Si haguéssim d’atribuir la periòdica denominació de “malalt europeu”, en aquesta dècada, Alemanya resultaria la principal candidata. Estancament econòmic, inflació per sobre del normal; decadència industrial; polarització social i política; expansió de les desigualtats; deteriorament accelerat dels serveis públics; resultats educatius decreixents… Fins i tot per als ferrocarrils alemanys, antigament admirats per la seva eficiència, la puntualitat resulta avui una excepció. Per primera vegada, la indústria automobilística està a punt de tancar fàbriques al país i enviar milers de treballadors qualificats a l’atur. Les eleccions anticipades per al març assenyalen bons resultats per als partits que, per estalviar-nos etiquetes fàcils i poc precises anomenarem “antisistema de dretes” (al costat de l’Aliança Sahra Wagencknecht, un partit amb plantejaments convencionals d’esquerres lliure de postulats woke).
Malgrat que les causes són múltiples i variades, a l’hora d’explicar com la locomotora d’Europa ha descarrilat ens hauríem de centrar en un fenomen que persegueix històricament els alemanys: solen ser víctimes dels seus dogmes. El conjunt de decisions del darrer quart de segle és al darrere d’aquesta situació crítica que afegeix incertesa, no només al país, sinó a una Europa que fa massa anys que està a remolc dels errors de Berlín. La tradició econòmica alemanya es fonamenta en l’ordoliberalisme, un corrent de pensament segons la qual hi ha d’haver una economia social de mercat fonamentat en l’austeritat econòmica, la necessitat de mantenir una inflació baixa (ni que sigui a costa de l’ofec de la inversió pública) i l’aversió al dèficit i a la intervenció pública en cas de crisi. Aquesta escola econòmica, en certa manera, és la que s’ha fet servir des del Tractat de Maastricht (1993) ençà. I que ha arrossegat Europa a la decadència econòmica, a l’especialització de regions europees en determinades àrees (per a nosaltres, turisme i activitats de baix nivell; per a la Mittel Europa, indústria i comerç) i a imposar polítiques d’austeritat que han destruït economies com la grega i han afeblit profundament el sud de la UE.
Aquesta ortodòxia se’ls ha girat en contra. I ve de lluny. Amb el canceller (socialdemòcrata i corrupte) Gerhard Schroeder es va adoptar l’Agenda 2010, que bàsicament consistia a empitjorar les condicions laborals dels alemanys, obligant-los a acceptar menys salari per més feina, per, teòricament finançar l’absorció d’una antiga Alemanya Oriental la indústria de la qual va ser desmantellada i convertint els seus habitants –els össis– en una mena de ciutadans de segona, mantenint la profunda divisió encara existent al país. Amb menys euros a la butxaca dels treballadors (i majors diferències socials), l’economia va començar amb importants disfuncions que van ser aprofundides a l’era Merkel. L’entrada de milions de refugiats, empesa per un empresariat alemany cada vegada més cobdiciós i irresponsable, les classes altes del país es feien el conte de la lletera que així podrien millorar els seus guanys mantenint el dèficit públic en nivells mínims i reduint els impostos als més rics (propiciant, per exemple, aquest allargament de l’edat de jubilació als 67 anys en un model que Berlín ha anat imposant a la resta de la Unió Europea). Tanmateix, la competitivitat, en una era en què els desafiaments econòmics venien de la Xina (un model comunista, d’intervenció estatal amb mecanismes d’economia de mercat) convertien en obsolet un sistema sotmès a revolucions tecnològiques quotidianes que requereixen inversió pública per mantenir la competitivitat.
