La maniobra protagonitzada per Yolanda Díaz per apropiar-se d’un espai polític serà estudiada pels historiadors i politòlegs. Més enllà de les llums i ombres del personatge i la consistència o inconsistència del seu projecte polític, a la líder del projecte Sumar se li han de reconèixer mèrits i habilitats en un ring de fang polític, l’espanyol, hostil a nouvinguts i perifèrics. Tanmateix, Díaz ha aconseguit fer-se amb el control de tot un espai polític amb no massa padrins, i tot parafrassejant Churchill, envoltada d’adversaris, d’enemics, i els pitjors de tot: de companys de partit.
No em situaré pas entre els seus apologistes ni detractors. Díaz no ha guanyat la batalla per les seves virtuts, sinó pels vicis i pecats dels altres. Si examinen la seva trajectòria com a ministra (un càrrec que pot exercir de trampolí o tomba dels polítics ambiciosos), difícilment passarà a la història per les seves grans propostes. La millora ostensible del salari mínim, l’ús de la inspecció de treball per corregir abusos ben coneguts per tothom, si bé han estat mesures més que positives, no representen altra cosa que petits tocs raonables de socialdemocràcia. Potser, la diferència és que s’ha aprofitat del socialisme fake d’un PSOE massa condicionat per l’herència de Felipe González i d’un capitalisme espanyol, estranya barreja entre l’intervencionisme estatal i un neoliberalisme tant o més despietat de Thatcher, que es podria fusionar amb la tendència feudal que tan bé va descriure Miguel Delibes a Los Santos Inocentes. En un país europeu normal ja faria temps que el salari mínim estaria per sobre del 60% del mitjà i que la immensa majoria de treballadors no fessin hores extres irregulars i no pagades hauria de ser la norma, i no pas l’excepció que alimenta diferències socials i certa “cultura del pelotazo”. L’emprenyamenta de la dreta té a veure amb les reminiscències franquistes en què les relacions treballador – patró van marcades per una filosofia feudal.
Tanmateix, Díaz, i això és el que satisfà essencialment l’establishment, ja no planteja una esmena a la totalitat de la deficient democràcia actual, a diferència del que es va arribar a debatre a l’època de la irrupció dels “morats”. De fet, la irrupció d’aquest espai, vinculat al 15-M, aquell moviment transversal arreu d’occident durant el 2011 i al que es va denominar (a parer meu, de manera exagerada) com a primavera àrab, va plantejar un trencament amb el règim monàrquic vigent, hereu legal i biològic del franquisme, que precisament, un dels ideòlegs del moviment, Juan Carlos Monedero, va definir com a Règim del 78. Va arribar un moment en què les mobilitzacions del carrer, el suport de bona part de la intel·lectualitat i la construcció de nous espais polítics, semblava poder fer trontollar aquest sistema que el dictador, efectivament, va deixar “atado y bien atado”. No va arribar, per descomptat, amb la capacitat de desbordament que ha mostrat l’independentisme, tanmateix, per un moment, semblava que els “indignats”, i la seva traducció política, podien “assaltar els cels”. L’acarnissament del Madrid mediàtic així ens ho fa creure.
Bé, una cosa va ser el sentiment subjectiu d’aleshores, i una altra de ben diferent, és la meva mirada d’historiador. En el fons, el que va succeir va ser l’oportunisme d’un grup reduït de professors de ciència política de les universitats madrilenyes (bona part dels quals, deixebles de Ramón Cotarelo), que van saber explotar el malestar de la seva generació i construir un artefacte polític, Podemos, que va tenir una traducció electoral i van acabar devorats pel sistema que pretenien combatre. Al final (i als historiadors no ens hauria d’haver agafat desprevinguts) el que va passar és que els espais socials i polítics de l’antic comunisme post-89, van fracassar estrepitosament, malgrat els desesperats intents per adaptar-se a la nova situació mitjançant mutacions. El seu desig de monopolitzar la dissidència i la seva incapacitat de comprendre la naturalesa de l’estat, no els va funcionar.
