Un país precari

"Si haguéssim de resumir en una frase el principal problema social de Catalunya seria “treballar per dos i cobrar per mig”

Si haguéssim de resumir en una frase el principal problema social de Catalunya seria “treballar per dos i cobrar per mig”. De fet, semblaria el lema que defineix l’absència de contracte social, que explicaria allò que Vicenç Navarro ja denunciava feia dècades com a “subdesenvolupament social” i que resumiria les relacions de classe en un país molt desigual, que rere certa retòrica de l’emprenedor i ètica del treball ha amagat i amaga moltes misèries evitables. 

No són opinions, són fets freds corroborats per les estadístiques. Catalunya no és cap país pobre. El seu PIB per càpita (2019, IDESCAT) ens correspondria uns 32.658 € anuals, cosa que ens situaria en el 33è lloc, just per sota d’Israel (32.769 €) i no massa lluny d’Itàlia (35.597), França (37.872) o el Regne Unit (38.452) (Dades del Banc Mundial). El problema, i un dels principals factors que propicien aquest “viure per sota les nostres possibilitats” té a veure amb l’escassa participació dels salaris en la renda del país. Traduït en xifres, si el salari mitjà anual dels catalans és de 25.558 € (2018) això representa un escàs 78% del PIB per càpita, la qual cosa indica que bona part de la riquesa és heretada, financera, patrimonial o, en altres termes, que no prové de l’esforç, sinó del rendisme.  Si ho comparem, la participació dels salaris en la renda dels italians és del 88%, dels francesos, un 96%, dels finlandesos un 108% i dels israelians un 122%, amb un salari anual superior als 40.000 €. La cosa és més greu si tenim en compte que el salari medià dels catalans, és a dir, el més freqüent, és de 17.428 € anuals que, repartits en 14 mensualitats es tradueix en 1.244 € bruts al mes -és el que explica la baixa recaptació fiscal absoluta i l’esquifida despesa social–. Si això es combina amb el fet que el lloguer d’habitatge mitjà a Catalunya és de 713 €  (898 € a Barcelona), i afegim cistella de la compra, preu de serveis oligopòlics de llum, gas, electricitat, podem entendre perquè som un país ric amb catalans pobres (i altres que viuen en base a privilegis heretats). Tot això explicaria que Catalunya és un dels països europeus amb major taxa de risc de pobresa (24,6%) (IDESCAT) respecte, per exemple, Itàlia (19,9%), Regne Unit (16,7%), França (13,6%) o Finlàndia (11,6%). 

Alguns diran… això és fruit de l’estructura econòmica… Segur? Més aviat hauríem de parlar de decisions conscients i no tant d’un problema de formació dels treballadors (la cantarella habitual que oculta una diàspora creixent de professionals qualificats) com de deficient cultura empresarial. El 22% dels treballadors catalans és precari, una taxa només superada per la França del neoliberal Macron, Croàcia i Espanya. I és escandalós  especialment entre els treballadors joves, que segons un informe d’UGT aquest fenomen s’enfila fins al 88,3%, situació especialment dura si afegim que a Catalunya la desocupació juvenil és d’un 33%. Pels que treballen de manera més o menys estable, les coses tampoc són per tirar coets. Segons dades de l’OCDE, la jornada mitjana d’un treballador espanyol (i no crec que hi hagi massa diferència amb els catalans) incloent-hi jornades completes i parcials és de 32,7 h setmanals. Massa, si comptabilitzem 29,2 h. de britànics i francesos, 27,2 h d’holandesos o 26,2 h d’alemanys. El problema, a més, és que alguns informes sindicals consideren que els treballadors catalans a temps complet, que solen fer hores extres, normalment no pagades, fan una mitjana que s’acosta cap a les 44 hores. Com dèiem al principi, treballar per dos (cosa que explica l’atur) i cobrar per mig (cosa que explica la pobresa, especialment si considerem els preus abusius de l’habitatge i els serveis bàsics) sembla un dels nostres fets diferencials. Torno a repetir-me: la majoria dels catalans viuen per sota de les possibilitats del seu país

Si s’ha dit que “Espanya ens roba” (16.000 M € anuals, segons consensuen els economistes), als catalans també els roben renda, temps, benestar i perspectives. I no és tant fruit d’un espoli fiscal aliè com d’un espoli social propi. Un dels tabús catalans és que no es qüestiona l’escassa qualitat de l’economia catalana –especialment un empresariat refractari al pacte social–, i per extensió, la connivència amb els poders públics i privats perquè això sigui i continuï així. No és tan complicat fer contractes estables, ni tampoc pagar salaris decents –com demostren economies semblants a les nostres–. L’estructura econòmica del país respon a una estructura social fonamentada en el capital econòmic heretat, i encara més lamentable, un capital social que és el que ofereix veritablement oportunitats laborals. En aquest país, per tenir una bona feina i ben pagada, resulta més útil un bon cognom que un parell de doctorats. Perquè, no ens enganyem, el propi sistema educatiu, que té com a una de les seves principals funcions atorgar igualtat d’oportunitats en base a la meritocràcia, és un dels més segregats (l’índex de segregació és d’un 0,30, només superat per la Comunitat de Madrid, Hongria i Turquia). En altres paraules, hi ha una hipòcrita voluntat, a còpia de martingales discretes i mecanismes subtils per propiciar una reproducció de diferències socials, generant guetos escolars de rics i de pobres. O, en termes alternatius: els grups benestants no trien escola, sinó companys de classe –i una agenda de contactes útils– als seus fills. Per cert, que una de les sociòlogues catalanes més reputades, Marina Subirats, ja va desmentir fa alguns anys la creença que Catalunya fos un país de classes mitjanes. Per a Subirats, i centrant-se en l’àrea metropolitana de Catalunya, dibuixava una piràmide social amb un 1% de classe alta, un 39% de classes mitjanes (de les quals, un 10% es podria considerar mitja-alta o “classes professionals”), i un 60% de classes populars o treballadores. La creença, molt arrelada en el camp polític, es fonamenta, en tot cas, en la invisibilització mediàtica i política d’aquests estrats més fràgils i deficitàries en representació.  

