Fa anys, en un article similar, opinava -raonar seria massa pretensiós- que al Govern de Catalunya només li passava posar en marxa el Pla Idiocat. Teníem el Neucat, Infocat, Allacat, Inuncat… que són els plans d’emergències que marquen el protocol d’actuació davant esdeveniments i catàstrofes. Són plans on els fascinants cossos de seguretat i de protecció civil gaudeixen d’una autoritat tèrbola en un sistema democràtic seriós.
He cobert desenes manifestacions i incendis forestals i no s’arriben a imaginar el que pot fer un ciutadà guarnit amb una gorra, una armilla fosforescent i una pàtina d’autoritat o el pornogràfic servilisme dels professionals d’emergències mèdiques amb policies i companyia. Sovint, més papistes que el Papa. Tot plegat ja fa basarda en una democràcia que li queda molt per fer i aprendre, perquè com es va demostrar en l’onírica distopia del confinament per la COVID, la democràcia fallava més que una escopeta de fira. I les democràcies es constaten quan hi ha crisis de veritat.
El departament d’Interior és el paradigma d’aquesta irregularitat constant. Ep, com també el ministeri del ram. Cap administració des del pacte de debilitats que va suposar el règim del 78 ha servit de manera exemplar a la democràcia des dels departaments o ministeris d’Interior, que fet i fet, són el mateix. Però, com a mínim, tenien la delicadesa de no vendre garsa per perdiu. Ens entretenien, i entretenen, amb aquests megaplans ostentosos, que no són res més que passar-se per l’engonal drets fonamentals com el dret a la lliure circulació, a l’expressió o la informació.
Ara, però, sembla que Interior ha posat en marxa el pla Idiocat que consisteix en tractar els ciutadans com idiotes. Potser no s’equivoquen i ho som, però no pas més que ells. I posats a posar paradigmes, poso l’aplicació de la Llei de Seguretat Ciutadana. El cas d’en Josep Rafel és espectacular. Un home retrata un agent dels Mossos d’Esquadra que pica amb una porra extensible les mans d’un exvicepresident del Parlament, Josep Costa. Els vídeos i les fotografies formen part d’un procés judicial obert contra l’agent perquè el jutge té la sospita que picar Costa va ser un gest gratuït. El departament d’Interior remet una carta certificada a Josep Rafel anunciant-li que li obren un expedient amb una sanció de 601 euros, però que si no fa al·legacions, li queda per 300. La notícia es difon i els responsables d’Interior, via Twitter, s’afanyen a dir que la multa no es ferma, que encara pot fer al·legacions.
Encara em fa mal la panxa del tip de riure que em vaig fer en veure les explicacions. Freguen el ridícul i més quan la mateixa administració es vantava feia una setmana d’aplicar més benèvolament la llei mordassa que no pas el ministeri que dirigeix Fernando Grande-Marlaska. És a dir, emboliquen en un procediment administratiu un ciutadà, amb els costos i l’ensurt que suposa, i responen perquè la notícia s’esbomba i s’adonen del numeret. A sobre tenen la barra de dir que obrir un expedient és “quasi automàtic” (sic). Deu ser la primera administració del món que obre expedients en mode “gairebé”. Si és així, el principi de seguretat jurídica deu ser mort i enterrat.
La gravetat del cas va més enllà. Aquest Govern, d’ERC, però també quan hi havia Junts, presumia de defensar la llibertat d’expressió i ser una icona de la lluita antirepressiva. Però, ves per on, apliquen un principi terrible, el conegut com a chilling effect, és a dir, l’efecte dissuasiu. És a dir, no només enviar requeriments, sinó permetre a Mossos i policies locals identificar i denunciar ciutadans sense una causa prou clara. Per exemple, per assistir a un míting de Vox a Salt i cridar. Els policies van identificar les persones que reivindicaven els seus drets mentre la ultradreta tracta els barris de Catalunya de “femer multicultural”.
Aquest ritual d’Interior no és res més que un mecanisme per desincentivar la gent de sortir al carrer a protestar, a manifestar-se. Mai pots saber si el policia de torn, perquè li cauen malament els indepes, els anarcos, els àrabs, els catalans, els espanyols o les puntaires t’identificarà i un funcionari superior de manera “quasi automàtica” (hahahaha!) t’enviarà una carta a casa. És el Pla Idiocat. Com diria el sergent Phil Esterhaus, “vagin amb compte allà fora“.
6
1
