Cada vegada que Trump mou fitxa, una tremolor de cames recorre Europa de punta a punta. L’escena del despatx oval, amb Zelenski aguantant l’esbroncada del segle, ha estat una magnífica exhibició del poder en estat pur, brutalment pur. El shock, a la major part de les polítiques estatals europees, és total. No saben ni què dir ni què fer. És a dir, que no faran res, perquè no poden fer res.
L’amo del món exerceix sense manies, amb obscenitat pornogràfica. Missatge als europeus: no sou res, no aneu enlloc, no teniu cap mena de pes al món, passo de vosaltres, ja us ho fareu. Ucraïna és l’excusa. Sí, possiblement, igual que Stalin i Hitler es van repartir Polònia, ara Trump i Putin es poden repartir Ucraïna, al mateix temps que el president americà abandona Europa a la seva sort: si us trobeu els russos al menjador de casa, ja us ho fareu.
Trump serà moltes coses, però no té ni un pèl de tonto. Té claríssima la seva finestra d’oportunitat: uns quants mesos de repartir garrotades a tort i a dret, crear una imatge de governant poderós i temible, sacsejar el seu país i el món, deixar tothom en fora de joc una temporada… i posar-ho molt, molt difícil, per a qui vulgui passar al contraatac.
La gran víctima d’aquesta estratègia brillant, de piconadora que passa per damunt de tot i de tothom, és la Unió Europea, que està absolutament en pilotes davant d’un fenomen que li ve molt, molt gran. Trump té una estratègia i una voluntat de ferro, mentre que els poders europeus naveguen pels oceans espessos de la burocràcia, de la política adormida, de la incapacitat i la manca absoluta de voluntat de fer una unió de veritat. Això no ho vol ningú i Trump ho sap.
No trigarem massa a preguntar-nos no només si la Unió Europea existeix realment, que la resposta és no, sinó si vol existir, que tampoc. Trump està deixant en pilotes els governants europeus i la seva creixent mediocritat.
Ara faran veure que els estats europeus tenen musculatura per parar-li els peus a Putin. No s’ho creuen ni ells, com quan diuen, per enganyar qui es deixi enganyar, que cal anar cap a un exèrcit europeu. Ni de conya les elits estatals cediran el control dels seus febles exèrcits. I, per altra banda, no hi ha diners per a un exèrcit compartit, o sigui que res de res, impotència total.
Europa està atrapada en el fangar enganxós dels seus estat-nació, dinosaures que paralitzen l’energia europea, que impedeixen tant una unitat estratègica com el reconeixement de les infinites oportunitats que hi ha en la diversitat de nacions i pobles europeus. Aquesta Europa s’ha muntat un teatre a Brussel·les, amb una mica de retòrica que ja no convenç ningú, però és feble i està més desunida del que sembla. Ho veurem en poc temps, quan cada elit estatal comenci a explorar pel seu compte el nou món de Trump i Putin, amb l’ombra dels xinesos al fons: cadascú anirà a la seva, perquè el que no els ha interessat mai és posar els fonaments d’una política europea de veritat. I ara ja és tard.
Això, per a un país europeista per desesperació i “postureig”, com Catalunya, pot ser un desastre còsmic. Els darrers anys ja hem anat veient quin pa s’hi dona, a Brussel·les. El club d’estats nació s’ha anat doblegant a les exigències espanyoles, tot i que amb un major respecte a l’estètica. Al capdavall, Europa no ha jugat cap paper decisiu a la revolta catalana ni a la repressió castellana. Són afers interns. No han volgut entendre que a Catalunya tenien una oportunitat per redibuixar Europa: sempre els tremolen les cames, sempre pesen més els interessos de les elits estatals, sempre es refugien en discursos buits. I aquí ens hem cregut molt ingènuament el bonic conte infantil de Brussel·les i no ens hem adonat de com han descapitalitzat i destrossat el projecte de les nacions reals d’Europa.
Ara tot aquest edifici està començant a trontollar seriosament i amenaça d’ensorrar-se damunt nostre, per variar. No tenim tampoc ni estratègia ni visió europea, ni sentit de l’oportunitat: prou fem sobrevivint a la depressió, a l’ofensiva colonial i a uns quants problemes domèstics, que és evident que no solucionarem mai mentre seguim igual i bloquejats per la mateixa política estèril, cega i covarda.
Però tenim al davant dels nostres nassos la millor lliçó en dècades sobre la voluntat de poder, gentilesa de Trump, deixant de banda altres valoracions. Es pot fer amb més gràcia i elegància, però el poder s’exerceix així i els interessos estratègics es defensen així. I abans, molt abans, es construeix una plataforma ideològica potent i es busca de veritat la majoria, perquè no oblidem que la victòria electoral de Trump va ser indiscutible. Podem ploriquejar tot el que vulguem, lamentar el final del món conegut, fotre’ns dels americans o preparar-nos per a l’apocalipsi. Però més valdria que agaféssim el bloc de notes i prenguéssim apunts, perquè el KO d’Europa i el tsunami Trump són una magnífica, brutal i perillosa oportunitat per fer-nos políticament adults i forts.