Ja a principis del segle XX, d’acord amb els magnífics estudis estadístics en base al padró elaborats per José Luis Oyón per a la ciutat de Barcelona es constataven problemes similars als actuals: escassa mobilitat social, l’habitatge més car d’Europa (en capacitat adquisitiva) i els salaris, en capacitat de compra, dels més baixos del continent. Això s’ha mantingut, i només algunes circumstàncies excepcionals –el creixement de 1960-1974, l’entrada a la Unió Europea i l’adopció efímera de polítiques keynesianes i forta inversió pública entre, més o menys, 1987-2001)- han permès autoenganyar-nos. En qualsevol cas, en una societat classista com la nostra, l’arribada d’onades d’immigrants, ha permès importar treballadors barats –i omplint els estrats més baixos en la base social– en la mesura que alguns estrats de classes populars han pogut experimentar tímids i fràgils ascensos socials, sense alterar-ne els equilibris preexistents. 

Sovint es fa la (justificada) crítica a l’independentisme d’obviar aquest problema. I de fet, determinades opcions polítiques unionistes han jugat a explotar aquesta fragilitat social, generant un discurs pervers i esbiaixat que associaria catalanisme a burgesia, i catalanoparlant, a ric egoista. Qualsevol observador mínimament rigorós sap de la fal·làcia d’aquesta creença. Tanmateix, què pot fer la raó dels fets en contra de la fe dels prejudicis? El problema és que el catalanisme no s’acaba de creure massa aquest mantra d’”eixamplar la base”. Aquesta idea sovint es limita a tractar d’infiltrar-se en les antigues xarxes clientelars de PSC o l’espai post-PSUC per poder manipular-les electoralment i obtenir alguna base social per articular localment els respectius partits. El problema és que no existeix un veritable projecte socialment igualador, cap proposta mínimament elaborada i atractiva per anivellar sociològicament el país. Determinats prejudicis –com ara, certa cultura antisindical– persisteixen entre els ideòlegs i responsables polítics independentistes. Encara no sento ningú amb prou valor que entengui que, a tall d’exemple, els impostos a les herències o al patrimoni, els drets laborals, el paper fonamental dels sindicats independents, les polítiques expansives, la creació de centenars de milers de llocs de treball  públics, la reducció de l’horari laboral o l’expansió dels salaris, no només acaba beneficiant globalment l’economia d’un país –com històricament han demostrat les societats nòrdiques–, sinó que precisament han generat una cohesió social que també ha acabat propiciant una cohesió nacional. Difícilment podrem ser República, si des d’ara no som capaços de trencar amb les regles del joc que ens han arrossegat fins a aquest país precari. 

