Queden deu dies per saber si els associats de l’Assemblea Nacional Catalana aproven tirar endavant la llista cívica. Després encara caldrà veure si el nou Secretariat Nacional, que s’ha d’escollir al maig, queda en mans dels crítics –els que ara fan campanya contra la llista– i troben la manera de tombar la decisió –si ha guanyat el ‘sí’– i de justificar-ho. Sigui com sigui, la divisió i a tensió interna a l’ANC és evident. S’ha afegit a la divisió entre els partits, que s’arrossega des del post 1-O –ja existia també abans de Junts pel Sí– i que s’ha agreujat des que la legislatura del 52% va saltar pels aires, definitivament, quan Junts va sortir del Govern. I ara apareix un altre element: el projecte polític de Clara Ponsatí –ja definitivament desvinculada de Junts i de la marca de Puigdemont a l’exili– i Jordi Graupera, que el 2019 ja va intentar l’assalt a l’Ajuntament de Barcelona amb perfil propi.
Tots aquests moviments –inclosos episodis com l’enganxada, totalment estalviable, de Meritxell Serret i Josep Rius aquest dilluns a la comissió d’Exteriors del Parlament, arran de la suposada trama russa del Procés–, van en direcció contrària del que seria la sempre invocada i mai compareguda unitat estratègica –de la unitat, a seques, ja ni se’n parla. Aquest caos forma part de la pulsió per trobar una via per canalitzar una reivindicació que no desapareix, però alhora se suma al mantra de la desmobilització. La va treballant com un corc, amb el mecanisme de les profecies autocomplertes, empesa per l’estancament d’un projecte que ara sembla centrat a arrencar a Espanya una reducció de la repressió amb amnistia que tothom té clar que serà insuficient. Tot plegat contribueix a generar la sensació que això s’acaba. A fer creure que el moviment s’autodestrueix en un antiprocés patrocinat pel PSOE, que s’ho està jugant tot en la seva aposta per aferrar-se a la Moncloa i desmobilitzar l’independentisme.
Tots els que tenen la mirada posada en aquest objectiu haurien de tenir present el que la història ens ensenya: el catalanisme està acostumat a les divisions internes i a la repressió. I l’independentisme, lligat a una exigència de democràcia irrefutable, de baix cap a dalt, és ara mateix una forma de catalanisme irreversible. Actualment, no troba el camí, però hi és i hi serà. I, com l’aigua, buscarà qualsevol escletxa per colar-se.
