Després d’un mes de guerra, els discursos farcits amb una alta càrrega emocional i censura moral han començat a apaivagar-se i el triomfalisme dels nostres experts ha mutat a una sèrie de contradiccions difícils de comprendre. Com la majoria de la gent no pot detallar les raons d’aquest conflicte més enllà de recórrer a una retòrica de democràcia contra autoritarisme, és difícil avaluar qui guanyarà què amb aquesta carnisseria. El paroxisme d’aquesta situació el representa el polític portuguès Bruno Maçães, qui publicà el dimarts un article sobre com acabaran les negociacions de pau a The New Statesman. La peça, suposadament optimista, ens explicava que el govern ucraïnès, gràcies a les sancions econòmiques contra Rússia, podria tindre instruments de pressió per forçar-los a una retirada en un període de dos o tres anys i sols hauria de renunciar a la protecció de l’OTAN, a Crimea i el Donbass com a contrapartida. Com he dit adés, açò es presenta com una gran victòria: una victòria sense cap guany per Ucraïna, a part de l’orgull per haver lluitat heroicament.
Aquest desfermat entusiasme continua sent un sentiment generalitzat, malgrat que il·lusori perquè no suporta una argumentació coherent i no es pot estructurar en res tangible o mesurable. És una advocació religiosa, perquè té un substrat clarament moral: s’ha de donar suport al bé i combatre el mal. És una posició molt humana i lloable, però té el problema de no ser una estratègia que pugui garantir el triomf del bé sobre el mal. Al cap i a la fi, no és més que una postura moral reconfortant, especialment quan sostenir-la encara no comporta cap mena de sacrifici; però, a mesura que passi el tems i impliqui majors costos i renúncies, la gent exigirà un full de ruta per tornar a la normalitat i el moralisme no serà suficient per generar un ampli consens. Llavors, el debat de per què es lluita i quins són els objectius per complir serà indefugible, perquè la pressió per tindre una sortida serà irresistible.
Tanmateix, ara per ara té un gran efecte per generar consens social perquè aquells que no compartim aquest fervor bel·ligerant som fàcilment considerats com col·laboradors amb l’enemic o derrotistes. Per aquesta raó, una de les poques veus que públicament ha criticat l’entusiasme occidental per mancar de base real és l’historiador neoconservador Nial Fergusson, el biògraf de Henry Kissinger, qui, òbviament, no pot ser considerat com pròxim a Moscou o de tenir simpaties comunistes. Per si no el coneixen, fou un dels màxims defensors de la invasió d’Iraq de 2003 i és un militarista convençut. Ara, en canvi, mostra la seva preocupació per com els Estats Units sobrevaloren la seva fortalesa i per com menyspreen les sinergies que una aliança sino-russa pot produir. No són els recels d’un pacifista, és la consternació d’un home que voldria veure la desaparició de Rússia.
El miratge d’una prompta desfeta russa s’alimenta de les fotografies i vídeos presos de les destruccions de l’exèrcit rus. És cert que les estimacions poden ser acurades i les baixes molt elevades, però per comprendre la realitat és necessari comparar i contextualitzar i això s’està fent incorrectament. Sembla que el nostre únic punt de referència actual per a una guerra convencional entre dos estats sense asimetries abismals són els videojocs, perquè es tracta d’una mena de conflicte que no s’ha vist des de la guerra de Corea. Això significa que esperem un nivell d’efectivitat i organització pròpia dels escenaris simulats i no d’un combat real. La precisió i una execució ben planificada poden omplir-nos de satisfacció i fer-nos sentir que sabem jugar a la guerra molt bé, però a llarg termini un 85% de precisió no pot vèncer a un 20% d’encert si l’altra part té molta més capacitat de foc durant molt més de temps.