L’única manera viable d’acabar amb el postfranquisme consistia a deconstruir Espanya, desposseir de poder el Madrid forat negre supermassiu. Bastir una veritable Espanya confederal (amb un mapa d’estats que coincidís amb les nacions naturals de Països Castellans, Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, amb les seves subdivisions internes) en què la capital del regne no tingués capacitat legislativa i el poder real fos descentralitzat. O expulsar a coses una monarquia corrupta i patètica. O, amb l’escissió de Catalunya, que hagués impedit la continuïtat de les elits extractives de viure a còpia d’espoli colonial de la perifèria, privant-les del seu estil de vida. Tanmateix, el “momentum” d’aquest fracàs, probablement va tenir lloc el 2017 en l’entrevista Dante-Fachín i Pablo Iglesias, quan el segon va decidir vetar el referèndum d’independència. El gest, ja fos fruit del càlcul polític, ja fos l’inconscient col·lectiu de l’espanyolisme supremacista, va ser el fiasco de Podem, de l’alternativa política, i del mateix concepte “alternativa”, exercint de crossa al PSOE. Yolanda Díaz, a qui li va faltar molt poc per fer una declaració d’amor incondicional a Pedro Sánchez a l’esperpèntica moció de censura de Vox, no deixa de ser un reflex d’això: que d’assaltar els cels, certa esquerra prefereix socialdemocràcia en dosis homeopàtiques.
No li vull treure mèrits a Díaz. Sens dubte, és una política brillant, que sap quan atacar, i quan defensar-se; quan parlar i quan callar; quan actuar i quan abstenir-se. També és cert que, des del seu entorn, una esquerra addicta al sectarisme i als cops de palau, no li posarà les coses gens fàcils (i aquesta setmana n’hem comptat uns quants gestos transcendents). Tanmateix, l’èxit (si més no momentani) de Sumar té a veure amb la divisió del seu entorn, la capacitat de restar que implica la deriva woke a la qual s’ha abraçat apassionadament l’estructura de Podem i a la multiplicació dels errors dels seus adversaris. Ja ens adverteixen els historiadors Yuval Noah Harari i Enzo Traverso que la intransigència sectària de les esquerres té massa a veure amb cert esperit de guerra de religions en què esdevé el combat ideològic. N’hem tingut una bona mostra amb les lleis del “Sí és Sí” (Antes muerta que reconèixer que l’han cagat), de la llei Trans i de la divisió induïda del moviment feminista. Podríem afegir el folklorisme que comporta l’assumpció acrítica del pensament decolonial, les noves teories racials o qualsevol altra intoxicació del consum de filosofia postmoderna caducada i en mal estat. Queden ben lluny aquells temps en què es proposava una Renda Bàsica Universal, la reducció del temps de treball a 30 hores setmanals, la cogestió, la participació dels treballadors en els beneficis empresarials o el dret a l’autodeterminació.
Ja veurem què passarà amb aquesta relació Sánchez-Díaz, i l’espai postcomunista un cop passat el nou cicle electoral. Com alguns analistes apunten, l’establishment sembla content amb Díaz perquè, objectivament, sembla una persona “més centrada” (utilitzin tota la polisèmia del terme) que Montero. Podria servir com a la crossa necessària d’un president socialista amb fama de tenir “baraka”, una mena de sort divina que el protegeix dels seus enemics, des de la innocuïtat de la majoria dels plantejaments de Sumar. Ara bé, el règim del 78, al qual Podemos li va donar respiració assistida des del moment en què es va negar a ajudar l’independentisme, conté una llei electoral, preconstitucional, que promou una mena de “bipartidisme imperfecte” (dos partits que desempaten gràcies a formacions satèl·lits). Perquè, en el fons, el que proposa “Sumar”, com el que va proposar Podemos, o com aspira a fer ERC, més que una reforma de la Segona Restauració Borbònica, aspira a una actualització informàtica del Règim del 78, d’aquelles que fan lleus retocs per blindar el programa per evitar la seva desestabilització o la introducció de malware.
5
5
