El tractament mediàtic ofert sobre l’assassinat d’una dona pel Telenotícies de la Televisió de Catalunya hauria de ser objecte d’estudi a les facultats de periodisme. I no pas com a model a seguir, sinó com un compendi de males praxis i despropòsits que oscil·la entre la vaguetat en l’aproximació, la gasiveria en els detalls i una exhibició de llautó pel que fa a la intencionalitat que el fet s’oblidi com més aviat millor.
Dissabte, 2 de maig, se n’informava breument, indicant que l’assassinat s’havia produït en ple carrer i apuntant a la hipòtesi de la violència masclista. L’endemà diumenge, els redactors descartaven aquesta possibilitat i, igualment, sense aportar noves informacions –encara menys les que no hi havien donat–, negaven també la d’un acte terrorista. Més enllà del contingut concret, qualsevol periodista sap que l’ordre i el temps dedicat a una notícia també expressen la voluntat de subratllar-la o de diluir-la.
Així, al TN migdia del dia 3, es feia referència a l’assassinat després d’un reportatge sobre una bicicletada popular a Barcelona —amb almenys quatre vegades més durada— i de la trobada d’un dofí mort a la platja, que doblava també el temps dedicat al crim. Dimarts se’n torna a parlar, potser amb algun detall més, però insistint novament que no es tractava d’un atemptat terrorista, sense exposar els motius d’aquesta conclusió, mentre s’ofereixen imatges de la concentració de rebuig davant l’Ajuntament i se’ns alliçona sobre la possible manipulació de l’afer per part de la ultradreta. Com a concessió, es posa el micròfon a alguns assistents al minut de silenci, que expressen la seva preocupació per l’increment de la inseguretat, sense especificar-ne la naturalesa ni aportar dades concretes.
És comprensible que un cert grau de prudència periodística s’apliqui amb finalitats nobles: evitar l’alarma social, l’estigmatització de col·lectius concrets o possibles efectes d’imitació. El punt 2 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya insta a “evitar perjudicis per informacions sense prou fonament” i subratlla la necessitat de “tenir una cura especial en informacions que poden afectar persones i col·lectius vulnerables”. El punt 12, dedicat al respecte per la dignitat i la integritat moral, recorda que no es pot discriminar ningú per raons de condició sexual, creences, origen o situació social, i afegeix l’obligació explícita de combatre el discurs d’odi.
Tanmateix, paral·lelament, altres mitjans generalistes exposaven els fets amb més detall, contextualitzant-los adequadament i sense contravenir en cap cas aquestes exigències ètiques. Les informacions incompletes i vagues de TV3 sobre un fet que, per la seva rellevància i proximitat física als estudis del mitjà hauria pogut obrir el sumari, van impulsar molts espectadors a cercar informació pel seu compte. I aquí és on les xarxes socials esdevenen una eina poderosa: ofereixen immediatesa, testimonis, vídeos i dades addicionals. És cert que també poden ser espais de manipulació i tergiversació interessada; però qualsevol persona mínimament formada en anàlisi crítica disposa de recursos per separar la informació de la propaganda: coincidència de testimonis, verificació de fets, coherència en els detalls o fiabilitat de les fonts que atorguen professionals respectats. En aquest sentit, representen una llibertat informativa sense precedents que sovint és demonitzada pels mitjans de comunicació emprenyats davant la pèrdua del seu antic oligopoli informatiu.
Cal dir, tanmateix, que els mitjans tradicionals tampoc han estat mai un paradigma de fiabilitat. A la Catalunya del 155 hem pogut cursar un màster accelerat en manipulació mediàtica, i ningú no ha demanat perdó, per exemple, per haver titllat de terroristes ciutadans que només tenien una careta del president Puigdemont a casa, o com mitjans generalistes van fer d’un referèndum d’independència una mena de cop d’estat organitzat per feixistes fanàtics als quals resultava raonable tractar-los a còpia de repressió política, física i judicial. La malfiança dels catalans sobre els mitjans (especialment, aquells d’intervinguts) és més que fonamentada.
En qualsevol cas, el tractament mediàtic de TV3 sobre l’assassinat d’Esplugues ha estat més que lamentable, ja que convida a pensar que hi havia més interès a ocultar informació que no pas a transmetre-la amb la màxima neutralitat i claredat possible. L’elefant a l’habitació és la hipòtesi del terrorisme islàmic. I, efectivament, qualsevol persona que analitzi el context, les característiques de l’acte i el perfil de l’agressor pot arribar lògicament a considerar aquesta possibilitat. Les dades objectives indiquen que, segons informes d’Europol i del Global Terrorism Database, entre 2012 i l’actualitat s’han produït a Europa occidental uns 110 atemptats gihadistes amb arma blanca, amb prop de 150 morts i 450 ferits. A més, una de les estratègies principals promogudes per ISIS i grups afins és la de l’anomenat “llop solitari”: individus autofanatitzats a través de les xarxes, sense estructures detectables. La fotografia de l’individu brandant un ganivet de grans dimensions resulta massa similar a la d’altres assassins de motivacions religioses.
Ara bé, d’aquí se’n pot inferir que el crim d’Esplugues sigui un acte gihadista? En absolut. I encara menys ho pot afirmar qui escriu això amb la limitada informació que proporcionen els mitjans. Tanmateix, la rapidesa amb què mitjans públics i direccions polítiques policials han atribuït el fet a un “brot psicòtic” (hi ha una línia extremadament etèria que separa la psicopatia del fanatisme ideològic o religiós) no contribueix a dissipar dubtes, sinó a aguditzar-los. Especialment en un país on els atemptats del 17 d’agost van quedar tancats en fals i on encara resten més interrogants que certeses.
L’obsessió d’alguns mitjans i espais polítics per tallar qualsevol especulació “per no donar ales a la ultradreta” resulta contraproduent. Lluny de desactivar-la, alimenta una ultradreta oportunista que sap capitalitzar un malestar real: l’increment exponencial de la delinqüència que, segons dades del Ministeri de l’Interior recollides per l’Observatorio Demográfico del CEU, presenta patrons demogràfics clars i un creixement accelerat a Catalunya. No són percepcions: són dades. Banalitzar o minimitzar la realitat només fomenta l’especulació; i si no l’afrontem amb rigor i coratge, altres ho faran sense cap mena d’escrúpol. Mirar cap a l’altra banda, o titllar de feixista tothom qui no combrega amb el relat oficial resulta una estratègia tan immoral com estúpida.
El problema més greu —i aquest sí que pot considerar-se una vulneració de l’ètica periodística— és la voluntat d’alguns mitjans de construir una narrativa determinada de la realitat amb ànsies d’adoctrinament. Ho veiem als mitjans públics amb la sobreexposició de la violència masclista, malgrat que Espanya registra una de les taxes més baixes d’Europa, o amb la criminalització de la mobilitat privada en un context de col·lapse del transport públic i amb dades de sinistralitat en mínims històrics. Aquestes narratives deriven en incoherències flagrants: la hiperexposició mediàtica de certes víctimes (sense facilitar detalls rellevants sobre les circumstàncies), i el silenci relatiu envers altres, com la ciutadana xinesa assassinada dissabte. Com malauradament van comprovar les persones que van perdre familiars als atemptats de les Rambles o Salou, hi ha víctimes de primera i de segona.
En conclusió, aquesta estratègia mediàtica és moralment qüestionable i també ineficaç. Tractar el públic com si fos menor d’edat comporta, molt sovint, que acabi reaccionant com a tal.
