Veritat, mentida i ficció

Fa molt poc una simple frase del president Biden va servir per calmar els mercats sobre la magnitud de la crisi bancària de Silicon Valley Bank. El poder de la paraula, el poder d’una idea. Certament, aquestes paraules es van acompanyar de l’anunci de mesures, però hi ha promeses que calmen per elles mateixes. “Sempre que parla, apuja el preu del pa”. Els anuncis no són realitats sinó projeccions, ficcions, fantasmes del Nadal futur. Quan es declara una independència no s’és independent, com és sabut a tot el món. Es declaren les independències com l’amor o el desamor, o la guerra, o la renda: és un simple anunci. I no obstant, aquestes paraules ho remouen tot perquè parlen sobre les realitats. “Fets, no paraules”, reclamen alguns, sense veure que moltes paraules són, per si soles, fets. Si em dius que no m’estimes, aquest és un fet potser de conseqüències encara més greus que el fet en si.

El menys important en llegir un llibre com la Bíblia és si Jesucrist va existir o no, o si va ser el fill de Déu, que alhora no cal que existeixi: ningú en té proves, i no obstant el relat ha funcionat com una veritat incontestable per a milions de persones al llarg dels segles. No com una opinió o un acte de fe, sinó com la Veritat. I així passa quan ens immergim en qualsevol obra de ficció, estigui o no basada en fets reals: que si està ben feta, si és sòlida, si és versemblant i seductora, aquesta ficció acaba transformant-se en algun tipus de veritat. De moltes ficcions deriven les modes, els valors estètics, fins i tot els principis morals. Els Deu Manaments no són el Codi Penal, però tots dos només poden aspirar a ser una convenció: evidentment el Codi Penal es pot imposar i els Deu Manaments no, però això és simplement perquè el Codi Penal és una convenció que encara aguanta. És com la Constitució: quan un relat legal deixa de tenir vigència o prestigi social, o queda obsolet, ja no hi ha autoritat judicial o policial que la pugui imposar i la seva desaparició només és qüestió de temps. “Què hauríem de votar sobre el matrimoni homosexual?”, em va preguntar un polític fa uns anys. Li vaig respondre que tant era el que votessin: el matrimoni homosexual era una convenció ja tan clamorosa que s’imposaria per si sola en pocs anys. Tot i no ser, encara, una “realitat” sinó simplement un relat.

Si tots convenim que una “bitcoin” és una moneda, serà una moneda. Una altra cosa és que això aguanti en el temps, sigui prou sòlid, i que en efecte hi hagi alguns canvis socials massa prematurs o massa artificials. Un relat pot ser prematur, però mai artificial. Una ficció pot ser rocambolesca, però mai inversemblant, si vol produir algun efecte a la societat. Si Magritte ens diu que el quadre no és una pipa, per més que nosaltres vegem una pipa, l’autoritat moral de l’autor del quadre ens fa dubtar. El menys important en aquest cas és qui diu la veritat: l’important és quin és el relat que s’imposa, i per què.

“El dret a l’autodeterminació no existeix”, diuen diversos polítics espantats dels seus moviments sobiranistes interns. Això va passar a Catalunya, on la inexistència del reconeixement d’aquest dret a la Constitució espanyola va portar (i porta) molts a negar-ne l’existència. Però, si això és així, per què els Estats Units sí que van poder exercir un dret inexistent? O per exemple, què fem amb Kosovo? Segons la major part de la comunitat internacional, Kosovo existeix. Segons Espanya o Rússia, no. Hi havia el dret a l’autodeterminació de gènere abans que s’aprovés legalment el dret a l’autodeterminació de gènere a Espanya? Si jo em sento dona, però el meu carnet d’identitat diu que soc un home, qui està fent més ficció: el carnet oficial o jo? Qui és més lluny de la realitat, qui menteix, qui necessita renovar el seu pacte amb la realitat?

Les prestatgeries d’una llibreria no es distingeixen entre les prestatgeries de “veritat” o les de “mentida”, sinó entre les de “ficció” i les de “no ficció”: si s’ha volgut evitar la fórmula més categòrica és perquè tothom món sap que als llibres de “no ficció” es poden contenir moltes mentides, i que als llibres de la més delirant ficció es poden contenir moltes veritats. Si un assaig assegura que jo vaig matar algú, aquest assaig es converteix immediatament en una mentida perquè evidentment jo mai he matat ningú. Podria fins i tot interposar una demanda per injúries i calúmnies, però el més interessant no és això: el més interessant és que vostès mateixos, en llegir-me, han pressupostat que jo no em matat ningú. Fins i tot és possible que creguin que aquest article va sobre les realitats que ens envolten, però això seria un article molt avorrit. És molt més interessant parlar del que realment mou el món: els somnis, les pors, els traumes, els desitjos, les il·lusions, els malsons i els fantasmes. Coses que, diuen alguns, són mentida.