Siguem humils per una vegada: no és probable que Trump llegeixi aquestes línies. Perquè, primer, Trump té altres coses a fer, com tancar els immigrants al centre de tortura de Guantánamo. Segon, perquè no passa per ser un lector afanyós precisament. I tercer, perquè, si no sap si Espanya forma part dels països BRIC i dubto molt que aconseguís situar la península Ibèrica en un mapa mut, imagineu-vos si us preguntem per Catalunya. Crec que ens donem una importància excessiva quan, com fa el Govern de Pedro Sánchez, juguem a plantar cara a l’amo de l’Imperi i al seu vàlid Elon, l’home dels coets i dels improperis.
La cosa és molt seriosa. Hi ha un gir geopolític que pot arribar a ser decisiu per a moltes de les nostres coses –sí, per al tema de Catalunya també, per què no? Per a tot—i que canviarà les nostres vides. Inútil pretendre que les baladronades actuals de Trump, començant pels gravàmens que amenaça de posar els nostres productes, s’hi quedaran: en un enrenou que s’emporta el vent del pragmatisme. El republicà que fins i tot va intentar un cop d’estat quan va perdre les eleccions anteriors no és un pragmàtic, sinó un agitador; no és un ideòleg, sinó un fanàtic; no és un conservador, sinó un reaccionari; no és un home lineal, sinó un inculte; no és un transgressor, sinó un delinqüent.
No li negaré a vostè que tindrà els seus valors, perquè ningú arriba fins a la Casa Blanca sent un ximple redomat, excepte aquell míster Chance encarnat per Peter Sellers a la imprescindible pel·lícula satírica de Hai Ashby. Però, per descomptat, aquests presumptes valors en cap cas són els meus valors, ni són els de l’Europa que vull ni els que m’agradaria que imperessin, i no sempre imperen, al meu país. I ho confesso: m’atemoreix aquesta hostilitat que percebo foscament entre el Govern central espanyol i la nova Administració Trump, que l’únic que ha fet per nosaltres fins ara ha estat amenaçar-nos amb aranzels, ignorar on estem alineats –ja veu vostè on han anat a parar les nostres proclames que som ‘fidels aliats’ i aquestes coses—i enviar-nos a un ambaixador octogenari l’única virtut del qual diplomàtica ha estat contribuir a finançar la campanya presidència de l’amo avui del món.
Crec que, des de ‘Benvingut míster Marshall’, hauríem de ser conscients de la poca cosa que tradicionalment preocupem als Estats Units. Un dia, gaudint jo allà d’una beca, un funcionari del Pentàgon –paraula d’honor: era un cavall de càrrega– em va preguntar si Espanya era aquell país amb un “aspecte tan graciós de bota”. Increïble, però va ser així. I des de llavors no hem progressat gaire, sinó, potser, més aviat retrocedit en el pes internacional que tenim, fins i tot a Europa. Com pretendrà el ministre Albares, tal com estan les coses, que el català sigui idioma oficial a la UE, així perquè sí?
No em vull posar fantàstic, i menys fer-me llàstima, com aquesta gent que s’avergonyeix de la seva nacionalitat pensant que són menys que el veí. Però és cert que les baralles internes del Govern, incloent-hi la molt peculiar –anomenarem així–relació amb Junts i, sobretot, amb Puigdemont, ho debiliten, en lloc d’enfortir-lo com pretenen convèncer-nos. I un Govern tan feble com el de Pedro Sánchez, subjecte al bufat no només dels vents huracanats, sinó fins i tot de les suaus brises del mar, és objectiu propici per a tota mena de pressions, i tant de bo aquestes pressions fossin només les que li arriben de Waterloo.
Veritablement, em sap greu dir-ho aquí i ara, perquè em considero un tipus bàsicament optimista, però crec que, quan acomiadem el primer mes d’aquest 2025, ja es pot dir que aquest any no pinta bé. No només, és clar, perquè Trump, ai, no ens vulgui res ni als europeus, ni als espanyols, ni als catalans, ni als bascos, ni als llatinoamericans, ni als migrants, ni a qualsevol cosa que ell ignora, i allò que ignora, diuen els qui el coneixen, és molt. Em sap greu, necessitava dir-ho. A veure si esdeveniments positius en les pròximes setmanes em permeten desmentir aquest desànim que avui m’/ens embarga a mi i a tants. Perdó.
