.
En aquest sentit, fa temps que es parla, obsessivament, d’aquesta possible irrupció d’Aliança Catalana, un fenomen que s’acostuma a circumscriure, quirúrgicament, a un transvasament amb origen exclusiu a Junts. Un intent de tranquil·litzar l’opinió pública més benpensant, però també un error evident que té data de caducitat. AC es nodreix de les bases socials de l’independentisme, que han deixat de creure que algun dia hi haurà peix dins dels coves de Junts i ERC. Els abstencionistes i els decebuts tenen a les seves mans la possibilitat de castigar els partits del sistema i, probablement, molts ho faran amb la papereta que ve de Ripoll.
Però hi ha un altre fenomen tant o més inquietant. En cas de complir-se aquestes previsions, el creixement de Vox, fonamentalment, seria a expenses del PSC. Fa temps que els neofalangistes es treballen els barris de la conurbació de Barcelona i -tal com ha passat a Extremadura- els socialistes poden patir un desgast inesperat en franges socials que fa dècades que consideren vot captiu. El trajecte esquerra-extrema dreta és una autopista a França i a altres països europeus, especialment entre les capes més desafavorides de la classe mitjana. I no hi ha motiu per pensar que ni que Catalunya sigui una excepció, ni que l’única víctima política sigui Junts.
