La CUP i Felipe VI tenen en comú més del que es pensen. Veneçuela, en un cas amb ç i en l’altre amb z. Aquests darrers dies, mentre molts ens preguntem què redimonis se’ns ha perdut a Veneçuela, ens han arribat dues pistes.
La de la CUP, que ha enviat una patètica delegació a Caracas per “donar suport a la revolució bolivariana davant dels intents d’ingerència imperialista” i anunciar al món sencer que els pobles veneçolà i català estan “units per la llibertat i l’autodeterminació”. I la de Felipe VI, que no és menys espaterrant: reclamar “respeto a la voluntad popular libremente expresada” a les urnes… veneçolanes, clar. Però l’argument serviria perfectament per a Catalunya, posats a fer.
Si hi afegim les portades incendiàries de la premsa madrilenya i d’algun terminal mediàtic barceloní, la passió per la suposada llibertat veneçolana ens hauria d’inflamar els esperits i portar-nos a les barricades tropicals per enderrocar la dictadura de Maduro i la de Sánchez, que aquests sí que són perillosos dictadors i no el titafreda de Franco o el comunista de Hitler. Aquest és el nivell de l’estratègia de la dreta madrilenya, absolutament al·lucinant: Veneçuela per esmorzar, dinar i sopar, com a metàfora grollera del “sanchisme” dictatorial, corrupte i diabòlic.
Semblen extraterrestres que s’han begut l’enteniment, sí, però no tant. Sobretot si tenim en compte la creixent influència econòmica i política dels veneçolans rics i de dretes, que estan construint el seu Miami de l’exili a Madrid, amb una certa ramificació a Barcelona. Aquí hi ha una bona història de poder, de diners, de conspiracions i manipulacions que riu-te’n tu de Trump i Musk. Madrid està ple d’alumnes seus, aplicats i brillants, desacomplexats i amb la cartera plena de bitllets. I van per feina.
Fa molts anys de la profecia de Pasqual Maragall: Madrid se’n va. I efectivament, se n’està anant, però amb els nostres diners, amb tota la riquesa de les Espanyes posada al servei d’unes ànsies de grandesa sense límits. De moment els funciona prou bé això de buidar Espanya i xuclar totes les seves energies i capacitats, que no són poques. Estan aconseguint també desactivar Barcelona i Catalunya, amb l’entusiasta col·laboració de bona part de les elits econòmiques i polítiques catalanes que tenen la pàtria als negocis i la submissió als interessos madrilenys, a més de la passivitat de les maquinàries partidistes processistes i la depressió profunda d’un país que ja té prou feina amb salvar una mica la llengua i el Barça. I en pocs anys enfilaran cap a Portugal, amb l’AVE Madrid-Lisboa com a bandera i cavall de Troia definitiu. No els falta gaire per dominar tota la península, el vell somni del poder castellà durant segles.
L’objectiu és una metròpoli imperial de deu milions d’habitants i una nova capitalitat del vell imperi perdut a les Amèriques. És a dir, la venjança del 1898.
És a dir, el que seria el concepte imperial de “Madrid DF” (districte federal sense federalisme) o el projecte esbossat per ideòlegs com Fernando Caballero Mendizábal al seu llibre “Por qué Madrid debe consolidarse como la gran ciudad del sur de Europa”. I quan diuen Europa, en realitat sempre estan pensant en Sud-amèrica, que és on se senten còmodes i forts. Un projecte que exigeix la desertització de tota la península, ni més ni menys: tot al servei de Madrid, i ja repartirem unes quantes engrunes.
I aquí tornem a Veneçuela. Mèxic no està per orgues ni per ximpleries. Cuba s’ha perdut a l’hiperespai i tard o d’hora se la quedarà Trump. L’Argentina de Milei és una cosa rareta que pot acabar com el rosari de l’aurora. Altres excolònies són actors molt secundaris… Per tant, només hi ha una oportunitat per a la reconquesta de l’imperi: Veneçuela, convertida en colònia del “Madrid DF” al que aviat Espanya li quedarà petita. Com Europa, on mai no acaba d’encaixar.
En aquest context, qui esperi finançaments singulars, federalismes asimètrics, diversitat lingüística i altres fantasies, que agafi ben fort el lliri que porta a la mà. Les velles receptes no serviran. Ignorar l’empenta madrilenya no servirà i menys en un món que s’està redibuixant de manera salvatge però amb objectius molt clars i dinàmiques molt potents.
Què li queda a aquest país cada vegada que la península ibèrica li cau al damunt? El de sempre: mirar cap al nord i mirar cap al mar. Mentre esperem que arribi el moment d’un/a Trump a “Madrid DF”, que arribarà, va essent hora de pensar en una mena de Trump a la catalana, més enllà de la caricatura del futur president americà amb la qual estem tan còmodes i tan espantats. Un perfil com una mena de Laporta, vaja, per entendre’ns i només com a exemple, pel broc gros i amb moral de victòria i no de rendició, d’anar a totes. Si continuem gaires anys més en fora de joc, el futur que ens espera no serà digne d’aquest nom: perifèria empobrida de la mega capital. Potser que juguem una lliga que valgui la pena i no estigui trucada, no?