La pressió dels votants nord-americans i de l’opinió pública internacional han ensenyat els Estats Units a envair amb certa elegància, minimitzant les baixes pròpies i sense incórrer en bombardejos massius que, després de Vietnam, es mostraren com ineficaços. Tanmateix, el fet cert és que des de la Segona Guerra Mundial no han guanyat cap guerra i des d’un punt de vista quantitatiu d’anàlisi de les baixes, els EUA venceren a la guerra de Vietnam, però en veritat perderen d’una forma humiliant. Així mateix, a Afganistan ha tornat a passar el mateix i el resultat geoestratègic de l’ocupació d’Iraq no és molt millor. Es tracta de tres conflictes molt més asimètrics disputats per la potència més poderosa del món que suposaren un gran esforç econòmic per acabar en un resultat molt més perjudicial per als interessos americans. Per tant, la suposada derrota russa s’hauria de dimensionar amb aquests contraexemples i, amb qualsevol criteri aplicable, Putin surt molt més beneficiat que les seves contra parts.
En veritat, l’únic escenari comparable al present conflicte és la guerra de Corea i, llavors, els EUA sols pogueren obtenir un empat després d’estar a punt de perdre Seül i patir una derrota total. És cert que reprengueren l’ofensiva, però, finalment, no pogueren vèncer. Fou el primer enfrontament indirecte entre les dues potències nuclears sorgides de la Segona Guerra Mundial i els límits als propers xocs quedaren fixats: cap victòria es podria aconseguir militarment, perquè les guerres d’atrició viscudes a les dues conflagracions mundials anteriors no es tornarien a repetir. És una lliçó molt simple, però els nostres experts bel·ligerants sembla que ho han oblidat i no fan més que repetir el tòpic sabut de la conferència de Munic. Per ells negociar significa rendir-se i s’ha de lluitar fins a l’últim ucraïnès. Algú els ha d’explicar que Hitler no tenia bombes atòmiques i que aquest conflicte acabarà a una taula de negociació o, al contrari, restarà congelat per sempre com passà a Corea.
Com explicàrem fa un mes, Rússia podrà perdre militarment, però diplomàticament ja ha guanyat perquè ens trobem al segon temps d’un partit que començà fa vuit anys. El 2014, amb un cop de mà decidit, Putin s’annexionà de facto Crimea i creà dos pseudorepúbliques separatistes al Donbass repetint l’estratègia seguida a Geòrgia. La victòria fou espectacular i no tingué quasi conseqüències negatives: unes toves sancions. Tots els errors provenen de la pèssima gestió per part de la Unió Europea d’aquella crisi: si es volia optar per la via diplomàtica les sancions que ara s’han pres haurien d’haver-se aplicat el 2014 i sota cap condició haver alimentat l’esperança d’Ucraïna d’entrar a l’OTAN. Per altra part, si es preferia optar per reprendre l’enfrontament armat, algú hauria d’haver trobat la solució de com vèncer a una potència nuclear a una confrontació directa.
Tanmateix, no es podia cedir a cap punt perquè això hauria significat incentivar futures agressions de Moscou. Per tant, com no es podia negociar, però tampoc combatre, s’optà per una solució intermèdia horrible: voler una guerra, però preparar la pau. Hi havia un bloqueig a les negociacions que sols podia trencar-se amb el recurs a la força i, per això, ara hi ha una guerra novament. Condemnar la invasió russa per estalviar-se l’anàlisi de l’escenari pot servir encara unes setmanes més, però esdevindrà un acte ritual i perdrà efectivitat amb el temps. Tard o d’hora, en canvi, s’hauran d’explicitar les tres raons per les quals la gent lluita i mor: a) la neutralitat d’Ucraïna, b) el reconeixement de l’annexió de Crimea, c) el reconeixement de l’annexió del Donbass. És a dir, el pla de Putin és sumar a les victòries de 2014 la neutralitat d’Ucraïna i això es coneix com obtenir guanys. És cert que en l’aspecte de les pèrdues s’han de comptar milers de morts, destrucció de recursos i un patiment inquantificable; però, malauradament, per a Putin són un preu menor. Nogensmenys, el nombre de vides i armament disposat a sacrificar per aconseguir aquests objectius, literalment, no té límit. Ell ho considerà qüestions existencials per a Rússia.
