El maç del magistrat ha caigut amb la contundència d’un martell piló. Quinze dies per aplicar el 25% a les escoles. “Roma locuta, causa finita”. Ara, cada mussol a sa olivera, a demanar consell a les esteles.
De sobte s’ha desfermat el ramat i les xarxes, que són l’àgora contemporània, bullen amb tota mena de propostes. Hi ha qui demana el corresponent 75% del català a totes les altres administracions públiques catalanes. I això hauria d’incloure l’administració de justícia, cosa més difícil que trobar un gos verd.
Hi ha qui anuncia la seva voluntat de desobeir i qui proposa fer-ho mitjançat el dret a l’objecció de consciència. Serà una batalla interessant perquè l’Estat només reconeix aquest dret als casos del servei militar, l’avortament i l’eutanàsia. Alguns suggereixen que l’objecció sigui col·lectiva per tal d’evitar la repressió generalitzant-la.
Hi ha també qui reclama la implantació del sistema basc, amb els seus tres models, castellà, basc i mixt. Probablement, haguera estat millor aquesta fórmula, però caldrà temps per a la seva implantació i el temps és el que aquesta nova confrontació ha reduït a res. És aquí i ara.
La seguretat que aquesta decisió judicial arribaria no ha minvat el terrabastall que hi ha produït. S’hi ha fet palès un ànim de resistència i una voluntat d’avançar que només esperen que algú es posi al cap d’avant. Algú qui digui, “ara la lluita és per tots!”, com els grecs a la batalla de Salamis. Amb un esperit més casolà, en comptes del grit de guerra, el govern ofereix una boirosa solidaritat, embolicada amb l’habitual hipocresia del suport a l’activitat pedagògica del professorat, que és tant com no dir res. La retòrica buida del president Aragonès només és superada per la de la secretaria general “in partibus”, a la vora del llac Leman.
Podria entendre’s aquesta inhibició com un acte de prudència per tal de calibrar les possibilitats d’unes o altres vies de resposta. Perquè resposta cal donar, atès que es tracta d’un atac directe a la clau de volta de la identitat catalana.
Podria entendre’s, si no fos perquè el partit del govern ha basat sempre la seva política pragmàtica de fer costat al gobierno en una relació suposadament beneficiosa per a les dues partes, un win-win, com es diu entre CEOs: pressupostos a canvi del doblatge d’unes pel·lícules de Netflix i, sobretot, per damunt de tot, el blindatge del català com a llengua vehicular a l’escola. El responsable d’aquesta negociació, el diputat Rufián, ho va tuitejar al seu inimitable estil Far West: “Blindar el catalán. Hecho. Ahora hablemos de los PGE”. Tot fals. Una presa de pel.
El problema no és el portaveu parlamentari d’ERC i la seva impostació. Al cap i a la fi, les crítiques li rellisquen. Ell ja té el que volia, la continuïtat del seu escó, que havia promès abandonar. El problema és el govern d’ERC que, en creure les seves pròpies mentides, es troba en una situació sense sortida que no havia previst: obeeix la sentència, deixa morir la immersió lingüística i perd el suport de l’electorat independentista o desobeeix i posa en marxa la repressió judicial de la Generalitat.
Una situació que revela el marasme d’uns partits polítics jogant a aprenents de bruixot que no saben ben bé com sortir-se’n. Tracten d’aturar una reivindicació social majoritària per tornar al punt de partida i gestionar una comunitat autònoma amb lleialtat a Espanya, però conreant al mateix temps una retòrica independentista que sigui també moneda d’intercanvi a futures negociacions.
Perquè es tracta dels dos partits anomenats independentistes al govern. JxC actua amb el mateix esperit partitocràtic que ERC. La proposta del secretari general Jordi Sánchez que els dos candidats, Laura Borràs i Jordi Turull s’alien responc a la vella fòbia de les oligarquies a la pluralitat d’opcions i la democràcia dins dels partits. No hi doneu pàbul als enemics amb divisions internes! El partit ha d’estar sempre unit, encara que no se sàpiga al voltant de què; l’important és al voltant de qui. No tinc clares les diferències entre els dos candidats, ni tan sols si n’hi ha. No veig perquè, en cas d’existir, no s’hi han de debatre en públic. Penso que aquesta precisament és la tasca d’un congrés: triar la línia tàctica i, si cal, estratègica, del partit entre opcions alternatives. Amagar la pluralitat en nom de la unitat revela una mentalitat burocràtica, la del partit per davant de tot, la que demana “lleialtat de grup” (o, sigui, els nostres) que ha fet de la partitocràcia catalana el símbol d’una derrota assumida.
20 
3 
