Des del recentment passat 23 d’abril, van apareixent a diversos indrets de Catalunya, unes pancartes que reivindiquen la defensa de la llengua i la creació d’un espai audiovisual comú (de tot l’àmbit lingüístic). Els textos de les pancartes es completen amb la frase: Volem la televisió valenciana i balear a Catalunya. Les pancartes tenen a un costat el logo de la campanya Reciprocitat Ara!, i a l’altre costat els logos de les entitats Plataforma per la Llengua, Assemblea Sobiranista de Mallorca, Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) i l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). Aquestes pancartes representen, en si mateix, un salt qualitatiu molt important, pel que fa a la reivindicació de la reciprocitat dels mitjans de comunicació i pel que fa a la defensa conjunta i unitària de la llengua catalana/valenciana, en uns moments on bona part de la nostra comunitat lingüística n’és conscient dels greus atacs que la llengua comuna està rebent.
Durant dècades la reivindicació de la reciprocitat havia estat reduïda al dret i l’exigència de valencians i valencianes de poder veure i escoltar la TV3 i Catalunya ràdio. Una reivindicació correcta, però incompleta, ja que no era corresposta a Catalunya -ni a les Illes- amb l’exigència de veure i escoltar Canal9. És evident que cap persona ho trobava a faltar. A Catalunya funcionava com a referent comunicacional TV3 i s’havia anat constituint un sistema comunicatiu propi amb prou potència; s’hi gaudia d’una llei d’igualtat lingüística i d’un pacte social que semblava intocable a favor de la immersió lingüística en el sistema educatiu. La pressió social havia fet que als bars, cafeteries i restaurants, la carta poguera estar en diversos idiomes, però també en català. En multitud d’establiments de tota mena, especialment a comarques, el català semblava tindre una mala salut de ferro.
Al País Valencià la cosa no anava tan així. Teníem un Canal9 amb moltes limitacions com a referent, amb centenars de paraules prohibides per massa catalanes, una excessiva folklorització i banalització de la cultura popular, i amb un creixent desprestigi pel control i la utilització grollerament partidària i manipuladora que es feia des del partit que governava la Generalitat. No teníem cap sistema comunicatiu propi digne de tal nom. Tampoc hem gaudit mai d’una veritable llei d’igualtat lingüística, i ens calia acontentar-nos amb la simple despenalització de l’ús de la llengua gràcies a la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983, que al seu dia va representar un avanç important, però que ja havia quedat totalment obsoleta per insuficient; no teníem -ni tenim- immersió lingüística, només les línies en valencià fruit del treball abnegat d’una part important de la comunitat educativa, i que ara desapareixen “gràcies” a la nova llei del plurilingüisme que a més de la presència de l’anglés obliga a garantir el 25% de l’ensenyament en castellà; i la presència del valencià als sectors dels serveis tant públics com privats era i és molt anecdòtica.
És cert que també al nord del Sénia, des dels espais d’entitats especialitzades en el tema, advertien que la cosa no evolucionava bé. En els recents informes sobre el català de la Plataforma per la Llengua, se’ns informava, entre altres qüestions, que el català ha perdut 500.000 parlants des del 2005, que és d’ús habitual només per a poc més del 32% dels habitants de l’àmbit lingüístic i que 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà. I ara arriba una proposta de modificació de la llei de política lingüística que d’aprovar-se deixarà el català en Catalunya en una situació jurídica molt semblant a la que patim al País Valencià. Ja ho havíem comentat en aquest i aquest altre article escrit a quatre mans amb Zahia Guidoum, coordinadora de Decidim, on déiem: Les pressions espanyolitzadores al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya sols aniran in crescendo i, o comencem a establir mecanismes conjunts per aturar aquest procés des de la transversalitat més absoluta, o estarem ajudant a l’enemic.
Per totes aquestes raons i més enllà del conjunt de campanyes i mobilitzacions en curs en defensa de la llengua, que per primera vegada hi haja una campanya que abaste tot l’àmbit lingüístic a favor de la reciprocitat plena de tots els mitjans públics de comunicació en la nostra llengua, i que ara s’incorpore la demanda expressa de poder rebre a Catalunya el senyal de les televisions valencianes i baleàriques, representa una fita molt important, no només per a la reciprocitat en si, sinó per a la salut present i futura del nostre idioma comú. Ja ho diuen les persones expertes en sociolingüística: una llengua és tan potent com el seu mercat.
Crec que no és sobrer recordar ací que quan parlem de reciprocitat, és a dir, del fet que qualsevol persona de l’àmbit lingüístic puga connectar amb plena normalitat qualsevol cadena que emeta en la llengua pròpia, estem parlant d’exercir un dret democràtic reconegut en l’àmbit europeu i del qual ja gaudeixen altres comunitats lingüístiques més afortunades. Vol dir això que els partits i institucions que tenen responsabilitat en aquest tema estan negant un dret al conjunt de la ciutadania i incomplint uns acords d’àmbit internacional.
Des del País Valencià hem reiterat una vegada i una altra vegada que la qüestió de la reciprocitat no és només un afer valencià. Igualment, és illenc i sobretot català. Catalans i catalanes són numèricament els més afectats per la no implementació del dret democràtic a la reciprocitat. Catalunya és el lloc on va nàixer la nostra llengua compartida, ara minoritzada i amb pèrdua creixent d’usuaris. Catalunya és també el territori on hi ha la indústria audiovisual més potent de tot l’àmbit lingüístic i que compta amb la xarxa pública de ràdio i TV en llengua pròpia més consolidada, una indústria que podria créixer exponencialment a tot l’àmbit lingüístic amb totes les sinergies que possibilitaria la reciprocitat. Però Catalunya mai ha participat de la reciprocitat amb el País Valencià. I Catalunya, en tots aquests anys, ha tingut governs catalanistes, governs de coalició amb partits independentistes o governs directament independentistes.
I ara? Per què a Catalunya no s’hi avança i comença a rebre i distribuir des d’ara mateix el senyal de la nova TV valenciana d’À Punt? No seria aquesta decisió una de les més encertades i útils per a la normalització i la garantia de futur de la nostra llengua comuna? Les entitats que signen les pancartes han entés que sí, que ja va sent l’hora que aquest pas es done.
I recordeu, quan el poble vol, el poble pot!
3 
