Els anys de govern d’ERC han estat una cursa d’obstacles en què el corredor ha ensopegat amb tots ells i, és clar, no ha arribat enlloc perquè cada obstacle ha estat un fracàs.
El primer i més notori és la política de govern d’unitat independentista. Tantost aquest es va constituir, el MHP Aragonés el va torpedinar excloent autoritàriament els seus socis de la taula de diàleg i fent-los fora a base d’incompliments. Doncs, un govern que tenia el suport de la majoria absoluta en el Parlament, es va quedar en minoria absoluta i amb tres nous consellers, Ubasart, Campuzano i Nadal, restes de diversos naufragis polítics, però tots ells contraris a la independència.
El segon i més pertinaç fracàs és el d’ordre públic. Hi ha una percepció social d’inseguretat creixent; ho diuen les enquestes i ho confirmen les xarxes socials. Només és una percepció, pensa el conseller Elena, però les percepcions són reals quant a les seves conseqüències, segons el venerable principi de Thomas. I cal actuar si es vol evitar que aquesta percepció engegui moviments xenòfobs, perquè res és més fàcil que vinclar la inseguretat amb la immigració.
El remei no consisteix a tractar de difondre una percepció contrària manipulant la informació i amagant els detalls de la realitat que la contradiuen. Així només es difon la sospita que la situació és pitjor del que pensem. La censura sempre magnifica allò que pretén amagar. I més si, com a prova del vincle que es vol negar, s’ofereixen explicacions de l’índex més gran de delinqüència entre immigrants per raó de les seves experiències negatives passades.
I tot per no reconèixer el tercer fracàs amb la política d’immigració. Només una ullada a la distribució de la immigració per comunitats autònomes palesa una situació escandalosa de greuge comparatiu de Catalunya. I si afegim que el país no disposa de les eines ni recursos per a gestionar aquesta situació, resulta especialment delirant que la Generalitat faci una oferta de braços oberts, com el Crist de la redempció de Rio de Janeiro; oferta que no pot finançar sense menyspreu directe o indirecte dels natius.
Ni tan sols uns mitjans públics de comunicació que són portaveus del partit del govern poden transvestir el fracàs de la política d’immigració. Ans al contrari, ells mateixos són el quart i més espectacular fracàs del govern. La transmutació de TV3 en una televisió espanyola tant en formes, àdhuc lingüístiques, com en continguts, curulla l’espanyolització de l’esfera pública.
S’afegeix un quint fracàs i el de conseqüències polítiques més tèrboles, el del paper d’ERC i el seu govern en les negociacions d’investidura del govern espanyol. La Generalitat ha estat la comparsa. Andròmines com la taula de diàleg i l’acord de claredat dormen en la golfa del pragmatisme. Han estat substituïdes per una taula de negociació de la qual el govern està exclòs. Quan arribi el moment de presentar candidat a la Generalitat, si Junqueras o Aragonès, serà cosa d’agafar crispetes.
La resta de la seva gestió, de la que es vanta en els seus mitjans amb la varietat del monorim del mester de clerecia, és una successió de fracassos clamorosos. La vicepresidenta Vilagrà va muntar unes caòtiques oposicions a l’administració pública dignes d’un lloc al Guiness. El servei de Rodalies sembla una catenària de catàstrofes. No es parli de la sanitat, que està en peu de guerra. El fracàs del sistema educatiu visible a l’informe PISA s’ha trobat uns balbuceigs de la consellera Simó, més capacitada per eternitzar-se en la poltrona que per trobar explicacions racionals. Igual que el fracàs de la Marató que ningú no veu com una mostra de les cabòries al·lucinades de la consellera Verges, un prodigi d’ineptitud, sinó, mirabile dictu, com a una seqüela del masclisme en la societat.
És innecessari dir que aquí no dimiteix ningú. Passi el que passi. En resum, un desgovern.
Perquè també hi ha un fracàs de més gran abast, el de la política parlamentària. No es convoquen eleccions ni sembla que ningú ho vulgui, tret d’alguna declamació parlamentària de JxC més com a tímid suggeriment que com a exigència. És incomprensible que, en un sistema parlamentari, un partit pugui governar amb el suport de la quarta part de la cambra legislativa. Aquest miracle només és possible perquè l’oposició, o part decisiva de l’oposició, no és cap oposició sinó aliat amagat del govern. El cas del PSC que, a més, està interessat a mantenir l’independentisme paralitzat i dividit a l’hora.
Es tracta, doncs, d’una estafa perquè també la ineptitud acreditada del govern va bé a JxC. Seguint l’anomenada llei de ferro de l’oligarquia dels partits, aquests reconeixen llurs interessos per damunt dels de la ciutadania. La conseqüència és la corrupció del sistema parlamentari, poblat per uns llogaters que no tenen cap dificultat en canviar de partit per tal de romandre dins d’una casta que l’únic que fa és envellir, però amb una situació de prebendes i privilegis econòmics en comparació amb ciutadania que recorda les feridores desigualtats de l’antic règim.
