Fa uns mesos vàrem assistir a la polèmica suscitada entorn el raper Pablo Hasél i les seves cançons on rítmicament es congratulava amb la “gestes“ d’ETA. El van ficar a la presó i un centenar d’artistes van sortir al carrer a dir que cantant es pot dir el que es vulgui. La discrepància entre els membres de la sala que el va enjudiciar repeteix la que s’ha donat sovint en casos com aquest i en diverses instàncies jurisdiccionals: la qüestió sembla raure, tenint en compte el caràcter ampli, quasi absolut que cal atorgar a la llibertat d’expressió per a la construcció d’una opinió pública lliure, en el perill “real i imminent” (en terminologia del Tribunal suprem nord-americà), que puguin significar les expressions preferides. I aquí comença el problema, perquè és una qüestió de valoració poder determinar quines expressions són cau de violència de manera immediata.
Té raó Iglesias quan es queixa dels que no el creuen, perquè voldrà dir que el grau de perill de les bales rebudes per ell, Marlaska i la directora de la Guàrdia civil dins d’una carta amb amenaces de mort sols sabrem si era “real” si es produeix la lamentable situació que anuncien. Deixem a banda que la polèmica posterior suscitada en un debat radiofònic entre Iglesias i Monasterio, a benefici de tots dos, és una de tantes trampes en que certs mitjans de comunicació posen aquells que no els hi són grats ideològicament (a mi em va fer quelcom semblant la mateixa presentadora en relació amb els andalusos amb l’ajuda inestimable d’Eduardo Madina un dels minuts del quart d’hora que vaig ser en política).
Però la pregunta que ens hauríem de fer és si una cosa i altra, és a dir, Hasél i les bales no estan relacionats. Si creure que cantant un pot desitjar que una banda terrorista torni a fer el que feia, de fet, allò amb que amenacen Iglesias, sense pensar que potser està incitant algú a creure’s legitimat per dur a la pràctica l’acció sobre la idea. Tenim una feble memòria, però hem d’agrair Baltasar Garzón, malgrat les seves nefastes instruccions penals, per la seva elaboració jurisprudencial sobre el que a partir d’ell s’anomenà “terrorisme de baixa intensitat“, aquell tipus d’actitud cridanera i bel·licosa que circulava pels carrers de les ciutats basques en forma de cartells, cançons i reunions a les tavernes, fins que un dia algú dels convocats feia esclatar la cançó a la cara d’un ésser humà. O al clatell.
Hauríem de començar a negar que es pugui dir qualsevol cosa pel sols fet que la paraula vagi acompanyada d’una certa musiqueta, per què també són música les marxes fúnebres, i de Hasél a les bales potser hi ha menys acords que en les músiques que escollim per acomiadar els nostres morts.
11 
