Ha mort l’home responsable de l’arquitectura mundial recentment enfonsada amb la guerra d’Ucraïna. Henry Kissinger i jo compartíem formació i temes d’interès: érem dos historiadors especialitzats al segle XIX i, encara que ell mai va tindre la deferència de fer-li una ullada a cap dels meus articles, jo em vaig llegir, entre d’altres, la seva tesi sobre el Congrés de Viena i el seu sobrevalorat i irregular Diplomacy. De fet, els meus antics alumnes havien de suportar que, malgrat totes les consignes habituals de condemna moral de l’esquerra, els seus llibres hi foren a la bibliografia dels cursos de relacions internacionals, així com escoltar dels meus llavis una imatge equilibrada del personatge històric.
Kissinger fou l’últim prussià o l’últim autèntic alemany. La seva emigració forçada als Estats Units amb 15 anys per fugir del règim nazi accentuaren la seva marcada identitat centreeuropea i sempre es negà a ser un nord-americà: detestava la seva vulgaritat democràtica i l’únic rol que podia assumir a la nova societat fou el de mandarí. Era un acadèmic de l’elit universitària i part del seu èxit personal i polític fou interpretar eixe paper per a la premsa i el gran públic. Era l’encarnació d’eixe personatge secundari de moltes pel·lícules, el professor amb accent germànic, que, per exemple, era un rol menor recurrent als films d’un altre exiliat com Billy Wilder.
Els seus ídols foren Metternich i Bismarck i la seva obsessió l’estabilitat d’Europa. Per a ell, al món no hi havia res més que l’ordre i la seguretat europea i tota la seva tasca no perseguí tant l’hegemonia dels Estats Units com un empat tècnic amb l’URSS que garantís l’equilibri continental. Berlín era la seva prioritat i ho desconeixia absolutament tot de la resta de països, malgrat la seva impostura intel·lectual com erudit orientalista dels seus últims anys. No es tractava sols de menystenir les civilitzacions asiàtiques, el món àrab, el Pròxim Orient… el seu concepte d’occident, com a bon prussià, es limitava al món anglogermànic i els pobles llatins no hi formaven part. La seva ignorància respecte d’Amèrica Llatina impactà fins i tot els polítics de l’oposició a Allende que cercaren la seva col·laboració per organitzar un cop d’estat, com explica Robert Dallek a Partners in Power. Evidentment, la ignorància comportava una absoluta indiferència per les vides d’aquests pobres desgraciats que no havien sigut beneïts amb la Kultur d’una civilització superior. Al cor de Henry Kissinger, Europa brillava amb la seva intensitat més pura.
Paradoxalment, tota la seva política consistí a desplegar el caos, la destrucció i la mort a Àsia i Amèrica Llatina, però amb l’objectiu de mantenir Europa com el seu utòpic jardí de la civilització, malgrat ser l’escenari principal de lluita entre els dos blocs durant el principi de la guerra freda. Els seus esforços, de fet, foren un èxit, perquè no es conegueren xocs o tensions com la Primavera de Praga o la invasió de Txecoslovàquia. Les esferes d’influència es respectaren fins a cristal·litzar en el tractat de Hèlsinki de 1975, autèntic punt final no sols de la guerra freda, sinó també de la Segona Guerra Mundial. Els acords foren possibles perquè la seva política hiperagressiva i intervencionista a tots els indrets del món pretenia retallar la influència soviètica per reduir els seus espais d’acció. Els volia negociant a l’altra part de la taula aïllats i desesperats per fer qualsevol concessió.
El punt tragicòmic de la història és que ara sabem, gràcies a l’obertura dels arxius russos, que l’URSS sempre estigué desesperada per firmar quelcom semblant al tractat de Hèlsinki des del 1945. Ens podríem haver estalviat els 30 anys de guerra freda amb les seves tensions, guerres civils i milers de morts; però, si ho comparem amb la primera meitat del segle XX, encara es feren les coses d’una forma raonablement pacífica… per als europeus. Europa hi era al centre del món, era el centre de la història i tots els conflictes que se succeïen als altres continents eren conseqüència o estaven condicionats pels interessos que les dues superpotències tenien a Europa. S’ha escrit molt sobre la decadència d’Europa després de la Primera Guerra Mundial, però, en aquesta decadència, encara érem els protagonistes i tot girava sobre nosaltres. Kissinger formava part d’eixe món i, per a ell, l’única cultura que hi havia era l’europea. Això significava que la posteritat l’escriuríem els europeus i nosaltres faríem d’ell un Metternich o un Bismarck. Als Estats Units es poden fer molts calés, però nosaltres continuem concedint els premis Nobel.
Kissinger fou tan alemany, tan europeu, que fou el Secretari d’Estat més antisemita i antisionista de la història. Com a molts altres jueus assimilats, li repugnava la utopia agrarista del sionisme i la seva artificial pretensió d’arrelar a Palestina com si es pogués deixar de ser centreeuropeu i esdevenir llevantí de la nit al dia. Era, sense cap mena de dubte, l’últim alemany format abans del crim col·lectiu de l’Holocaust. Un estrany espècimen congelat al temps, una antinòmia vivent, l’alemany jueu que, per ser jueu, podia continuar sent alemany sense tindre cap sentiment de culpa per ser-ho. Un desarrelament que també li permetia ignorar tota la resta de la humanitat com un estadista decimonònic que feia i desfeia imperis; però sense interpretar mai un personatge caricaturesc com feia Churchill.
Kissinger, senzillament, sentia una asèptica ignorància per qualsevol vida fora del seu reduït món. Fora dels seus murs sols hi havia bàrbars incapaços de qualsevol avanç científic, polític o cultural rellevant i les seves vides no tenien cap valor, perquè sols la cultura occidental, germànica, amb la seva marcada consciència de la individualitat dignifica l’existència. De fet, quan parlem de la dignitat de la vida humana i utilitzem la retòrica kantiana dels drets humans, estem utilitzant aquest marc mental i, per això, sols nosaltres gaudim d’uns drets que són universals per als occidentals. És la música de la nostra cultura, la melodia que sempre hi fou al cap de Kissinger, malgrat que cada cop el seu taral·larà és més imperceptible perquè el centre de gravetat del món s’ha traslladat a l’oceà pacífic.
