Aquests dies, benvolgut president Puigdemont, s’està parlant força del vostre possible retorn a Catalunya, hipotèticament emparat per la Llei d’Amnistia. Fins i tot el vostre advocat, Gonzalo Boye, ha anunciat la plena disposició que teniu en aquest sentit i ha arribat a avançar els mesos de maig o juny com a dates factibles. “No podran impedir que sigui president, si ell ho vol ser”, ha dit Boye. Potser no. O potser sí. L’Estat, com sabeu, compta amb un bon aliat a casa nostra, disfressat d’independentista, per impedir que pugueu presidir de bell nou la Generalitat. La vostra victòria electoral trabucaria el projecte autonomista de reeditar el tripartit canviant el nom de José Montilla pel de Salvador Illa.
Però aquest només és l’aspecte intern de la qüestió. L’aspecte extern depèn de l’Estat i dels seus tribunals, que són uns poders ferits en el seu orgull pel ridícul espantós que estan fent davant la justícia europea, fins al punt que tots els països amb què han litigat, Bèlgica, Alemanya, Escòcia, Suïssa…, han rebutjat les seves antidemocràtiques pretensions. I el que més els cou, és que tot el món ho ha vist, raó per la qual ho han viscut com una humiliació. Fruit d’això, de la pressió rebuda i de la impossibilitat de dir-se estat de dret tenint presos polítics, no els va quedar més remei que la via dels indults. I amb relació a vós, acusat de delictes que el dret internacional no reconeix, el seu neguit és immens. N’hi ha prou de posar-se les ulleres espanyoles per entendre-ho: en primer lloc, la vostra persona a l’exili resulta absolutament insuportable per a Pedro Sánchez, ja que contradiu els valors democràtics que Espanya afirma defensar; i, en segon lloc, l’Estat no només no us vol al Parlament Europeu, tampoc no us vol al govern català. No us vol a cap altre lloc que no sigui la presó, malgrat que això significaria dues coses: una, tornar a tenir presos polítics i degradar un altre cop la imatge internacional d’Espanya; i dues, fer saltar pels aires el trompetejat reencuentro ordit per Sánchez. En definitiva, els feu nosa a tot arreu: lliure, exiliat o empresonat. Els fa nosa la vostra existència, cosa que us honora.
Així les coses, jo no us recomanaria que tornéssiu a Catalunya. És obvi que en teniu moltes ganes, perquè l’exili, al capdavall, no deixa de ser també una presó. Però l’Espanya d’avui no és diferent de la de fa uns mesos, ni gens diferent en molts aspectes de la de fa tres-cents anys, i demanar-li que compleixi allò que signa és demanar-li la lluna en un cove. Seria fàcil, si el més sagrat per a Espanya fossin els drets humans i subordinés la seva existència a l’observança d’aquests drets, però el més sagrat per a Espanya és Espanya, i amb un Estat així no s’hi pot confiar. No, perquè no tindrà mai escrúpols a l’hora de fabricar escletxes ‘legals’ amb les quals ‘justificar’ la seva violació del dret internacional. Els poders espanyols estan amarats de franquisme, i més enllà de les operacions dermoestètiques que s’han fet des del 1975, continuen remenant les cireres de l’Estat. L’U d’Octubre en vam tenir una mostra ben sagnant, i també l’hem tinguda en les seves conseqüències, incloent-hi el franquista article 155 de PP i PSOE.
Una altra mostra la tenim en els discursos i en les declaracions de Pedro Sánchez, de Salvador Illa i de tota mena de ministres i dirigents socialistes. Tots, sense excepció, es neguen a reconèixer l’amnistia com el que és –l’obligada reparació d’una injustícia– i la venen com si fos un indult que, amb infinita magnanimitat, concedeixen a Catalunya. Per això parlen de concessió, concessió de l’Estat als catalans. Parem atenció en els termes en què s’expressen i en el substrat netament franquista que els acompanya: neguen l’existència del poble català, per a ells només hi ha poble espanyol; neguen l’existència de la nació catalana –una nació que és infinitament més antiga que el seu Estat artificial; consideren Catalunya terra de conquesta i, per tant, sense dret a decidir sobre si mateixa; i, com a resultat de tot plegat, entenen la independència de Catalunya com un acte criminal que sembra la llavor de la discòrdia. En aquest sentit, recomano analitzar el substrat d’aquestes paraules de Pedro Sánchez i Salvador Illa: “L’amnistia és per tancar ferides” (les ferides les tanca la llibertat, senyors Sánchez i Illa, no la captivitat); “L’amnistia és per pacificar Catalunya” (pacificar? Si fins ara tota la violència que hi ha hagut ha vingut de l’Estat!); “L’amnistia és perquè Catalunya torni a la normalitat” (per a l’amo, la normalitat és que l’esclau sigui submís); “L’amnistia és per afavorir la reconciliació” (la reconciliació de l’esclau que, penedit d’haver-se revoltat, reconeix l’amo com a senyor de la seva vida); “L’amnistia no és per salvar Espanya, l’amnistia és per salvar Catalunya” (salvar Catalunya!!!). La seva idea és aquesta: cal salvar l’esclau de si mateix tot apartant-lo de la dèria de voler ser lliure.
Espanya, en definitiva, es declara propietària de la nostra vida i és d’acord amb aquest principi que el ministre Fernando Grande Marlaska es nega a respondre explícitament si l’amnistia us protegeix de ser detingut, president. S’hi nega perquè, digui el que digui la Llei d’Amnistia, se’ls fa difícil renunciar al plaer morbós de detenir-vos. L’odi que us tenen és tan profund que no volen renunciar a mostrar-vos capturat als noticiaris espanyols, cosa que Pedro Sánchez utilitzaria –sense explicitar-ho– per transmetre la idea que ha complert la promesa que va fer del 4 de novembre de 2019, en el decurs d’un debat amb Pablo Casado, expresident del PP, dient això: “A ustedes, señor Casado, se les fugó Puigdemont, y yo me comprometo, hoy y aquí, a traerlo de vuelta a España y a que rinda cuentas ante la justicia española”.
Confiar, per tant, estimat president Puigdemont, en la paraula d’un triler com Pedro Sánchez, mentider molt més compulsiu que Rodríguez Zapatero o Richard Nixon, em sembla tan altament perillós com confiar que els tribunals espanyols respectaran el dret internacional amb relació a la vostra persona. Ho sabeu prou, oi, per què ERC-PSOE tenien tanta pressa a tancar la Llei d’Amnistia fa dos mesos i per què us recriminaven que volguéssiu filar prim? Ja veieu que no és només l’Estat, qui us voldria aplicar la pena de Telenotícies. No els doneu aquest gust. Sense el compromís explícit de subordinació dels tribunals espanyols a les instàncies europees, no torneu, president. Fa anys que somien amb vós, i com que no poden evitar que sigueu viu, us somien captiu.