A tot això, l’esquerra, desacreditada per la seva gestió durant l’època d’Schroeder (que, com passa amb els partits socialdemòcrates, es dediquen a posar en marxa polítiques neoliberals) va empènyer la classe política a prendre decisions estratègiques fatals. Els ecologistes van fer tancar les centrals nuclears molt abans de la fi de la seva vida útil, i, mentre es parlava d’energies renovables (ni prou madures, ni amb prou inversió pública) es van abraçar als hidrocarburs russos, l’única energia més o menys barata quan també els alemanys havien decidit, en nom del medi ambient, tancar les mines de carbó (mentre els xinesos n’obrien de noves per, paradoxalment, alimentar les fàbriques de cotxes elèctrics). La pandèmia, primer, i el conflicte d’Ucraïna, després (on la diplomàcia alemanya, caracteritzada històricament pels seus errors estratègics), van elevar el cost de l’energia a nivells astronòmics. I en una economia moderna i tecnològica, per molt que hagis rebaixat el poder adquisitiu dels treballadors, amb una energia cara, la productivitat s’estimba. Misteriosos atemptats com el que va acabar amb el gasoducte del North Stream (no és cap misteri que els serveis secrets nord-americans, amb els seus aliats noruecs són els principals sospitosos) va deixar l’economia alemanya als peus dels cavalls.
L’encariment de l’energia, acompanyat de la pèrdua de productivitat, no és l’única preocupació dels alemanys. La crida a l’arribada de milions de refugiats, que en nom de la solidaritat amagava el somni humit dels empresaris alemanys d’obtenir milions de treballadors barats per reduir salaris i condicions de treball, no va trigar ni un minut a provocar problemes de seguretat greu. La nit de cap d’any de 2015 va estar caracteritzada per centenars d’agressions sexuals a ciutats alemanyes en atacs que, segons la mateixa policia, eren concertats i on els protagonistes solien ser joves refugiats d’Orient Mitjà i del nord d’Àfrica. A banda d’això, la incorporació al món laboral dels refugiats ha estat limitada, i, per contra, les seves famílies extenses han generat una sobrecàrrega d’uns serveis públics mal dimensionats i que, a causa del dogma de l’austeritat, no semblen tenir marge ni voluntat de creixement i expansió. El nombre d’atemptats gihadistes no ha deixat de créixer. I, tenint en compte els precedents (atacs amb ganivets, deteriorament de la seguretat pública, exhibicions d’islamisme radical i atemptats contra mercats de Nadal) han generat un clima de ressentiment, que, de moment, canalitzen partits aliens al sistema tradicional i que ja comencen a resultar hegemònics als lands orientals. El darrer atemptat de Magdeburg, carregat d’incerteses respecte a les motivacions del perpetrador també recorda a aquelles accions que es van produir durant la guerra freda en el marc de l’Operació Gladio, operacions del servei d’intel·ligència amb l’objectiu de preservar l’ordre polític, desestabilitzar els governs i intimidar la població.
En qualsevol cas, Alemanya sembla estar atrapada pels dogmes que ella mateixa ha construït durant les darreres dècades. La decadència de la seva indústria automobilística ha estat provocada per la creença, no sostinguda per l’enginyeria, que és possible electrificar la mobilitat, quan semblen clars els límits tecnològics i perquè la Xina, que està guanyant la partida industrial, es fa amb el mercat gràcies a la intervenció pública de l’Estat, mentre que deixa en la més absoluta indefinició a unes grans marques com Volkswagen que, ni tenen capacitat de fabricar cotxes assequibles per a la població, ni són capaços de revertir les mesures ecològiques que representen una cotilla de ferro per a les seves decisions industrials, i que comporten una pèrdua de pes econòmic i un horitzó caracteritzat per l’empobriment i manca de control. I tot plegat en una Alemanya que, fonamentalment, és una nació de vocació ètnica i cultural, i que, per contra, es troba amenaçada per un gruix creixent de població que sovint rebutja obertament la identitat de la societat d’acollida, i que, com passa arreu del continent, va creant espais comunitaristes aliens als consensos socials i al codi civil i penal alemany.
Les eleccions d’aquí a pocs mesos generaran grans tensions i obriran les falles tectòniques d’una societat farcida de descosits, a causa d’un quart de segle de males decisions. Qüestions com ara la immigració i l’acostament a Rússia seran fonamentals, o la revisió del model econòmic seran més que rellevants. Ara bé, la dependència dels Estats Units i la llarga tradició alemanya de prendre decisions estratègiques errònies hi pesen molt per a un futur incert i conflictiu.
