Fins a quin punt l’èpica nacional pot ser productiva o contraproduent socialment és una qüestió medul·lar que ha mogut bona part de la història i dels papers impresos des que la consciència de nació o –d’estat-nació– és efectiva. El romanticisme hi va sucar plomes i més plomes amb l’excusa de la reivindicació de la mítica medieval, però la cosa –la reivindicació– venia de més lluny.
La identificació d’aquesta èpica nacional amb el poble és eminentment burgesa. No debades la llibertat d’Eugène Delacroix que el guiava enarborava la nova bandera francesa. Les de Clodoveu i els reis francs, carolingis, capets, valois i borbons eren unes altres.
La consciència d’èpica nacional abans de les revolucions burgeses era frugal. N’hi havia, sí, però cedia el pas a una altra consciència lligada a les cases reials. O s’hi identificava. És a partir, doncs, de les revolucions burgeses i de la consciència de “poble” que aquesta èpica cobra el sentit amb què ara la podem identificar.
Òbviament, l’interès dels estats amb voluntat de nació única –que són tots, però amb intensitats diferents– ha estat fer estantisses les altres realitats nacionals. Corrompre i dissoldre les internes i combatre i eliminar les externes. Ha estat una manera molt general d’aplegar i consolidar les voluntats col·lectives. Per muntar aquesta argamassa –sovint molt polimòrfica– ha calgut que els poders definiren i articularen èpiques nacionals. Unes èpiques que miren de fomentar el fenomen que rep el nom de patriotisme.
Catalunya és una nació sense Estat. Per voluntat pròpia expressada pels seus representants majoritaris en un parlament democràtic ara mateix. No ha comptat, per tant, des de la seua revolució burgesa, que va ser la industrial, amb els engranatges habituals per generar l’adhesió col·lectiva que defineix els Estats. Però els ha improvisats ací caic allà m’alce. Ha mirat de definir la seua èpica des del romanticisme i, després, amb la historiografia que se’n va derivar. També, òbviament, amb el catalanisme polític, perquè el justifica. Aquesta èpica pròpia explica Roger de Llúria de manera energèticament oposada a la que va fer servir el nom Roger de Lauria per a batejar un destructor.
L’èpica nacional catalana no es pot absorbir des dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós. Precisament, perquè la intenció dels Episodios és eliminar-la i substituir-la. En fora conscient o no el senyor Gadós, que ben segur que sí que n’era. Segons Max Aub, la prosa de Galdós contenia “completa, real i viva la vida de la nació”. Amb més o menys traça i encert, l’èpica nacional catalana s’intentava forjar en aquella època des del Canigó de Mossèn Cinto fins a la premsa satírica més popular.
L’intent del catalanisme, amb sotracs tan bèsties com les tres dictadures que va covar Espanya de 1923 a 1975, havia reeixit fins ara. Combatre una èpica nacional tan abrasiva com ara l’espanyola o la francesa no és gens fàcil. De vegades aquesta èpica d’intenció nacional catalana tot just serveix per alimentar el caliu regionalista. Sovint, va molt més lluny.
Atenció amb la trampa ben grollera dels sense bandera que arremeten contra l’èpica catalana en nom dels valors pretesament universalistes. Solen amagar-ne la pròpia, en el pitjor dels casos. En el millor, aquest desarmament de vocació aparentment innòcua rearma la rival. La que juga amb totes les cartes a favor.
L’èpica a Catalunya, doncs, o és catalana o és espanyola, que mira de digerir la primera amb fesomia innocent. En aquests moments post digestius que vivim l’una i l’altra malviuen. L’espanyola només convenç els recalcitrants habituals. La catalana ha gastat –o a malgastat– tots els estendards en un procés que s’ha demostrat àrid, infructuós.
L’èpica espanyola va ensenyar les banyes mentre la població acomiadava els seus odisseus camí de Barcelona per aturar un referèndum popular. La catalana va mostrar les anques quan després de l’1 d’octubre va retirar-se a les casernes de tot l’any. De tota la vida.
Ara no hi ha una èpica catalana com els déus manen perquè els qui l’han de consumir es mouen entre la retirada, el despago o el ressentiment. A què es pot apel·lar en aquests moments per remoure l’orgull o la resistència nacionals catalanes? Les ressaques ja ho tenen, això.
I malgrat això, cal reivindicar amb orgull i resistència l’èpica civil que va fer possible que el 23 d’abril de 1976 s’improvisara el primer diari en català des de l’entrada de les tropes franquistes a les grans ciutats. La història de l’Avui és la història d’una èpica periodística –i nacional– digna, justa. La van combatre i la van ridiculitzar els que ja en tenien prou amb l’altra o els que van confondre rivalitat ideològica amb abrasió nacional.
La història de l’Avui –la primera història de l’Avui– es presenta ara al Palau Robert de Barcelona. I es reivindicarà durant les pròximes setmanes i fins el 23 d’Abril a través dels actes que desplegarà El Punt-Avui per commemorar el cinquantenari de la capçalera.
La història de l’Avui és la història d’una gent i un diari que volien èpica periodística i èpica nacional contra les repressions i les banalitats que ocupaven el país derivades de la victòria franquista. Potser aquest va ser el problema. Però aquest sempre serà el problema dels que reivindiquen èpiques humils contra les grans èpiques dominants.
