Les gosadies habituals en Donald Trump han arribat a un punt àlgid amb l’atac a Veneçuela i el segrest del president del país i la seua dona. Pocs analistes, després de les agressions a embarcacions costaneres veneçolanes acusades de narcotràfic, havien previst una acció tan audaç i sobtada com la que ha perpetrat l’actual president dels Estats Units. La majoria dels líders mundials han reaccionat amb un punt de sorpresa i d’improvisació que constata aquesta imprevisió.
L’acció armada dels Estats Units ha suscitat una doble reacció entre l’opinió pública que hi ha volgut dir la seua. D’un costat, hi ha els enemics declarats del chavisme, que han aplaudit l’agressió i s’han felicitat pel final anunciat de la dictadura a Veneçuela. De l’altre, la d’aquells que o bé encara creuen en la sobirania plena dels Estats o bé defensen el règim veneçolà sense gens de vergonya. Els primers haurien d’apamar-ne conseqüències futures. Fins i tot l’extrema dreta més primària haurien d’entendre que la impunitat dels forts els pot acabar perjudicant. Els segons sorprenen. Com es pot reivindicar un règim amb la trajectòria de l’actual dictadura veneçolana?
Ara com ara resultat del tot precipitat aventurar els següents passos d’aquest episodi. El govern de Nicolás Maduro aguanta i és difícil predir fins a quin punt el règim chavista no serà capaç de recuperar-se i reorganitzar-se sense el seu líder i “la primera combatent”. També resulta excessiu l’opinió de la líder de l’oposició i ara Premi Nobel de la Pau, María Corina Machado, que ja dona per descomptat que podrà tornar al país a dirigir-lo després d’haver guanyat les eleccions. I més encara quan el mateix Donald Trump ha descartat aquesta opció, perquè Machado “no compta amb el suport de la seua nació”.
La seguretat amb què el president dels Estats Units opina sobre el futur immediat de Veneçuela no hauria de sorprendre coneixent l’optimisme que el president dels Estats Units aplica a les seues intervencions en política geoestratègica mundial. L’experiència demostra que en alguns casos més o menys l’encerta, però en molts altres la realitat no l’obeeix com ell pressuposa. Ucraïna n’és la prova.
Afirma Donald Trump que el seu govern ja treballa en el pròxim govern veneçolà, com si haguera guanyat una guerra i no una acció militar d’elit. “Estem designant persones”, ha comentat el president dels Estats Units en la roda de premsa que ha convocat després del colp d’efecte. Els Estats Units poden decidir ja quin serà el proper govern veneçolà mantenint gairebé intacta la cúpula de poder chavista i l’organització paramilitar que ha controlat el país en les darreres dècades?
Totes les incògnites són obertes i els profetes de bola de vidre –ni que siguen presidents de la primera potència mundial– solen equivocar-se sovint. Però, en tot cas, l’acció del govern de Donald Trump certifica encara més la política que ara marca el present del món.
La guerra que George Bush va desplegar contra l’Iraq de Saddam Hussein no va comptar amb el mandat exprés del Consell de Seguretat de l’ONU, però en aquell conflicte hi va haver prèviament una forta ofensiva diplomàtica que va incloure sancions i resolucions contra Saddam Hussein i la invasió de Kuwait. Ara no ha calgut res de tot això. Donald Trump ha actuat sense cap aval d’una instància, les Nacions Unides, que menysprea. Tampoc el president dels Estats Units ha necessitat una llista de socis que li avalaran la maniobra. El món, efectivament, ha canviat.
L’atac a Veneçuela s’ha defensat amb uns criteris de profit econòmic que Trump no es molesta ni a amagar, per molt que haja apel·lat al presumpte narcoterrorisme que encarnava el govern de Maduro. Ja és obvi que el president dels Estats Units agafa tot allò que vol. I la pregunta que se’n deriva és tan òbvia com pertinent: si avui ho fa ell, per què no ho poden fer demà uns altres? Què pot impedir que Vladímir Putin no mire d’acontentar les seues ànsies territorials amb noves invasions? Qui o què poden aturar demà mateix la Xina si decideix ocupar militarment Taiwan? Ho farà Donald Trump? Quina autoritat moral li queda, més enllà de la militar?
Algú podrà dir que el món sempre ha estat així. Que anteriors conflictes, gerres, ocupacions o invasions tampoc no estaven ni legitimades ni argumentades. Que no calia. Poc o molt, això és cert, però hi havia uns equilibris i uns recels que sovint servien com a aturadors. Ara els Estats Units, la Xina o Rússia poden permetre’s qualsevol atac sempre que els altres dos gegants no se se senten agredits.
Ni el pitjor malson de Francis Fukuyama havia avançat aquest present que patim.
