L’Espanya habitual i una ha fet coincidir dues notícies i els fets que se’n deriven d’una contradicció aparent escabrosa. D’un costat, el jutge de l’Audiència Manuel García-Castellón ha dictat un acte en què acusa Carles Puigdemont, Marta Rovira i altres dirigents independentistes d’un delicte de terrorisme aplicat el cas del Tsunami Democràtic. De l’altre, les concentracions nocturnes davant la seu del PSOE del carrer de Ferraz de Madrid han derivat en una violència bastant més abrasiva que la que el jutge García-Castellón pretén atribuir al mateix Tsunami, amb greus enfrontaments amb la policia espanyola, agents ferits, crema de contenidors i altres barbaritats que ben segur constitueixen un delicte d’odi contra l’independentisme català, el PSOE, Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. Ningú ha actuat judicialment.
Aquestes greus alteracions de l’ordre públic no s’han estalviat l’exhibició de banderes franquistes, que la legislació espanyola només considera il·legals quan onegen en edificis o actes públics. A Madrid la bandera espanyola amb l’àliga de Sant Joan no desperta la mateixa ira que l’estelada, a la qual s’atribueixen més crims que a la mateixa dictadura del general africanista.
Tot i que el ministre Fernando Grande-Marlaska ha decidit que aquests jóvens i vells bàrbars no trenquen la línia de protecció que preserva les instal·lacions del seu partit a Madrid, l’actitud de la mateixa policia, que, a través dels seus sindicats, s’excusa i es justifica per defensar-se i defensar el local del PSOE, marca grans distàncies respecte a la que els mateixos cossos -sempre de seguretat de l’Estat i no de la gent- perpetraven quan els van demanar impedir que centenars de milers de catalans votaren en un referèndum que ells consideraven més repugnant que il·legal.
Tampoc és gens estranya l’actitud del Partit Popular, que ha atiat de manera indirecta les concentracions contra el PSOE, que inflama el clamor contra Pedro Sánchez i que no ha condemnat de manera contundent les agressions que pateixen les seus d’aquest partit. Li costa al PP denunciar la violència feixista. Tant com li ha costat en les darreres cinc dècades condemnar el franquisme o simplement allunyar-se’n. Quasi cinquanta anys més tard de la mort de Francisco Franco alguns dirigents populars semblen enyorar un règim amb el qual encara s’identifica una part indeterminada dels seus votants. A l’hora de condemnar l’independentisme català, però, el PP és més ràpid que la seua ombra.
Tot això són obvietats, però obvietats aspres, cruels, a les quals ningú amb tres dits de demòcrata no s’hauria de resignar. En la croada contra Pedro Sánchez els dirigents populars s’omplen les agalles amb l’expressió “igualtat de tots els espanyols”. Tracta de la mateixa manera la policia espanyola els votants independentistes que els agitadors feixistes madrilenys? Ho fan els fiscals i els jutges? Quantes investigacions s’haurien desplegat i quantes accions hauria mamprès la fiscalia si els manifestants franquistes de Madrid foren independentistes catalans a Barcelona?
El marc de referències i fins i tot la semàntica els traeix i desmunta aquesta presumpta “igualtat”. La premsa de Madrid que crema més pólvora de ningú quan es tractava de definir la protesta independentista com “totalitària”, “supremacista” o “feixista” ara a tot estirar només arriba a definir com a “ultra” la violència de l’extrema dreta espanyolista. I això en el cas dels diaris demòcrates. Els còmplices absoluts d’aquestes ràtzies els consideren “alborotadores”, “embozados” o a tot estirar, “radicales”. Els esperits més impertinents farien bé de comparar les cròniques d’aquests presumptes diaris quan descrivien les accions de Tsunami Democràtic -quants mossos van resultar ferits?- i quan cremen ara els carrers de Madrid sota la fúria neofalangista.
Tot plegat -la misèria en el comportament de sindicats policials, fiscalia, premsa, partits i jutges- deixa ben clar que a Espanya -a la seua Espanya- no hi ha igualtat. Que no es defineixen de la mateixa manera els fets ni els protagonistes quan cal preservar la unitat territorial de l’Estat que quan es tracta de preservar l’ordre públic o els valors democràtics.
Vox i les seues joventuts implícites o explícites convoquen i protagonitzen la violència als carrers de Madrid. Els seus dirigents desgranen odi en totes les afirmacions que fan i en totes les consignes que perpetren. Si els aplicaren la mateixa “igualtat” amb què els jutges espanyols baquetegen l’independentisme català, ja haurien estat investigats i inculpats. No malversen els dirigents polítics que cobren un sou públic o reben subvencions quan els seus convocants destrueixen mobiliari urbà o fereixen funcionaris de l’Estat? L’única “igualtat” real que hi ha a Espanya és la ideològica entre molts magistrats i els dirigents de Vox o del PP. Vosaltres, feixistes, no sou els terroristes. Els terroristes sempre són els altres.
