Ahir a Saragossa se m’apropà una persona no gaire neta, no gaire endreçada definitivament de fora, i em digué amb accent estranger atansant la seva cara a la meva: “em dones alguna cosa? Soc de Tànger, soc germà teu”. El primer moviment que vaig fer espontàniament fou de rebuig i aquesta actitud meva el va fer dubtar; en allunyar-me, finalment va desistir, pensant ja, imagino, en la propera persona a qui diria el mateix. Jo, en canvi, em vaig quedar pensant si fou la seva olor, el seu esguard on no endevinava la veritat o el fet que de primeres sospitava, i ell ho acabà d’aclarir, que era musulmà, la raó de la meva reacció.
Un dia després continuo pensant com fora una recta actitud cristiana en una situació així, i recordo com ma filla, quan tenia 6 o 7 anys i anàvem pel carrer, en veure una persona demanant en una cantonada corria a agenollar-s’hi al davant i li preguntava: “què et passa? Estàs sol?”. Recordo com jo temia per tantes coses que sabem que els poden passar als nens i com volia evitar-li qualsevol agressió o trauma. Però pensava al mateix temps quin abisme separava la seva ingènua caritat i la meva malfiança. Aquesta por que ha tensat tant les relacions humanes com tantes bones intencions han estat maltractades.
Què hauria d’haver fet jo amb el de Tànger que passejava per la plaça del Pilar de Saragossa el dia que la Verge, envoltada de flors, s’oferia a la devoció de la gent? I què hi hauria d’haver fet qualsevol de nosaltres ara que un professor ha estat degollat a Arras en nom d’Alà i que a tota França s’ha declarat la màxima alerta terrorista? I què hem de fer per distingir la gent de bona voluntat dels que han embogit pensant complir el mandat del seu Déu? En poques paraules, com evitar el prejudici sense arriscar la vida?
Ben segur que ell ja no hi pensa, en tot això, però ha passat un dia i en veure com Hamas és partit de govern a Gaza, amb l’ideal de matar tot infidel per bandera, jo no puc més que continuar donant-hi voltes sense saber del cert si hi havia raó o passió en el meu gest d’apartar-me de qui sense dubte i faci el que faci, és germà meu als ulls de Déu.
