Un poble adult és aquell que sap i vol analitzar els seus dirigents. Ho fem els catalans? Com que en el decurs dels darrers tres segles sempre ens ha manat l’ocupant, poca traça tenim al respecte. Políticament, ens hem forjat més en la resistència que no pas en controlar i corregir l’acció política dels nostres representants. Ens manca el sentit psicològic de la política que tenen aquelles nacions lliures de la colonització mental. Haurem de començar a esmenar-ho, oi?
Prenem la imatge de Salvador Illa, per exemple. El primer que destaca en l’exbatlle de la Roca del Vallès és el seu posat d’enterramorts. De fet, quan penso en la situació actual de baix to de Catalunya, em sembla el més indicat per tancar el taüt. Però en una època on la incontinència verbal passa factura al més pintat, la seva inexpressivitat he esdevingut un actiu polític. Molts podrien pensar que s’aplica aquell proverbi àrab que diu que l’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. Ho dubto. Més aviat és la impotència de l’indigent dialèctic.
Com que no té paraules, mai no pot liderar res. Sospito que el seu fervent catolicisme l’ha fet un home introspectiu i sap ben bé allà on pot arribar. Conscient sobre quines són les seves limitacions, la seva carrera política l’ha basat exclusivament en la fidelitat. Mai no ha mostrat cap signe d’ambició. Ell és un soldat obedient. O un vassall fidel, potser? Esbrinem-ho i entendrem com Salvador Illa encarna les misèries més baixes de Catalunya.
Estic convençut que si el nostre personatge pogués demanar un miracle (potser encara hi creu), allò que reclamaria és que li desaparegués l’accent català. Per què? Per la simple raó que és l’única cosa que li impedeix que el vegin com un veritable espanyol. I és que el subconscient sovint juga males passades. Recordeu si no les situacions grotesques que va protagonitzar en les darreres campanyes electorals quan es va referir a Lleida i al Baix Llobregat com “Lérida” i “Bajo Llobregat”, respectivament.
Amb tot, Illa sap jugar les seves cartes. El seu aire impertèrrit agrada a Madrid. No és com aquell disbauxat d’en Miquel Iceta que es posava a ballar com un foll amb la música de Freddie Mercury. “Salva és un hombre de fiar. Si no és por el acento, ni parece catalán”, segurament deien a la Moncloa i a Ferraz. Tímid, però perspicaç, sap com complaure a l’amo. És fill d’aquesta mentalitat catalana tan arrapada en el cervell de molta de la nostra gent.
Salvador Illa és home-màscara. Totes les seves carències les amaga darrere la seva expressió circumspecta. La cara de pomes agres poques vegades li desapareix i només el veureu cofoi i rialler quan el rep Pedro Sánchez o Felip VI. Allà sí que se’l nota agraït. És com si la felicitat li arribés de cop i volta.
Quan afirmo això és perquè, entre altres coses, recordo les seves dues darreres trobades amb el Borbó. La primera fou a Barcelona amb motiu de la Copa Amèrica i la segona, ara fa quatre dies, a Figueres en una visita al museu Dalí. Era l’Illa que volia encarnar la tornada normalitat colonial. Quan veia les imatges no podia evitar recordar el retrat que l’insigne patriota Daniel Cardona feia d’aquests catalans en el seu llibre “La Batalla”: «Els catalans no som res més que uns servils esclaus a casa mateixa. Som el gos que llepa la mà de l’amo que li pega. Tenim la mansuetud del bou i ens passem la vida en una humilitat menyspreable».
