Sentiu el brunzit del borinot al fons d’aquest nou i greu, i més que greu, conflicte per la llengua? Un brunzit de recança pel que no es va gosar fer antany i d’advertència que potser caldrà fer-ho enguany. A despit de totes les giragonses de l’independentisme autonomista.
La llengua és el pal de paller de la identitat nacional catalana. Si l’actual atac de l’Estat a la clau de volta d’una hipotètica república catalana reeixís, tot l’edifici s’enfonsaria. Les roïnes palesaran que estava basat en una quimera: que l’Estat espanyol col·laboraria de bona fe amb el desenvolupament de la nació catalana dins la seva llengua i cultura.
Només aquesta hipòtesi explica que, als inicis, les autoritats triessin el model de vehicularitat catalana universal amb un reconeixement del castellà en lloc del model del País Basc, amb un sistema de triatge voluntari: vehicularitat única castellana, vehicularitat única euskera i model mixt. La immersió lingüística consagrada a la Llei de Política Lingüística de 1998, que perfeccionava la de Normalització de 1983, declarava vehicular el català a tot l’ensenyament no universitari i deixava als centres l’atenció a l’ensenyament del castellà, sense precisions.
La Llei, que va sobreviure la reforma de l’Estatut de 2006, òbviament, estava basada en la confiança que l’Estat no posaria bastons a les rodes. Confiança defraudada. L’inefable ministre Wert, del gobierno de M. Rajoy, va requerir dels tribunals una concreció sobre l’ensenyament del castellà a Catalunya i el TSJC va complir el mandat quantificant la qüestió: 25% de l’ensenyament mínim en castellà. Adéu a l’article 21 de la Llei de 1998 i adéu a la immersió lingüística. Al fons dels adéus, el brunzit del borinot.
Mentre es resolia l’embolic de sentències, recursos i contra-recursos, la nova Llei espanyola d’educació, model de progressisme educatiu mundial, ja obria la porta a la ingerència de l’Estat a l’educació a Catalunya. El negociador republicà, senyor Rufián, assegurava que amb la “Llei Celaá”, el català quedava blindat a l’escola. Comptava, deia, amb la paraula de la ministra. És a dir, no hi ha cap blindatge. La ministra ha estat promoguda com a ambaixadora del regne davant el Vaticà i el negociador Rufián s’ha quedat amb la paraula i sense el blindatge.
L’atac de l’Estat al pal de paller de la llengua és una provocació directa que s’ha trobat d’antuvi amb un fort rebuig social i l’oposició frontal de la comunitat educativa. Els mestres han llevat un clam als carrers en defensa de la llengua, que és la defensa de la nació i han aconseguit l’escalf de la gent. Amb el borinot cada cop més furiós.
L’acord del govern vol ser possibilista i torna a la quimera de la bona fe dels espanyols. La seva decisió de deixar a l’arbitri dels centres l’aplicació del 25% pot semblar una transferència inacceptable de responsabilitats. Tanmateix, la inspiradora del text, la consellera Rigau, diu que el realisme ens obliga a acceptar els fets consumats, deixar que les coses es calmin per tornar a fer el que es feia abans de la sentència. Acceptar els fets consumats mai és bon criteri. Oblida, a més, que, com que és un acte de guerra contra la nació, els espanyols obligaran a implementar-la a tot arreu i a tota hora. Es miri com es miri, desballestament assegurat de la immersió lingüística.
La retirada de JxC de l’acord tenia com a objectiu aconseguir el suport de l’opinió i la comunitat educativa, que, inexplicablement havien estat excloses durant l’elaboració de l’acord. La resposta l’ha trobat al carrer: vehicularitat del català. Ni un pas enrere. El brunzit s’ha fet eixordador.
Aleshores, caldrà desobeir? Fa temps que l’independentisme parla de desobediència. Sembla ser el gra de mostassa al tortell anomenat “embat democràtic”. Hi ha biblioteques senceres sobre la desobediència civil i un fotimer d’exemples històrics que tothom té al cap, des de Thoreau, Gandhi, Mandela, Luther King, un seguit fins als sacerdots tibetans que fa anys que es cremen en públic. Però, com sempre, l’acumulació de teories i casos històrics, això que es diu “experiència”, no ajuda gens ni mica a saber el capteniment davant la qüestió de la desobediència aquí i ara.
El brunzit del borinot apuja el to. La desobediència com es fa? Qui la fa? Quan es fa? Qui treu la responsabilitat? Sembla normal que sigui el Parlament, com a representació del poble català, qui doni les respostes, sempre que accepti considerar les preguntes.
Al cap i a la fi, això permetrà fer-se una idea del que està en joc.
9
4
