Fa unes llunes, es va desfermar un batibull mediàtic en contra de les xarxes, en concret, del Twitter. Els mitjans impresos i audiovisuals alhora denunciaven l’ocellet blau com a una “bombolla”, un pou de rèptils, ple d’odi, d’assetjament, de mentides i notícies falses. Twitter era una arma contra la qualitat dels mitjans, indefensos davant els tripijocs i guitzes dels piulaires. Ningú no gosava demanar que el tanquessin, però sí que es van consolar dient que és una bombolla per a quatre gats, comptats com compta la Guàrdia Urbana els assistents a la Diada.
La crítica a les xarxes és ja venerable relíquia. Al seu naixement en la www van trobar una recepció tant entusiasta, àdhuc ditiràmbica, com crítica i hostil. Des del primer moment es van assenyalar perills de tota mena, l’atac a la intimitat, les injuries, l’agressivitat, les falsedats, etc., etc., però no recordo ningú defensant la ximpleria de la bombolla per a quatre gats. Ans al contrari, el que es veia com a un perill era la seva universalització, fins i tot, transnacional.
Twitter, o qualsevol altra xarxa del seu caràcter és inevitable, si més no, com a espai públic, com àgora, imprescindible a qualsevol democràcia. Twitter és una confirmació de la famosa dita de Hegel que “tot el que és raonable és real, i tot el que és real és raonable.” Les xarxes són mitjans d’informació i comunicació en procés d’expansió perquè són raonables i, per tant, reals. El contraatac que els menysprea perquè són una realitat “virtual” és entranyable perquè pressuposa que la realitat dels mitjans audiovisuals i fins i tot impresos no ho és, de virtual, sinó que és real. Una realitat real, com les plagues de Crist o la prova del púding, que es fa menjant-ne.
La universalitat de les xarxes és la realitat social; virtual i real. El cas més adient, l’espectacle muntat per La Vanguardia en la seva crònica sobre Bruce Springsteen, la seva falsificació del que el boss va dir al seu concert i l’allau de flamígeres reaccions a la bombolla twitera. Fins i tot es va recordar el gloriós passat franquista de la capçalera. El diari es va sentir obligat a corregir la versió a la Web i publicar l’endemà una fe d’errors en la versió impresa. Fa uns anys, aquesta concessió hauria estat impensable. Els mitjans convencionals han perdut el monopoli de l’opinió pública.
Tot el contrari del que va fer la televisió al servei del govern en el cas del caos a les oposicions de funcionaris de la Generalitat, quan carrega la responsabilitat sobre una empresa aliena, mirant d’amagar la directa de l’executiu. Fer oposicions per estabilitzar interins ja és un nyap en si mateix, però si, a més, les oposicions esdevenen un daltabaix, es curulla la trajectòria d’un govern que només sap fer-se propaganda mentre que en la seva inacció davant la sequera, el blindatge del català, els Jocs d’hivern, les rodalies, l’espoli pressupostari, etc. prova ser el govern més incompetent dels últims anys, potser decennis.
El govern ha trobat un cap de turc, una directora general a les ordres de la consellera, per tal de salvar la pell d’aquesta, malgrat que la pobra senyora acabava d’aterrar al càrrec. En el seu atac, el Twitter també ha palesat la contradicció que un govern d’esquerra suposadament independentista externalitzi una gestió a una empresa espanyola, al mateix temps que ofereix gairebé 2.000 nous llocs de treball. Entra el personal i surt la feina.
Important ha estat l’aquelarre del twitter arran de l’aparició d’Astrid Barrio a una entrevista de El Mundo en la que diu que el referèndum del qual parla Aragonès pot ser sobre un nou estatut amb els picarols del nou encaix de Catalunya a Espanya. La proposta tradueix sense dubte l’esperit de tres dels consellers i, probablement, del cap del govern i, per tant, del govern sencer. L’acord de claredat serà la muntanya que parirà el ratolí estatutari.
Twitter va esclatar una altra vegada arran de la darrera ingerència espanyola en l’autogovern català, amb la Junta Electoral Central confiscant il·legítimament (per molta autorització que tingui del Tribunal Suprem) l’escó de la MHP Borràs. Davant d’aquesta arbitrarietat política i jurídica, twitter no només és el camp de lluita contra el mal govern, sinó també contra la praxi corrupta d’un Parlament incapaç de defensar els drets de qui un dia va ser la seva presidenta.
33
27