De fet, a hores d’ara, l’únic avanç a les negociacions és la neutralitat d’Ucraïna i això significaria l’obtenció del primer objectiu per part de Putin, malgrat que els nostres experts ens expliquen que es tracta d’un no-res, perquè la incorporació d’Ucraïna a l’OTAN no estigué mai sobre la taula. Tanmateix,l fet ben cert és que sols s’ha d’accedir a la pàgina web que l’OTAN té sobre la seva relació especial amb Ucraïna per comprovar que el govern ucraïnès havia posat en marxa en setembre de 2020 una nova estratègia de seguretat nacional amb la finalitat d’incorporar-se a l’aliança. Per tant, ja s’ha fet una important cessió a l’enemic, cosa difícil d’entendre si està patint una desfeta descomunal. En un breu futur, Crimea i el Donbass també acabaran sobre la taula i si Ucraïna no té capacitat militar per prendre Sebastopol, es fa impossible d’entendre per què Moscou hauria de cedir en aquests punts. En definitiva, no hi ha manera de trobar cap indici d’una victòria del bloc occidental a les negociacions si no pensem escalar fins una guerra directa.
Per altra part, els nostres experts ens prometien cops de palau que derrocarien Putin o un malestar social per les sancions que faria insostenible l’esforç bèl·lic. Novament, el pensament màgic ha guiat la nostra política perquè amb la col·laboració de la Xina l’abast de les sancions no sols és molt més limitat del que pensàvem, sinó que tardarà molt més a fer efecte si, realment, en fan d’una intensitat suficient per a canviar la política. A més a més, la imposició del nostre càstig econòmic ha tingut com a reacció un tancament de files al voltant de Putin i la sensació d’haver creuat un punt de no retorn que fa impossible qualsevol col·laboració amb occident. És a dir, hem ajudat a Putin a complir un dels objectius més buscats amb les nostres polítiques com vaig explicar que passaria fa un mes.
Respecte de la promesa unitat europea, demà diumenge sembla que Orbán i Fidesz seran els grans guanyadors de les eleccions hongareses i que la seva població prefereix una política de neutralitat estricta en aquest conflicte. Així mateix, la inflació i la carestia dels primers productes bàsics a Europa comencen a sentir-se i els nostres líders no tardaran a demanar-nos més sacrificis. Per les nostres experiències anteriors amb la gestió de crisis, no tenim cap dubte que la distribució de la càrrega serà extraordinàriament desigual i la diferència entre privilegiats i desfavorits a les nostres societats s’agreujarà. Ara per ara, pot semblar encara un tema menor, però els partits d’extrema dreta sabran traure profit d’aquesta insatisfacció i VOX escala ràpidament a la posició de segon partit a Espanya. Són els màxims aliats de Putin i tampoc sembla que els faci mal electoralment dita associació.
Finalment, si bé és totalment legítim que els ucraïnesos lluiten fins a recobrar Crimea, no es podrà obviar indefinidament que l’esforç bèl·lic el sufraguem tots els europeus. Probablement, el poble ucraïnès i sahrauí són igual d’heroics, però la diferència al camp de batalla no radica al seu valor, depèn de les armes i recursos logístics que compartim amb ells. Si ho hagueren de comprar, les seves possibilitats de resistència es reduirien dràsticament. Per tant, tard o d’hora s’haurà de plantejar fins a quin punt volem acompanyar-los en les seves reivindicacions i fins a quin preu estem disposats a pagar per Crimea, especialment quan el consens fundador de la UE pivota sobre cessions territorials després de perdre una guerra. Defugir aquest escenari amb el cant de victòries inespecífiques no ajuda a construir un debat positiu, només alimenta un major desencant i frustració per quan no sia possible assolir aquest triomf que estava a tocar.
5
