Fa uns dies Vicent Partal deia que UDC ha mort a mans de Duran, però em sembla una visió massa simplista per descriure els esdeveniments que han esquarterat el partit catalanista de tradició quasi centenària i que també han afectat altres formacions polítiques fins la seva desaparició o, com a mínim, la seva reducció a la irrellevància.
UDC va ser capaç de donar durant anys la solera i el pedigrí intel·lectual que CDC necessitava per governar en diàleg directe amb partits com el PSOE o ERC; perquè sols aquests tres mantenien unes sigles que els connectaven amb les tradicions del primer quart de segle. I d’aquests tres, sols dos van sostenir el relat ideològic teòric, el socialisme i la democràcia cristiana. ERC ja no és el que era, tot i que amb l’aparició de les CUP sembla tornar a tenir el regust burgés de la primera hora. Els comunistes han transformat l’aparença masses vegades per ser identificats com a tals pels seus votants.
El primer trauma de la UDC de l’etapa constitucional el viu en el seu divorci de CDC. Quan aquesta es defineix en l’eix nacional apostant per la independència, UDC no fa el pas. Però després, a més, quan UDC es pregunta per la independència, les sigles es queden amb els que no opten per ella. Els de Demòcrates es defineixen independentistes però ja ningú és capaç de diferenciar-los del PdCat. En tot cas, el partit, en presentar-se a les eleccions i obtenir al voltant dels cent mil vots evidencia que el que diu Partal no és del tot cert; el procés ha posat al descobert que dins d’UDC, com dins de CDC, com dins del PSC i de la pròpia ICV, o dels actuals comuns, hi ha independentistes i no independentistes. És normal, com es normal en el país, com s’evidencia en les eleccions o en els debats ciutadans. I com no es fa evident en les manifestacions perquè l’unionisme no necessita manifestar-se, ja que té de la seva part tota la força de la continuïtat.
La pregunta ara és si mortes les sigles de la democràcia cristiana ha mort també aquesta. A meu parer la gent és majoritàriament procliu a Catalunya al discurs que intenta lligar el lliure arbitri i la solidaritat en un concepte de justícia social que doni espai a la iniciativa, que premi l’esforç i que no confongui la igualtat essencial dels éssers humans amb l’igualitarisme que li roba la dignitat. Aquest missatge, el mateix dels pares fundadors de l’Europa comunitària és el missatge que en teoria UDC defensava. Potser la seva acció no va estar a l’alçada del que predicava, però ho podríem dir de tots els partits. En qualsevol cas sense dubte roman el repte d’omplir de veus i mans una defensa de la persona com a eix central de l’acció de govern. Potser no és el moment. Però arribarà.
