Com pot ser que, amb més habitatges que mai, accedir a un pis a Barcelona sigui cada cop més difícil? Aquesta és la paradoxa que explica perquè la crisi de l’habitatge encapçala avui les preocupacions ciutadanes.
En efecte, com informava una recent notícia del Tot Barcelona, l’habitatge, o més ben dit, la crisi de l’habitatge és ja la gran preocupació del barcelonins. Malgrat que fa anys que es parla molt del dret a l’habitatge, el cert és que les possibilitats d’accés a un habitatge digne no han deixat d’empitjorar. La crisi residencial no és un problema exclusiu de la capital sinó que afecta a la majoria de poblacions de l’àrea metropolitana i altres zones també igualment tensionades.
Centrats, però, en la ciutat de Barcelona, segons dades públiques cadastrals, l’any 2025 hi havia 835.845 finques destinades a habitatge. Deu anys abans, el 2015, el nombre total d’habitatges oficials era de 808.611. S’ha produït doncs un increment de 27.234 habitatges, que representa un increment percentual del 3,37%.
L’estadística no contempla, però, quants d’aquests habitatges es destinen efectivament a les necessitats residencials dels habitants de la ciutat. Del parc total caldria descomptar els pisos buits i els destinats a lloguer de temporada i ús turístic (HUT). El parc d’habitatge efectiu és doncs inferior al que assenyalen les estadístiques oficials.
En el mateix període, la població de Barcelona, segons el padró municipal, ha passat de 1.602.386 habitants, el 2015, a 1.732.066, el 2025. És a dir, un increment del 8,01%. En aquest punt, cal a més tenir en compte que no tots els residents a la ciutat hi estan formalment empadronats, per la qual cosa el nombre de residents reals és presumiblement superior.
El fet de que la població hagi crescut més que el parc d’habitatge ens dona ja una primera dada. Aplicant un dels més elementals principis econòmics, si la demanda d’un bé puja més que l’oferta, el preu s’encareix. I això val tant per al mercat de compravenda com per al de lloguer.
Però òbviament, el problema és molt més complex i hi influeixen altres molts factors. Entre d’ells, el cost de la construcció (o reforma) i els baixos tipus d’interès que propicien que molts inversors (petits, mitjans i grans) optin per invertir en el món del totxo, atesa la solidesa i més alta rendibilitat que els productes financers.
Per acabar d’adobar el complex còctel, l’orografia barcelonina (entre la muntanya i el mar i dos rius) no permet gaire marge de creixement. Ningú pot pretendre doncs una solució màgica al problema, però sí que hi ha camí per introduir millores importants.
Òbviament cal incrementar el parc d’habitatge públic, avui només de l’1,8% del total, molt lluny per tant del 15% que marca la llei catalana i molt més lluny encara dels estàndards europeus (per exemple, el 17% a França o el 32% als Països Baixos). Cal fer un esforç pressupostari al respecte.
Les demagògiques propostes de limitar l’adquisició d’habitatges no destinats a necessitats residencials no tenen viabilitat jurídica. Altra cosa és incidir en el tractament impositiu de les operacions de compravenda (ITP) en funció de circumstàncies subjectives de l’adquirent o gravar els habitatges buits ja sigui amb un tribut específic (IHB) o establint un recàrrec als impostos municipals (IBI).
Establir una reserva d’habitatge protegit per a les noves edificacions pot ser una mesura efectiva sempre i quan el percentatge de reserva no faci inviable econòmicament la iniciativa privada. Caldria doncs revisar l’actual coeficient del 30% que ha comportat una desincentivació de noves promocions. I igualment cal simplificar l’excessiva burocràcia per iniciar una obra nova.
Respecte el mercat de lloguer, les mesures de contenció de renda sí que han aconseguit reduir els preus mitjans però a costa de reduir també l’oferta d’habitatges. Molts propietaris han fugit cap el lloguer temporal (que és necessari) o cap els lloguers turístics. Veurem com evoluciona el mercat a les noves mesures aprovades. Si la llei no resulta anul·lada, és possible que acabi comportant un retorn d’habitatges al mercat de lloguer residencial o fins i tot al mercat de compravenda. Però que ningú no esperi un miracle al respecte, ja que malauradament la incidència sobre els preus no serà important.
També cal actuar fermament sobre la seguretat jurídica dels lloguers. La durada actual d’un procés de desnonament per manca de pagament és desesperant. I això ho pateixen igual els grans fons voltors que els petits propietaris per als quals, en molts casos, el lloguer suposa un complement de renda o pensió necessari per a la subsistència. I igualment desesperant és la lentitud per recuperar la possessió en supòsits de vulnerabilitat –anys, per tant, sense cobrar la renda–. L’administració, que és qui ha de vetllar pel dret a l’habitatge, n’hauria d’assumir els costos –sia directament o via deduccions tributàries–, avui suportats només pels propietaris, també els petits. Conec molt petits propietaris que han deixat d’ofertar pisos de lloguer per la ineficiència del sistema.
La crisi de l’habitatge és un problema complex que requereix polítiques rigoroses i sostingudes. Barcelona disposa d’un Pla del Dret de l’Habitage (2016-2025) que no ha donat els fruits esperats. I el nou Pla Viure (2026-2033) que l’hauria de substituir encara està a les beceroles. Cal fer un esforç d’inversió pública, però, conscients de les limitacions pressupostàries del consistori, no es pot pretendre que el problema es resolgui només a càrrec dels propietaris. El fracàs d’aquests darrers anys de gestió dels governs de Colau i Collboni exigeix un canvi de rumb. Mes enllà de les declaracions grandiloqüents, les autoritats municipals s’haurien de prendre molt seriosament el problema. Cal inversió pública, regulació valenta i seguretat jurídica.