Comentaris

    fat boy 06/06/2021 11:26 am
    Al que em diu pringat. Si jo no tinc problema en pagar impostos pero vull que serveixin per que s'els gastin en serveis per a mi, no per regalar serveis i mantenir ganduls i bandarres a 600 km de casa meva. Veig que no es que ens prenguis per idiotes sino que ets tu l'idiota. Finalment, si que m'hi va, i molt. I sino paga'ls tu els meus impostos.
    Luisnomeacuerdo 06/06/2021 12:44 am
    El cuñado de torra en el trullo por ladrón, como la mayoría de los fascistas independentistas que ponen a la repugblica de tractoria como el no va más del imaginario lazinazi.
    fat boy 05/06/2021 5:42 pm
    El que passa es que s'ha instalat una cultura que, per una banda, vol cobrar per no fotre un brot i per l'altre que vol contractar enginyers a 1000 euros al mes. I aixi va tot.
    29
    33
    Respon
    Petitona tocada de collons 05/06/2021 3:48 pm
    Això que dic no és important però desacredita en certa mesura l'autor de l'article. Si consultes l'IDESCAT (https://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=356), el PIB per càpita dels catalans és de 32.577,93 euros, no "uns 32.658 euros". En realitat a efectes pràctics no hi ha cap diferència però un periodista ha de verificar les seves fonts. En aquest assumpte particular no hi ha cap problema, sense tenir en compte que tota la resta de dades s'ha convertit en no fiable, però en altres assumptes si podria ser rellevant.
    Miren 05/06/2021 11:51 am
    Tenim el problema de sempre, enquistat: no tenir visió de país. En lloc d'anar tots a una, malversem energies amb batalletes a veure qui mana més, i alló de, 'jo segur que ho faré millor que tú' així que apartat. Almenys des de fora del poder dona aquesta impresió. El 52% que em votat independentisme és transversalissim, rics i pobres, esquerra i dreta, treballadors i empresaris, heteros i trans.... No és pot governar amb una sola visió. De moment ens necessitem tots, els uns al altres. No és pot obviar el problema de la precarietat i anar posant 'parches' sense cap projecte global. -no hi hauria desnonaments si poguessim treballar i amb un salari decent- "Espoli social, contractes estables, salari decent..." efectivament. Costa d'entendre que l'empresari independentista o no, tingui la mirada curta. És de lógica que el benestar dels treballadors repercuteix a l'economia. I estic molt d'acord que sols amb la cohesió social podem parlar de cohesió nacional.
    Els 16.000 milions són una fal·làcia més del prusés 05/06/2021 10:13 am
    No es pot dir que aquesta xifra s'accepta "segons consensuen els economistes" perquè no la consensua ningú fora de l'olla i de Sala i Martín. Aquesta xifra es va donar només en l'any 2009 i amb els fraudulents mètodes de càlcul d'en Mas-Colell, que després va recular. Els 16.000 milions robats cada any està més que refutat.
      fat boy 05/06/2021 5:44 pm
      Doncs si es mentida ja recaudarem nosaltres els nostres impostos i donarem a Espanya el que ens roti com fan ells.
      50
      59
      Respon
        No et preocupis per això @fat boy 05/06/2021 8:06 pm
        L'Agència Tributària de Catalunya ja recapta el que li correspon i l'envia on deu. Catalunya rep lo seu via pressupostària i vía FLA.
          fat boy 05/06/2021 9:02 pm
          Doncs fem-ho a l'inreves, que Catalunya recapti tot, i ja li enviarem a Espanya el que ens sembli be i si els fa falta mes ja els hi deixarem a canvi d'un sucos interes com fan ells amb el FLA, amb l'agravant que els diners del FLA que ens deixen amb interessos son diners que han robat ells a punta de pistola a Catalunya previament. Vaja que primer ens roben i despres ens deixen els nostres propis quartos amb interessos. Pero es que et penses que som idiotes o que?.
            Tu ets un pringat @fat boy 05/06/2021 11:31 pm
            Deixa de parlar com si tinguessis alguna cosa a veure en l'assumpte. Paga els teus impostos si vols i qui sigui responsable els enviarà on sigui. Ets com aquests futbolistes de sofà que veient un partit per la tele diuen: "els hem fet tres gols"; ridícul.
    Gerard de sarria 05/06/2021 10:09 am
    Els que decideixen que marxi el 8 per cent dels impostos pagats pels catalans tamb són els que decideixen si la nostra economia es de servir cafès o més interessant. No ho oblidis.
    Doctor Strangelove 05/06/2021 8:05 am
    Com es pot viure amb 33.000 euros/any bruts? Si això és ser ric, un servidor deu ser milionari! En fi, això només demostra el que dic, que els indepes sou, la majoria, uns morts de gana! Doc.
    Paguem impostos per importar immmigrants, un futur de gana i miseria propi de les ezauerres 05/06/2021 7:40 am
    I de l'immigracio descomunal no en dius res de res? Si no hi ha feia pels joves d'aqui esper que enen a milers de fora. Com els sense sostre,que tenim el 42% del total d'espanya. Catalunya es un asilo i poc més. TODOS PA DENTRO I ATUR DEL 25%, de pet
    Carles 04/06/2021 9:15 pm
    La independència és el primer pas per poder arreglar moltes coses. A partir d'aquell moment comença el més costerut. Quan es produeixi, les elits intentaran per tots els mitjans mantenir el control. De fet ja ho estem veient en les maniobres dels partits "independentistes" per aturar el poble en marxa.
    Narcís 04/06/2021 8:28 pm
    Com de diners se'ns han endut ( i continuen ) , si més no, els darrers 40 anys ? Com de lleis han estat recorregudes a tribunals així defora ? Com d' iniciatives empresarials han estat dificultades pels defora ? Com de baliga-balaga fent- se'n els justos o humanitaris falsament? Com de . . .. . . . . . . . . Simplificant : munt de treballs penosos/ físics àdhuc d' acabar esguerrat o mort .. mai per mai han tingut control ! P D : tant de bo fos treballar per dos .. i per sis o set, a corre-cuita , munt d' hores i quasi sense lleure pel ' mínim obligatori ' i tururut viola ( on n' és la inspecció de treball ..on són els sindicats .. on són les penes coercitives .. . . . . . en l' endèmic ple d' irregulars o mateixos regularitzats així com organitzacions professionals del paperot amor fratern àdhuc rebent Creus Sant Jordis ! ) !
    Vendetta 04/06/2021 7:29 pm
    Independencia srs es el unic cami denuncieu incansablemente el expoli sofert per catalunya

Nou comentari