Elon Musk ha comprat Twitter, sembla, sense tindre cap pla molt ben pensat sobre què fer amb la xarxa social menys rendible econòmicament i més estancada en nombre d’usuaris de l’actualitat. En un principi, ho ha fet per motius ideològics, perquè ell creu que Twitter representa un espai de discussió obert que no ha de patir interferències partidistes. De fet, són molts els acadèmics que han vist a Twitter l’ideal de la democràcia deliberativa teoritzada per Habermas per la seva horitzontalitat i permeabilitat a discursos o agents polítics marginats als mitjans de comunicació tradicionals.
El valor de Twitter és que demostra la força dels arguments. La meva experiència a la plataforma és que si tens un argument, malgrat totes les pressions i asimetries amb els teus interlocutors, amb perseverança i sentit de l’oportunitat, el teu argument es podrà escoltar. T’has d’aferrar a l’argument, no desviar-te del tema i repetir-lo al teu interlocutor per demostrar que no té resposta o té por de contestar. Per als amants del debat, com és el meu cas, és el terreny de combat de les idees més estimulant que coneguem avui en dia i som milers els usuaris addictes per les possibilitats d’interacció directa que ofereix amb intel·lectuals i personalitats de gran nivell per part d’absoluts anònims.
Aquesta virtut ha estat fonamental per enfonsar els murs del consens que expulsaven moltes qüestions del centre del debat democràtic com tabús, alhora que ha radicalitzat i polaritzat les opinions polítiques, sent part del ferment o cultiu dels anomenats populismes que tanta por fan a les nostres elits. Així mateix, Twitter ha esdevingut una ferramenta bàsica per a la comunitat catalanoparlant per trencar les divisions administratives que els mitjans de comunicació en llengua catalana, pel seu caràcter institucional, reproduïen de forma instintiva. Els territoris de parla catalana comencem tot just ara a conèixer-nos i les veus que s’escolten ja no fan el paper, per exemple, del valencià emigrat a Barcelona que escrivia en nom d’uns Països catalans irreals per farcir l’orgull dels catalans o l’artista que baixava al sud a fer la gira de comarques.
Tanmateix, aquesta força del Twitter en català també és una mostra de feblesa. És, precisament, la manca d’un ecosistema comunicatiu en català independent i viable econòmicament el fet que explica la importància de la bombolla de Twitter. L’exemple més evident és el paper que aquesta plataforma tingué en precipitar les eleccions del F.C. Barcelona quan l’anterior directiva controlava directament o indirectament els mitjans de comunicació per apaivagar les crítiques. Els ciutadans anònims, amb major o menor fortuna, estan suplint moltes de les funcions que un ecosistema de mitjans sa i fort hauria de fer.
Molts amants de la llibertat poden pensar que l’acció atomitzada de milers d’individus és millor que els sistemes d’informació jerarquitzats i centralitzats, però la creació de continguts de qualitat i el seguiment informatiu de problemàtiques complexes suposen uns costos més elevats del que pensem. Com un usuari actiu de Twitter, al llarg dels anys he generat textos de millor o pitjor qualitat amb anàlisi de fonts, crítiques a articles acadèmics o sentències judicials i són milers els usuaris que fan coses semblants amb els temes que desperten el seu interès. En molts cops, aquests autors ocasionals utilitzen Twitter per viralitzar creacions més elaborades que poden monetaritzar mitjançant els ingressos de publicitat de YouTube per reproducció de vídeos o la subscripció a plataformes de pagament on es poden llegir els seus articles o anàlisis complets. Aquest sistema, per ser econòmicament viable, necessita una atenció massiva d’usuaris que sigui capaç de generar suficients clics per a garantir un mínim retorn econòmic.
Per tant, el volum de parlants d’una llengua és fonamental per determinar l’amplitud de l’audiència potencial i, per això mateix, el català juga amb un terrible desavantatge. No sols perquè el castellà, d’entrada, pot permetre d’arribar a una major audiència, sinó perquè, com a bilingües que som, crear en castellà no ens suposa cap esforç extraordinari i, encara més, com dominem molt bé dues llengües, comunicativament som més competents i eficaços que els castellans monolingües escrivint la seva llengua, perquè tenim major consciència lingüística i podem jugar millor amb el contrast de registres. En definitiva, el cost d’oportunitat i els incentius afavoreixen crear en castellà amb aquestes regles del joc.
Com és evident, els factors econòmics no ho condicionen tot i, de fet, molts d’aquests petits generadors de continguts a les xarxes en castellà malviuen exactament igual que els seus homòlegs en llengua catalana, però les oportunitats de professionalitzar-se i obtenir majors rèdits materials són més altes a l’altra tanca lingüística. A l’esfera digital en català, al contrari, l’opció majoritària és combinar la presència a les xarxes amb articles esporàdics als mitjans tradicionals o els diaris digitals per tindre un complement econòmic que ens ajudi a justificar racionalment davant la família o la parella les hores dedicades a internet. En aquest sentit, els solters ho tenen més fàcil per ser creadors totalment lliures.
Aquesta solució no és una tragèdia i aquells que tenim una professió segura podem participar amb major o menor intensitat al debat públic malgrat la falta de temps o recursos per fer contribucions realment cabdals. Tanmateix, aquesta precarietat, com passa sempre, beneficia la presència dels polítics o els seus portaveus oficials o oficiosos, que poden combinar sous públics amb altres gratificacions per tindre una veu desmesurada respecte de les seves contribucions a l’opinió pública. És cert que Twitter opera com un contrapès del seu discurs, però és necessari un ecosistema de mitjans independents per articular una resposta de la societat civil més enllà dels crits d’enuig a les xarxes socials.
El problema de l’ecosistema comunicatiu català és semblant al que enfronta Elon Musk: s’ha de trobar un model de negoci viable per fer rendible econòmicament la massa heterogènia de creadors espontanis i voluntariosos que poblen les xarxes sense dependre dels fons públics o les institucions per sobreviure. És possible que molts estimen la llibertat anàrquica de creadors autosuficients, però fer empresa en el sentit de fonamentar estructures i societats de la informació que puguin perdurar més enllà dels entusiasmes particulars és vital. El gran fet diferencial de la llengua catalana és aquest buit de la indústria cultural que no genera un negoci arrelat principalment als lectors o consumidors, a la societat civil, sinó que depèn massa dels despatxos oficials per poder pagar nòmines mínimament dignes. Aquesta mancança ens condemna a ser una cultura afònica.
2
