Un dels esdeveniments de cada any, silenciat pels grans mitjans, és “Repensem-nos”, un fòrum de debat anual que se celebra a Vilafranca, que sovint s’encarrega d’allò que ha de fer el veritable pensament crític: tocar temes que no toquen amb punts de vista no sempre convencionals, convidant persones amb talent que no formen part del mainstream de la Catalunya pacificada post-155 recompensades amb canongies i tribunes als mitjans oficials.
Durant l’època del procés vam viure amb gran intensitat multitud de debats sobre com havia de ser la Catalunya sobirana. Hem de dir que, aleshores, bona part de fòrums i actes públics, estaven amarats d’una certa innocència i optimisme, de la cultura “seixantista”–l’adjectiu de moda– fruit de la idea que vivíem en un món democràtic on tot semblava possible. No ho criticaré pas. No només el context podia ser favorable en aquell moment, sinó que servidor de vostès, malgrat l’escepticisme que sempre em caracteritza, també hi vaig participar d’aquella idea que la raó democràtica es podia imposar a la força dels estats opressors. Després, va arribar aquest vent de ponent, amb aquest aire pútrid de l’Ankara mesetària, amb una onada de repressió, guerra psicològica, lawfare, i la corruptibilitat d’una part del país a partir del col·laboracionisme del 155, infiltrat a tots els espais de la vida pública i privada, també en l’entorn independentista.
La política post-155, especialment en les seves formacions polítiques pateix, doncs, d’una mena de pecat poc original de descrèdit, absència d’idees, i incapacitat de lideratge. Molta gesticulació i pocs gestos concrets. Molta retòrica i cap fet. El panorama depriment de l’independentisme oficial sembla haver-se instal·lat, amb la voluntat d’impedir certa capacitat d’estructurar noves estratègies per emancipar el nostre país.
Tanmateix, al “Repensem-nos” d’enguany van tenir la bona pensada de portar a debatre a dues figures emergents de la nova política catalana (sense les hipoteques, de moment, dels vells partits), que des de perspectives ideològiques diferents, van establir una conversa política que convida a l’optimisme, tant des de la perspectiva de l’independentisme, com des de la perspectiva de la mateixa política.
És possible que els noms els sonin: Frederic Porta i Noel Huguet. Sense necessitat d’aprofundir, el primer es reivindica de dretes; el segon, d’esquerres. Ja hauríem de saber que “dretes” i “esquerres” són etiquetes que serveixen per simplificar qüestions complexes i per identificar determinades prioritats i filosofies de fons. El problema és que la globalització ho ha capgirat tot, i les mutacions internes d’ambdós espais polítics en una època en què la política ha renunciat a la sobirania enfront de l’economia, es pot dir que ambdues ubicacions han quedat obsoletes. Porta i Huguet opten per reivindicar un significat clàssic a aquests conceptes. El primer busca en el conservadorisme certa idea de societat; el segon busca en la prioritat per la igualtat i la justícia social, cert projecte polític. Ambdós sorgeixen en espais que recorden a la política post-1945, a partir de dues revistes: “Esperit” i “Nexe Nacional”. El més sorprenent és que, tots dos, des de posicionaments òbviament distants són capaços d’establir, més que un diàleg educat, una dialèctica seductora.
Què és el que permet que algú de dretes i esquerres puguin conversar, i tot defensant interessos divergents sobre impostos, nivells de protecció social o d’intervenció estatal, model de gestió econòmica, i que d’allò se’n desprengui possibilitats d’arribar a determinats acords per avançar com a societat? Fàcil: el marc nacional. Ambdós coincideixen que Catalunya ha de ser independent, sigui com sigui, i que per a això cal aplicar estratègies ben dissenyades, planificades, pensades, reflexionades, heurístiques i sense manies. El marc nacional ho és tot. La idea que la sobirania sense manies és la més revolucionària, perquè això implica que, aleshores, les concepcions polítiques acaben tenint conseqüències reals, no pas com la Catalunya autonòmica on el marge d’actuació és nul, més enllà de la possibilitat d’ocurrències dels partits actuals d’empitjorar la vida de la gent.
Una de les coses interessants d’aquest diàleg, que recomano que els lectors es miren –el trobaran a YouTube o a la mateixa plana del “Repensem-nos”–, és que aquesta dreta i aquesta esquerra (per cert, que Huguet va estar mínimament vinculat a una CUP que durant el Procés va ser una de les propostes polítiques més interessants del país), és que aquesta llibertat d’ambdós nous espais polítics (Esperit i Nexe Nacional), que no competeixen per l’oxímoron del poder autonòmic, és que han pogut desprendre’s del greix que les dretes i esquerres occidentals han acumulat en aquesta època sense política ni pensament. No trobareu idees woke ni estirabots de criptobros d’una banda ni d’una altra. Sí que trobareu una discussió sòlida sobre aspectes que ningú no gosa tractar de manera desacomplexada: nacionalitat, llengua, defensa, immigració, seguretat. Hi trobareu divergències sobre aquestes qüestions, com és obvi i necessari. Tanmateix, trobareu una capacitat i voluntat d’establir consensos, i no pas discussions bizantines, silencis sepulcrals o sentències desqualificants.
La discussió entre Porta i Huguet em va portar a reflexionar sobre la crisi de la política. Si assumeixes el projecte d’un país independent, és més que lògic que acabis tenint una concepció, un llenguatge i un aparell ideològic d’Estat, de polítiques amb impacte real, de possibilitats de negociar amb el teu adversari, en funció de les forces i suports electorals respectius. Si el marc és autonòmic, és completament normal que, davant la impotència de pensar el país, apareguin el narcisisme de les petites diferències, la competitivitat absurda, les propostes superficials, anecdòtiques, o la por d’abordar qüestions delicades i controvertides, o els vets creuats contra qui creus que és el teu enemic (i, tanmateix, resulta ser el teu conciutadà). O, precisament, aquesta dèria per aliar-se amb els enemics que, d’esquerra a dreta, et poden semblar simpàtics, i que tenen com a funció anorrear-nos com a poble. És allò de centrar grans debats sobre les copes menstruals, l’alambinament de la legislació sobre habitatge, els lavabos inclusius, o els ajuts per pentinar mascotes. La petita política que renuncia a tractar l’únic tema realment rellevant: la sobirania. Una sobirania que ha de servir per tenir una societat normal, i perquè aquesta es doti de prou poder per determinar unes noves regles del joc perquè la majoria se’n puguin beneficiar.
En un segle en què la ideologia recula davant la identitat, allò essencial és la nació, marc on es desenvolupa la vida real de les persones, com ens recorda el darrer i interessant llibre de l’historiador danès Eric Storm. Porta i Huguet, persones amb capacitat de verbalitzar les seves diferències fent un cafè, ens mostren que hi pot haver una política intel·ligent i útil en una època d’incerteses. Són ells que ens recorden que hi pot haver una dreta i una esquerra normals en una Catalunya normal.
